La casa que ocupava una poma i limitava amb el carreró de Bodegons i el carrer de la Campana tenia vint-i-cinc habitacions dividides en tres pisos, un zaguà, un pati i un terrat cobert. Era un laberint de passadissos foscos, de graons irregulars, racons, caramanxens, habitacions en bec, estretes, espaioses, de sostres alts. En dies assolellats, el teló altíssim de maó i arcs de la torre mudèjar de l'Església de Santo Tomé pintava una ombra a la façana. Una ombra que a l'hivern entrava dins de la casa com un espesso núvol.
Era una casa una mica caòtica com la família que hi vivia. Construït al segle XVI se li van anar afegint envans, obrint finestres, encegant balcons, apuntalant miradors, trencant sostres, creant claraboies, canviant-li la pell, rentant-li la cara, ficant pel seu cos cables i tubs, reformant habitacions a través dels segles.
Una casa amb el pes de guerres, confidències, morts, conspiracions, amagant als seus horribles murs manuscrits i documents, precs, crits ofegats i murmuris, plors i somriures.
Una rajola maltractada pel temps incrustat a la façana principal indicava: “Sóc de la Capellania de l'Arquebisbat”. Una casa on van poder viure alguns dels personatges d'El wholer del Comte d'Orgaz, quadre que penja la guerra el fuster Cardenyes i altres republicans compromesos van despenjar i cobrir de matalassos perquè l'aviació franquista preocupada per l'alliberament de l'Alcázar no el destrossés.
