No és el mateix sortir de Cuba que sortir de qualsevol altre país per primer cop. Sortir de Cuba és caure al món, comprovar que Cuba és una segrestada per un sistema polític que ha provocat que el país estigui encara al segle XX”, assegura el periodista independent cubà Abraham Jiménez Enoa a l'epíleg del seu llibre 'La illa oculta' (Llibres del KO). En aquest volum, l'autor recopila una sèrie d'articles en què fa una radiografia entre íntima i surrealista de la vida marginal que habita l'illa, “desconeguda fins i tot per a molts cubans”; així com la seva sortida del país després d'estar cinc anys 'regulated' (amb prohibició d'abandonar Cuba) pel règim.
Jiménez Enoa ens revela en aquest volum l'existència dels aquàtics, comunitat singular en procés d'extinció; la quotidianitat d'Ernesto, un genet (prostituta) que quadra mil·limètricament l'agenda perquè no se'l solapin els turistes; la frustració del boxejador de Namíbia Flores, a qui se li prohibeix lluitar a l'illa per ser dona; les peculiaritats de Cándido Fabré, l'home ocell; la vida d'Algèria Fellove, una lesbiana que ha sobreviscut a un historial llarg i dolorós de violència extrema; o la dissidència del biòleg Ariel Ruiz Urquiola, que durant dècades ha qüestionat les mentides oficials del Govern cubà.
“Estic interessat en el subterrani de Cuba, aquesta que no és als mitjans, on sol aparèixer per temes puntuals. I per fer-ho ell va utilitzar i personatges que freguessin la subrealitat”, va explicar Jiménez Enoa durant una entrevista amb ABC a escassos metres del parc del Retiro, a Madrid.
'L'illa occulta' no és un text ideològic ni activista, sinó un mirall que reflecteix històries personals i també col·lectives –el Moviment Sant Isidre, el 27-N, les protestes de l'11 de juliol del 2021–, algunes de les quals han convulsionat l'illa en els darrers anys. “Cuba sempre està tractada des dels extrems: l'odi i l'abraçada. A mi m'interessava, com a exercici professional, posar una càmera fixa i que la gent transités davant seu sense que jo aparegués. Almenys al principi –matisa–, després el curs dels esdeveniments em van fer ser-hi present”.
Jiménez Enoa, que durant anys ha patit arrestos arbitraris –“vaig perdre el compte”– i assetjament dels agents de la Seguretat de l'Estat per la seva activitat com a periodista independent –és un dels fundadors de la revista 'El Estornudo'–, refereix a Aquest epíleg en què narra com va ser la seva sortida de Cuba el 9 de gener de 2021. Quan el van “treure” – va rebre una trucada de telèfon informant-lo que podia recollir el seu passaport –, va decidir relatar també el que ha suposat per a la seva “salut mental i la família” abandonar l'illa, i acostumar-se al “capitalisme”. Triar entre tota l'oferta que hi ha a les botigues, plens de productes, li necessités ansietat després d'aterrar a Espanya, confessa al llibre. “A Cuba no es pot triar”.
La generació dels 'desglaç'
Jiménez Enoa (L'Havana, 1988) perd la seva generació de joves que vivien al 'desgel' de les relacions entre els EUA i Cuba –iniciat per Barack Obama– una possibilitat de produir canvis a Cuba, cosa que va ser de la mà de l´arribada d´internet. «Va néixer una il·lusió amb l?obertura, l?apoderament dels petits empresaris cubans i de la societat civil, el naixement de la premsa independent… Va sorgir una generació jove que va fer moure l?estatus quo del país». L'arribada de Trump té la Presidència dels EUA in 2016 i la “frenada” del Govern cubà, “perquè es va adonar que el país se li estava anant de les mans”, van canviar les perspectives de futur d'aquesta generació. “Però la societat civil va seguir viva, donant lloc a un xoc brutal entre aquesta i el Govern”, assenyala.
El president Barack Obama i Raúl Castro, el març del 2016, a l'Havana Reuters
Llaços amb el castrisme
L'autor no sempre va estar del costat de les barricades. Rellevant una família amb estrets llaços amb el castrisme –el seu pare va treballar per al Ministeri de l'Interior i el Che Guevara va ser padrí al casament dels seus avis–, vénen a confirmar que les coses no eren com les pintava el règim quan van entrar a la universitat: “Vaig créixer en una família pro revolucionari, pro govern, admirant el Che i Fidel. Vaig començar a obrir els ulls quan vaig decidir que volia fer periodisme. I aquí és on vaig començar a adonar-me que tot era una fal·làcia”, recorda.
La seva incipient rebel·lia va passar factura a la família: “El meu pare va haver de retirar-se per les pressions del seu cap, que li demanava que jo deixés d'escriure; a la meva mare ia la meva germana les expulsions de la feina. Això és totalitarisme”. Tot i això, consideri que la seva experiència “va servir perquè la meva família obrís una mica els ulls”.
Com a periodista, Jiménez Enoa ha estat testimoni del naixement i eclosió del Moviment San Isidro, compost per joves artistes com Luis Manuel Otero Alcántara, perseguit pel règim i a la presó des de l'11-J quan va esclatar les protestes més importants en les últimes dècades. "Jo era un dels pocs periodistes independents que van quedar a l'illa". La repressió per les protestes, “que el règim va elevar a nivells mai vists”, el va deixar embolicat en una solitud insuportable. “La generació que hi va participar està a l'exili, i els que no són fora, són a la presó. Avui a Cuba gairebé no hi queden periodistes independents, ni activistes… Ara mateix hi ha un desert polític a l'illa. Barrera amb tot. És cert que és un exili articulat, que no abandonen la causa cubana –admet–, però al capdavall són a l'exili, des d'on el que fas té un incident limitat sobre el Govern i la realitat cubana”.
“Quan ets a l'exili, el que fas té un incident limitat sobre el Govern i la realitat cubana”
Abraham Jiménez Enoa
periodista independent cubà
L'escriptor forma part d'aquesta llista d'expulats de Cuba que ha anat creixent els últims dos anys: “Abans d'internet el Govern va utilitzar la estratègia de la regulació perquè la realitat del país no sortís de l'illa, però internet va trencar amb això, i va aconseguir bloquejar-ho i censurar els mitjans independents a través de lleis. Ara prefereixo que estiguem fora, i que cridem fora”. És la mateixa estratègia que segueixen altres països. “Nicaragua i Veneçuela són paper carbó del castrisme, són mecanismes que han nascut de l'auspici del règim cubà. La representació és idèntica”.
En definitiva, lamenta que, gràcies a la conjuntura internacional –la guerra a Ucraïna, les protestes al Perú…–, el focus sobre el seu país s'hagi desplaçat. “El règim viu un bon moment. Cuba ha desaparegut de la palestra i això li va bé”.
