“Doblegar la corba”. Pedro Sánchez ha recuperat aquesta setmana al Congrés l'expressió popularitzada durant la pandèmia per ajudar la crisi inflacionària. I, sentiu, per una vegada la referència no està mal portada. Tant llavors com ara, el Govern va desatendre les alertes que advertien de la magnitud del que se'ns venia a sobre i va reaccionar tard, malament ja rastres. I això torna a portar moltes empreses gallegues a una situació límit i ja ha empobrit de forma generalitzada tots els ciutadans d'aquest país. I probablement aquest només sigui l'inici d'aquest nou malson.
Primera qüestió: Sánchez i l'equip econòmic de la Moncloa van evitar durant el mes l'escalada de preus. En realitat,
portem des de l'abril de l'any passat per sobre del 2% que marca el BCE com a objectiu i el novembre de l'any passat l'IPC ja s'havia disparat al 5,5%. Res no es va fer per frenar aquesta desorbitada carrera cap a l'abisme. I encara pitjor, ara pretén atribuir la catàstrofe a l'astuta invasió d'Ucraïna. Sense cap pudor, María Jesús Montero es refereix aquesta setmana a “aquesta situació provocada exclusivament per la guerra de Putin”. Fals. Primer, perquè la inflació ja va tancar el 2021 -abans de l'inici de l'ofensiva bèl·lica del Kremlin- al 6,5%. I segon perquè abans i després del començament dels atacs de Moscou l'increment de preus a Espanya ha estat superior a la mitjana de la zona euro. Ja era més de punt i mig superior en termes harmonitzats al desembre i aquest diferencial és encara més gran ara amb relació a paga que, com Alemanya, tenen una dependència energètica de Rússia més accentuada. Berlín va tancar el març al 7,3% i aquí estem al 9,8.
Mala previsió, mal diagnòstic i mal tractament. El paquet de mesures aprovat pel Govern arriba molt tard, però a més a més és insuficient i va una vegada més pel camí equivocat. Quatre exemples bàsics. Primer, la bonificació de 20 cèntims per litre de combustible. Pur populisme, perquè en realitat Hisenda no rebaixa gens ni mica l'asfixiant fiscal pressió que ufre the commercialization of fuel -gairebé la meitat del preu al públic de la gasolina, no convé oblidar-ho, correspon a impostos- i és en aquest àmbit en el que hauria d'haver actuat i el Govern es nega a fer res. En segon lloc, la prohibició d'efectuar “acomiadaments per causes objectives” que es justifiqui per la pujada de preus a empreses que reben ajuts públics per la pujada de preus. Això ja frega el deliri. Aquesta circumstància és més objectiva que les conseqüències de la crisi inflacionària ia més a més no resol res, simplement difereix l'esclat del problema al moment en què la moratòria. Pura demagògia. Tercer, la limitació de la revaloració dels lloguers. Això és pur intervencionisme ineficient. Genera inseguretat jurídica perquè modifica les condicions contractuals amb efectes retroactius i, a més, aboca a una pujada dels nous contractes que subscriuen. I quart, el que no hi ha al pla i hauria estat crucial que estigués com a premissa bàsica: una baixada substancial d'impostos. Per pur dogmatisme ideològic renuncia a la mesura que d'una manera més ràpida i eficaç tornaria poder adquisitiu als consumidors i capacitat d'inversió als empresaris.
Així el Govern farà una crònica de la crisi. Avui els gallecs, amb una inflació propera al 10%, ja som un 10% més pobres que fa un any. S'ha reduït la nostra renda disponible i s'ha devaluat l'estalvi que hem generat. Això afectarà el consum i una retracció de la demanda ens aboca a un escenari econòmic recessiu. Aquest probablement només és l'inici del malson. Un malson que es veurà seriosament agreujat pel populisme, l'intervencionisme ineficaç, la demagògia i el dogmatisme ideològic d'un Govern frívol i irresponsable. Com en la gestió de la pandèmia. Un altre cop.
