SEGUIR
Antonio Resines, que alguna cosa sap de passar temps ingressat a una UCI, va fer poc unes declaracions que van tornar virals: “Hi ha un problema gravíssim (…) moltíssima gent està en precari (…) ningú té contractes fixos. Però gent que fa 20 anys que treballa en un mateix hospital i gent d'un nivell acollonant. At la sanitat pública cal una injecció de diners, i hi ha diners. I si no n'hi ha que el treguin d'altres llocs, perquè és fonamental”.
El corroboren a l'UCI de l'hospital de Guadalajara, on qualifica una situació laboral “insostenible”, en què la pandèmia “simplement ha estat l'última gota que ha fet vessar el got”. "Treballem amb una gran pressió assistencial, en unes condicions que es mantenen i que no són les adequades per al pacient", resumeix un empleat que prefereix desar l'anonimat.
Abans del coronavirus, l'UCI de Guadalajara tenia deu llits per a una província que supera els 260.000 habitants. Tot i això, en els pitjors moments de la pandèmia, la gerència de l'hospital trobarà que ha tingut 42 casos crítics i la planta ha passat de 23 a 90 casos.
“L'UCI requereix personal professional que sàpiguen manejar un pacient crític i la plantilla, en un gran percentatge, no està experimentada. El problema de la Infermeria és que no coincideixen les especialitats. Així com a Medicina tenim clar que un oftalmòleg no pot actuar com a pediatre, a Infermeria els sindicats no lluiten per aquesta especialització”, explica aquest treballador.
I el que va ser una solució d'urgència, s'ha perpetuat: “Els pegats que es van fer servir per atendre la pandèmia a les primeres onades s'han normalitzat”. A la gerència, mentrestant, remeten que a la província hi ha hagut “sis onades molt marcades”, que “s'ha realitzat formació en diferents moments” ja que “s'ha intentat que el personal que s'ha reubicat per a les diferents onades tinguessin experiència a la UCI”.
L'hospital de Guadalajara acumula 40 anys i la Junta de Castella-la Manxa és “perfectament conscient de la necessitat de dotar l'UCI de més superfície i nous espais”. El president regional, Emiliano García-Page, va assegurar que el 23 d?abril començaria el trasllat al nou hospital, però no ha estat així.
La gerència va publicar un comunicat en què atribuïa no estar complint els terminis a causa de la crisi d'abastament per la guerra d'Ucraïna i de les impugnacions judicials d'empreses que aspiren als concursos públics de subministrament d'equipament. I des de llavors no hi ha hagut una nova data. Els professionals sanitaris desconeixen qualsevol informació al respecte: “Sabem el que sentim als mitjans de comunicació”. A canvi, la gerència va afirmar que “s'ha pretès anar sempre de la mà” i que tothom que ha volgut “ha estat convidat” a “una visita”.
Contractes eventuals
El que no sembla que canviï són els contractes eventuals, una pràctica habitual de l'Administració pública, que els va renovant sense que el treballador gaudeixi de períodes de vacances. La font d'ABC diu que ja n'ha signat nou des del març del 2020. “És totalment legal si afegeixen l'afegitó 'per necessitats del servei' o per ser 'una situació excepcional'. Però, per què hi ha necessitat de servei? Perquè les plantilles estan delmades, perquè anem sempre al límit de feina”, exposa. La gerència va argumentar que “l'encadenament de contractes” és “realment positiu”, ja que “encara que la pressió ha disminuït va continuar comptant amb els professionals”.
Cal matisar que els malalts crítics han baixat amb coronavirus i, malgrat això, el nivell d'assistència “ha advertit molt”. “No sé si és perquè com que l'Atenció Primària està saturada, els pacients arriben molt malits. I això és una cosa que no vam veure abans”, manifesta qui ho veu en primera persona.
Finalment, també hi ha “molts companys” en atenció psicològica. “I després la rep, però et segueixen pressionant i et truquen els dies lliures perquè vagis a treballar perquè no hi ha personal. Jo això ho puc assumir el primer any, però és que anem pel tercer estiu de pandèmia”, va lamentar. La gerència ho nega, citant el programa per atendre l'impacte mental del còvid tant en professionals com en pacients i familiars. I, sobretot, incideix que “en cap circumstància s'obliga el professional” a treballar en els seus dies lliures.
