OBERTA TRIBUNA
Es continua observant que les lleis no s'articulen sobre la base de la realitat social, sinó que tracten de modificar-la
Juan Pablo Pérez-Bustamante
07/04/2022
Actualitzat a les 01:25 h.
La reforma laboral de la Llei 32/2021 té com a objectiu reduir la temporalitat i descansa sud la premissa que la contractació temporal és precarietat, les altes xifres de temporalitat existent i la demanda europea que aquesta temporalitat cal reduir-la. Hi ha diverses qüestions a planetar, precisament si la temporalitat és sinònim de precarietat i si eliminar contractes temporals amb causa té sentit.
Abans d'entrar en aquestes dues matèries, es troba a faltar una norma per a les administracions públiques, amb una taxa de temporalitat més alta que el sector privat. La causa d'un contracte temporal no és la persona, llevat dels contractes de substitució abans interinitat, sinó el servei que es prestarà. És alarmant que els centres de salut estiguin plens de personal sanitari contractat temporalment quan el servei que s'ha de prestar té caràcter permanent.
D'altra banda, a Espanya moltíssimes activitats estan lligades a contractacions i licitacions amb una data d'inici i una altra de fi, que es pot prorrogar o no. No sembla sostenir-se que en aquelles activitats, empreses i sectors on l'activitat està lligada a aquest caràcter temporal s'hagi eliminat la figura del contracte per a obra o servei determinat.
Les empreses, llevat de les de construcció que poden sorgir al contracte fix d'obra, que viuen de prestar serveis per a altres empreses en règim de contractació o subcontractació, s'estan veient obligades a utilitzar el contracte fix discontinu. A aquest contracte se li ha fet un gir de tuca perquè inclogui no només les activitats de campanya que únicament es poden realitzar en mesos concrets de l'any com era el seu origen, bàsicament agricultura, sinó perquè inclogui també la casuística de la contractació per obra o servei determinat.
Amb independència que el contracte fix discontinu deixa de fer figurar com a aturats els qui perceben perceben prestacions per desocupació penjant el temps que no treballen, el problema més gran, a part del cost de la desocupació, és no tenir en compte la perspectiva empresarial. Si el contracte té una persona per a una obra o servei durant un any i el faig fix discontinu, ja no podrà contractar novament amb caràcter temporal si em sorgeix una altra necessitat ja que el treballador és fix. Veure que la norma s'oposa a la realitat.
Amb la normativa anterior, el contracte dobra o servei tenia un límit temporal, i aquesta limitació era lògica pot ser si una obra o servei es manté en el temps, més que tenir autonomia o substantivitat pròpia dins de lactivitat de lempresa, passa a tenen un caràcter estructural.
Pel que fa als contractes eventuals, en la majoria dels casos tenen com a objectiu no fer fixos els treballadors des de l'inici de la prestació de serveis. I aquest és lerror, pensar en la persona i no en el servei que es presta. Als contractes hi ha un període de prova amb resolució unilateral per qualsevol de les parts que serveix per determinar si la persona contractada té aptituds i actituds per al treball. L'actual reforma el que fa és complicar el control d'aquests contractes proporcionant que pot durar fins a sis mesos si la necessitat de contractació és impredictible o noranta dies si est predictible, dificultant amb aquests conceptes el control de les causes dels contractes. També es veurà molt personal contractat com a fix discontinu, en lloc d'estar contractat com a indefinit que seria el correcte. En definitiva, és important observar que les lleis no s'articulen sobre la base de la realitat social, sinó que intenten modificar-la.
* Juan Pablo Pérez-Bustamante Mourier és inspector de Treball i Seguretat Social
Informar d'un error
