SEGUIR
L?amo d?un hotel de Vilagarcía, una intèrpret de polonès nascuda a Lalín i un bomber compostel·là són els tres protagonistes d?aquesta història de generositat que té com a teló de fons el sense sentit de la guerra. Ells posen cara i veu a les desenes de gallecs que moguts –o eliminats– per les primeres imatges de la invasió d'Ucraïna van passar del desig a l'acció. En aquest cas, aquesta generositat es va materialitzar en una mà estesa als que van creuar la frontera escapant dels bombardejos, sense una llar on tornar. Borja, davant de l'hotel Vilagarcía, trenca el gel. “La fotografia d'una nena morta a una llitera em va impactar. Jo tinc fills i veure una cosa així et vas destrossar, així que vaig trucar a serveis socials i els vaig dir que posava a disposició dels refugiats les meves instal·lacions”, introdueix l'hostaler.
Dit i fet, la necessitat habitacional era tan gran que no va trigar a arribar el primer bus amb desplaçats necessitats d'un sostre. I Borja i la seva família van fer tot el que va estar a la mà perquè se sentissin a casa. “Com sabíem que venien mares amb els seus petits vam posar a l'habitació un bressol, joguines i fluff. La nit que van arribar, a més, els vaig esperar amb els meus fills perquè juguessin amb ells i els ajudessin a adaptar-se”, va comentar Borja sobre la primera presa de contacte amb els nous hostes.
Alguns havien tingut “experiències molt negatives” Durant el viatge, per la qual cosa van arribar recelosos. Però la humanitat s'ha demostrat com una llengua universal que a Galícia es conjuga a la perfecció. “La gent ajuda molt, els serveis socials n'estan molt pendents”. La idea és que aquests desplaçats —una dotzena en total, comptant set adults, quatre nens i un baby d'un any— es quedin a l'hotel fins que el concello trobi un allotjament on reprendre la vida. Però el llast de la guerra pesa i Borja, que comparteix amb ells el dia a dia, va revelar que estan pendents del WhatsApp en tot moment. Viuen condicionats pels que es van quedar fent la guerra, del missatge que va confirmar que segueixen bé.
Borja, a les instal·lacions de l'hotel - MUÑIZ
Entre les persones que Borja ha acollit hi ha l'entrenador i diversos jugadors de la selecció ucraïnesa de tennis de taula. De mica en mica, aquests esportistes han tornat a entrenar-se i la resta de refugiats es van adaptant a una nova realitat que l'hoteler pretén dulcificar. "Vaig preguntar quan van complir anys els nens i resulta que una compleix ara els 8, així que estem organitzant la festa d'aniversari amb els seus cosins, als quals també ha acollit una família", va explicar en una xerrada amb ABC en què demostra que la seva implicació no és flor dun dia. «Jo tinc un compromís amb aquesta gent i encara que arribi la Setmana Santa, les habitacions estan bloquejades per a ells», indica. L'hotel d'aquest vilagarcià, que ara rep els seus nous hostes amb una bandera groga i blava, ja va ser dur el confinament sostre per a les persones sense llar que la pandèmia va deixar a la cuneta. “Els vaig obrir les portes de l'hotel perquè no podia fer res més i el seu comportament va ser impecable”, assegura. Dos anys després, les mateixes instal·lacions tornen a destil·lar generositat.
