Les converses amb Rafa Munárriz (Tudela, 1990) culmina en converses filosòfiques en què es replanten diverses maneres d'estar sol, sinó d'existir, d'estar en un espai determinat. Semblaria que l'artista tingués la temptativa d'originar alguna teoria espai-forma i hagués escollit l'art per divulgar-lo, com a pregó. Munárriz reté l'espectador davant de les seves obres com si aquestes últimes li donin algun tipus de resposta metafísica.
El jove creador va aspirar que l'individu generi preguntes per tal de reordenar la realitat, dotant-la d'un altre sentit que no sigui l'establert, i la manera que té d'exercitar aquest raciocini personal és a través del que és escultòric. Aquestes escultures es creen a partir de l'estimulació que l'entorn projecta a l'artista. Les obres de Munárriz sorgeixen d'un qüestionament d'aquest espai que és l'urbà. És a dir, de la concepció de lentorn artificial.
En el cas de Munárriz, l'interès per l'urbanisme precedeix la seva pròpia devoció per l'art. “Quan era petit pintava grafits. No era l'estètica del grafit el que m'interessava, sinó el fet de ser jo sol a la ciutat. El caminar en solitari crearà un concepte espacial diferent del teu entorn. Em va escapar de matinada i em feltava en ponts que travessaven autopistes per observar cotxes que no em va observar. A les carreteres tot està construït al voltant d'aquestes màquines, i n'ets conscient ni de l'agressiu, ni dels majúsculs formats que aquestes tenen fins que no t'hi situes com a ciutadà”, va declarar el Navarro. L'art de Munárriz s'inspira, en part, en la introversió i la claustrofòbia. Això justifica la predilecció de l'artista per manifestar la condició solitària de l'individu davant de la ciutat i el repudi a la seva construcció ia la privatització dels espais. "M'aclapara el fet que un tercer està construint el meu entorn, el meu espai, i per això moltes vegades proposo a través de l'escultura una resposta a aquestes limitacions", afirma.
El navarrès confessa que cap artista va néixer, almenys no de manera conscient. Mai no li va captivar l'art ni va tenir un interès especial a aprofundir en aquesta manifestació de l'activitat humana. Va ser l'art qui va triar Munárriz i no al reves. Assegura que a Espanya no hi ha relació de l'art contemporani contemporani amb la Cursa de Belles Arts, i que hi ha estades a Alemanya, Chicago i Brasil, on sorgeix l'oportunitat d'aprofundir aquest moviment artístic. Sobretot Alemanya, la solitud del qual va fomentar concomitantment el que és ara el seu argot artístic. Allò que a l'artista li va enriquir va ser el contrast cultural, la manera de relacionar-nos. “Quan viatjo a una altra ciutat el turisme és secundari. El que m'agrada és asseure'm en un lloc i veure com actuen les persones entre si”, va declarar el navarrès.
l'art de pensar
Munárriz va manifestar que va costar-li temps anomenar-se artista: “No es pot voler ser artista. No conec cap artista que ho hagi volgut ser. és gradual. La paraula artista conté cert tabú, ja que hi ha persones que conceben l'artista com un ésser superior. És només una ocupació més. Vaig començar a considerar-me així quan em vaig adonar que tenia alguna cosa a dir, i que aquesta cosa tenia recepció”.
L'escultor dóna molta importància a l'art de pensar. És llegir, qüestionar-se allò que l'inspira per crear. Després de la idea treu el cap la realització d'esbossos. I de nou pensar. Reflexionar sobre l'elaboració d'aquestes maquetes. “És al cap on apareix la feina per primera vegada. El meu procés de creació es podria dividir en tres parts. La darrera és una barreja entre pensament i producció”, manifesta.
També el tudelà exposa la importància de l'espai a més de creacions a causa de la seva condició coneguda com a instal·lació, i esmentat a l'obra 'M506': un tram d'un guarda-rail d'una autopista que pateix un accident. En aquesta peça, Munárriz es manifesta com l'individu que sortir de l'ordre pot generar la violència: “Per mi era molt interessant observar com l'acció de l'error de l'accident generava aquesta ruptura a la llei. Hear l'accident com un alliberament era el que m'atreia. Em vaig desfogar en el procés de desenvolupament. A subject havia col·lisionat contra una cosa que li negava el pas i això havia generat una forma expressiva. L'accident com a acte de reivindicació involuntari”. Una cosa semblant passa amb els tancaments comercials. In Munárriz the captivate la manera com allò privat defineix la concepció del públic, el fet que una gran cortina metàl·lica dicta a l'individu quan sí i quan no pot accedir a aquest espai. “A través de negacions d‟espais, que determinen com es vol viure a la ciutat, es formalitzen les idees. La meva feina qüestiona aquestes altres maneres d'habitar-la”.
Amb el metall, concepció màxima de la rectitud, Munárriz intenta trobar formes orgàniques a través de la seva modelació en premses industrials. “La ruptura amb aquest material aporta un altre qüestionament. Com de dogmàtic, direccional i planificat pot ser plàstic i flexible. És la naturalesa dins de la ciutat. L'individu, com una cosa orgànica, assentat a la rectitud”.
L?estudi de Munárriz no té portes. És un refugi sense delimitacions que jeu a les negacions de Madrid. I les seves xerrades en aquest culmina en un xàfec de preguntes que només la matinada pot respondre.
