A la família de Rosa Arcos Caamaño va parar la vida fa 26 anys. Concretament, el 15 d'agost de 1996. La seva germana Maria José, una dona de 35 anys, va desaparèixer sense aparent causa, deixant com a últim rastre un cotxe aparcat als voltants del Far de Corrubedo (La Corunya) on hi havia la seva documentació, la bossa, el tabac, l'encenedor. Un cotxe on no hi havia ni una sola olor, ni tan sols les de la seva conductora. Des d'aquell moment res no va tornar a ser igual. "Comença l'alerta, la cerca, la incertesa, la preocupació i l'angoixa".
Les primeres hores són especialment dures, diu. És aquí quan comença el calvari, una lluita sense fi. Als familiars se'ls encongeix el cor i comencen a prendre consciència que alguna cosa greu i dolenta ha passat. Aquestes sensacions sonen, precisament, a cansament que mai no esborraran de les seves ments. I les hores es defineixen en dies i “comencen a tenir informació, a conèixer els seus plans ia posar número a les persones amb qui van estar o pretenien estar en aquestes últimes hores”. Aleshores, “comencen a sorgir les hipòtesis i després, les certeses” perquè les famílies “per poder seguir endavant, tots necessitem escriure un 'què va passar?' al nostre cap» per no tornar-se bojos.
Anys i anys carregant amb la pena, però també amb la culpa. “Què més puc fer? On més puc anar? A quina porta puc trucar? On he de cercar? Què és el que he de demanar?», no es poden evitar preguntar-se a si mateixos. El pitjor és quan aquestes preguntes no tenen resposta “sí impossible no sense el fracàs i la culpa pesant sobre les nostres espatlles”. Amb el pas del temps, diuen, la culpa i el dolor conviuen amb la frustració i la pena.
Aquest és el testimoni de la família Arcos Caamaño, però podria ser perfectament el de milers de famílies que fa anys que no tenen notícia dels seus éssers més estimats perquè van desaparèixer sense motiu aparent a Espanya.
50 desapareguts al dia
El 9 de març és Dia de les Persones Desaparegudes Sense Causa Aparent. Un any més, el Centre Nacional de Desapareguts (CNDES) informa de la suma de la magnitud social d'aquest fenomen, que evidencia les més de 5.000 denúncies registrades a Espanya aquest darrer any. És a dir, més de 50 vegades al dia una família ha anat a denunciar davant de la policia la desaparició d'un ésser estimat. Les causes són molt diverses: des de la violència de gènere o els problemes de salut mental fins a l'Alzheimer i els conflictes intrafamiliars. La conseqüència sempre és un impacte emocional arrasador per als familiars, més dolorós com més estès en el temps.
Els mateixos familiars que han reviscut "fets certs i respostes" per "combatre i calmar la incertesa" que pateixen a causa d'aquesta situació. També han denunciat l'abandó institucional que pateix, a més de demanar un estatut “que encara no existeix i que tanta falta fa”. Ho han fet durant la celebració de l‟acte central de commemoració d‟aquesta data tan assenyalada que encarrega organitzar la Fundació Qui Sabe On Global (QSD Global) cada any.
Celebració del Dia dels Desapareguts Sense Motiu Aparent L'esdeveniment ha tingut lloc a la seu madrilenya de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies (FEMP) QSD Global
En aquest transcurs d'aquest acte, celebrat a la seu madrilenya de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies (FEMP), el president de QSD Global, José Antonio Lorente, ha celebrat l'aprovació del primer Pla Estratègic en matèria de desaparicions, que inclou dotació econòmica i un programa de sensibilització. I com a novetat, ha presentat -i estrenat- aquest divendres un nou avenç del que ha dit se sent molt orgullós: Family Red. Una 'app' gratuïta per estar comunicats de forma permanent amb l'objectiu que els familiars sàpiguen «què fer, com , on anar ia qui recórrer a cada moment», a més de poder estar en contacte amb altres en la seva mateixa situació, així com amb els jurídics, psicològics i socials necessaris».
penjoll d'assignació
Tot seguit, Lorente ha reconegut que, «potser», l'assignació més important pendent de totes al nostre país és la de l'Estatut de la Persona Desapareguda, l'esborrany de la qual ja va ser esbossat el 2016, així com la necessitat de tirar endavant la Carta de Drets i Demandes, que té l'origen al primer Fòrum de Famílies del 2015.
En aquest sentit, el president de la Fundació ha demanat a les Forces i Cossos de Seguretat de l'Estat que no deixin “en contrar qui cal, en fer tot el possible per donar una resposta als qui l'absència els ha colpejat i estan amb la ferida de la incertesa oberta“. Perquè les famílies “han de sentir que les seves escoltades i que se'ls respon”.
De manera paral·lela, el periodista Paco Lobatón, impulsiu i primer president de la Fundació, ha reiterat la “incertesa” en què viuen aquestes persones, que va definir com “un sentiment corrosiu, una manifestació aguda d'angoixa i desassossec”. “La incertesa no es guareix amb paraules d'alè; necessita fets certs, de respostes”, ha subratllat.
Les famílies, per part seva, demanen que hi hagi una consideració jurídica d'acord amb les persones discapacitades que evitin a les famílies passar pel terrible tràmit moment de declarar les mortes: “Un dels dies més dolorosos de la meva vida va ser haver d'anar al jutjat a haver de declarar morta a la meva germana Maria José i no perquè volguéssim, sinó perquè hi ha una administració insensible, sorda i intransigent que no ens ha deixat cap altra sortida”.
