Un dels costats de la torre de l'església es va enfosquir, desapareixien les orenetes i el senyor Cesari vorejava la porta de la botiga. Un nen, espantat, preguntava on havia anat tota la llum que al matí, al Passeig del Trànsit, l'encegava la vida. Al lluny una xarpellera grisa avançava cap al barri i embolicava de grisa les finestres. Un tro avisava de l'arribada del raig muntat amb carrossa de foc i el carrer es buida, com si estiguéssim en estat de setge. La meva mare tancava el balcó, resava l'oració de 'Santa Bàrbara beneïda, /que al cel estàs escrita/ amb paper i aigua beneïda…' i encenia la vela pasqual. Un nen mirava darrere els vidres com l'aigua escrivia amb línies tortes una història de desig i endevinava que una altra tempesta creixia dins del seu cor.
Al barri quan plovia l'aigua baixava com un riu petit entre la vorera i el carrer. Era com un rèptil que s'enroscava amb el verí de la infància cremant a les nostres mans. Fent olor de terra renascuda, amb una llum de calç entre les ales de les orenetes, encara espantats per raigs i per trons els nois sortiríem a contenir l'aigua amb una feble presa feta de fang, pedres i còdols que frenava el seu marx formant un toll brut .
El més hàbil del grup construïa un desguàs que tapava amb un tap de suro. Quan el toll va amenaçar de destruir la presa tirava del tap i un raig d'aigua quieta, la del fons, brollava com un fil de plata fugitiva.
A poc a poc, els trons s'allunyaven, el costat fosc de la torre s'il·luminava, tornaven les orenetes, el senyor Cesari obria la porta, un raig d'aigua bruta baixava pel carrer i el nen sortia, amb els altres nens del barri a sostenir laigua, sostenir la vida. Aleshores ni el nen ni els amics sabien res de la mort. Aleshores ningú no preguntava d'on baixava, quins silencis, morts, amors i misèries ocultava per a cadascú de nosaltres, cap imaginava, en un barri sense mar, on aniria a morir.
Un va amagar el toll en el seu ocult afluent, altres van quedar atrapats on mai plovia o van marxar als suburbis i alguns van conèixer que els rius també moren. I el pitjor de tot: cap de nosaltres sospitava que el record d'una tempesta d'estiu i d'aigua detinguda ens patiria a la vellesa.
Altres estius van arribar i van passar. El barri va anar canviant, es va morir Mercedes, que a l'estiu feia gelat a mà, es va morir la senyora Cecília, que a l'estiu s'abanicava amb un enorme paipai, va tancar la taverna del senyor Simón, la farmàcia va canviar de propietari, als aparadors de la confiteria va seguir les misterioses anguiles de massapà d'ulls tèrbols, el Judes no es va tornar a cremar i va començar a semblar els primers turistes… La torre va continuar sent el far i el recordatori d'un temps de tempestes d'estiu, de matins gloriosos al Passeig del Trànsit i una infància viscuda en un barri on era impossible no ser feliç.