De Leopolis a Ferrolterra
D'entregar-se als altres sap també força Jaime Tizón, el primer bomber a baixar després de l'accident de tren d'Angrois. Ell, juntament amb un altre company de la capital gallega, es va sumar a una expedició organitzada per diversos professors de la facultat de Ciències Polítiques de Santiago per portar un autobús noliejat per Monbus i dues furgonetes carregaments amb cinc tones d'ajuda humanitària, i tornar a Galícia amb mig centenar de desplaçats. El comboi en què Jaume va conduir una furgoneta el van completar diversos membres del concello d'Ares, que van encarregar de l'allotjament dels refugiats a la zona de Ferrolterra. El treball de Jaume va consistir a fer prop de quaranta hores per recollir desenes de persones que havien escapat de Leòpolis per un corredor humanitari. El que més li va impactar, reflexiona, és la quotidianitat, “que eren persones com tu i com jo, vestides amb la mateixa roba que nosaltres portem, però a qui la vida els va canviar d'un dia a l'altre”. Els sentiments que aquest viatge va despertar al bomber es poden resumir a valorar “el món de privilegis en què vivim, completament irreal”.
A més dels refugiats, Jaume destaca que al bus hi viatjaven diversos gossos i gats, les mascotes de les quals no es van voler deprendre. “Molts venien amb el que havia posat, però hi havia una senyora gran amb el seu gat de catorze anys, a qui va portar perquè era la seva família”. Quan l'expedició va arribar a Santiago procedent de la ciutat polonesa de Rzeszow, la capital va esclatar en aplaudiments. Els desplaçats estaven cansats, però agraïts. També desitjosos de tornar al seu país quan els sigui possible, malgrat que algunes de les seves vivendes havien estat ocupades per soldats russos.
Jaume, bombarder a la capital gallega – MIGUEL MUÑIZ
La llengua és una de les principals traves que els qui fugen de la invasió russa s'estan contrant. La majoria només parlen ucraïnès, amb l'excepció d'algun jove que domina l'anglès, i per això la comunicació es complica en creuar la frontera. El Traductor de Google funciona a l'hora d'intercanviar-se els missatges més bàsics, facilita la supervivència, però per explicar l'horror del que s'ha viscut i alliberar-se una mica de la por cal més. És aquí on va entrar en joc el paper d'intèrprets com la Paula, mig lalinenc mig polonesa. La seva mare estava molt a prop de la frontera amb Ucraïna quan el conflicte bèl·lic va esclatar, i separades per 3.000 quilòmetres de distància totes dues es van posar fil a l'agulla per ajudar el major nombre de persones possibles. La mare de Paula, que li va explicar abans que comencés la guerra, li va dir que les estacions de tren i els col·lectius de poloneses estaven desbordats, i se li va acudir la idea de passar un col·lectiu a Lalín, cosa que va provocar que tornés. El resultat és que seixanta ucraïnesos ja s'han convertit en veïns de ple dret d'aquest concello pontevedrés, on fins i tot sis han trobat feina com a ajudants de cuina, netejadors o manicuristes. Mentre va col·laborar amb el Sergas en els tràmits per realitzar els expedients sanitaris dels nouvinguts, Paula va explicar que l'ucraïnès i el polonès són com el portuguès i el gallec, cosa que es va convertir en crossa del grup de refugiats. Setmanes després, tots els desplaçats s'han instal·lat en habitatges destinats a multes socials i segones residències que van ser ofertes per acollir-los.
En una d'aquestes llars va néixer el nadó d'una de les dones refugiades, que va arribar a Lalín embarassada i uns dies després del llarg viatge va donar a llum. “Va ser una nena i ja és una veïna més de Lalín”, s'emociona la Paula en reconèixer que el que més li va impactar va ser que “les mares que portaven fills en cap moment no es van generar a baix, perquè els seus fills no les veiessin malament”. Aquests petits ja han estat escolaritzats, per això reben cursos d'espanyol i es connecten en línia a les classes del seu país. Als adults, els veïns els mimen portant-los ous, carn i llet. Un bàlsam per a un desassossec que els acompanya les 24 hores i pel qual també estan rebent ajuda psicològica. «Alguns pensen que en dos dies podran tornar, però altres ja s?imaginen el seu futur aquí…», conclou l?intèrpret que, com Jaime i Borja, va connectar amb el seu dolor per obrir-los una porta d?esperança, lluny de les bombes i el terror que ennuvolen vida la ucraïnesa.
