Fes-me cas i no dimiteixi. Feu seu el sostenella i no esmena, de tan àmplia tradició i seguiment per part de la classe política espanyola. Per què ho he de fer ara, després d'haver resistit contra viteo i imputacions les notícies i comentaris que donen compte de les negligències, moltes, si no ocultacions, trampes i embalatges amb què vostè i els seus van tractar d'occulter els fets o, el que és pitjor i molt més greu, tractar de culpar la jove agredida, per tal d'exculpar el que va ser el seu marit?
Alguns comentaristes i columnistes, és cert que han estat més aviat escassos, li han fet veure –una altra cosa és que vostè no s'hagi volgut assabentar– que va haver de dimitir per tot el que protagonitza vostè, família i col·laboradors.
La demanda formulada pels col·legues es va basar en la necessitat de complir la virtut de la coherència. Sí, amb aquesta “actitud i lògica conseqüent amb els principis que es professen”, segons la definició acadèmica.
Rebobinar. Vegeu reclamant, quan vostè era a l'oposició, a qui governaven que dimitissin perquè un jutjat havia obert una diligència. Vostè, Mónica, sempre Oltra, era allà, embotida en una reivindicativa camiseta, ja estava en una roda de premsa, a la tribuna de les Corts Valencianes, en una manifestació de carrer o trepitjant a qui li petava, exigint dimissions, cessaments, destitucions…
En tot moment i lloc es feia sense la seva presència per reclamar immediates renúncies, abans fins i tot d'haver presentat els papers als jutjats. Admesa a tràmit la imputació, o no, la gatzara pujava de to, vostè figurava sempre entre les més vociferants, i reclamava dimissions com si no hi hagués un matí, ni la substanciació d'un procés, ni el dret a la presumpció d'innocència.
I ara què, Mònica Oltra? Ja ens ha dit i ha repetit que no pensa dimitir. El fet que siguin tretze les persones a càrrec de la seva conselleria els que apareixen imputats en el cas de la jove abusada pel seu marit, no és raó dimissionària. És a dir, vostè fa tot el contrari que va fer al seu moment, però això és temps passat. I en vostè repeteix això a allò que l'esquerra és tan aficionada: “Feu el que jo us digui, no el que jo faci”.
Però si incoherent està demostrant ser amb el present judicial, no ho sigui també amb el recent abans-d'ahir ni amb el temps passat. Abans-d'ahir, quan va llançar un xulesc desafiament en dir que deixessin en pau els seus funcionaris, “que no han fet res”, alhora que es va oferir com a ofrena propiciatòria perquè caiguessin sobre vostè totes les responsabilitats. Després ja ens va aclarir, via socorregut argument, que les seves paraules havien estat tretes de context. O sigui, més incoherència, no sigui que m'agafin pel que hem dit.
I ara, quan el jutge que porta el seu cas eleva el seu assumpte al Tribunal Superior de la Comunitat Valenciana, atesa la seva condició d'aforada –privilegi que vostè i els seus antany van reconèixer transnochado, però que hogan no han tingut a bé renunciar– ens diu que no pensa dimitir perquè no hi ha cap responsabilitat perquè ho hagi de fer.
Mentre no avanci la tramitació judicial prou com per vers enredada a l'embolic judicial, vostè no dimitirà. Ni encara que sigui finalment portat a la banqueta sola o en companyia d'uns quants funcionaris. No dimitirà per pura incoherència. Tampoc serà descontinuada pel president Puig tret que arribi la conclusió que es mantindran els vots restants. Vostè blinda el president i aquest li blinda a vostè en un calculat i de moment efectiu do ut des.
Arribats a tal punt gairebé millor que no dimiteixi, perquè en palmària evidencia que la coherència ja fa molt de temps que va desaparèixer del seu vocabulari. I que la culpa és, en tot cas, dels que la critiquen i han denunciat.
