El 2005, Xavier Melgarejo va defensar el seu doctorat en Pedagogia a la Universitat Ramon Llull, posteriorment reconegut al llibre 'Gràcies, Finlàndia. Què podem aprendre del sistema educatiu de més èxit?'. Melgarejo destacava dos factors: només podrien accedir a la funció docent els alumnes amb nota d'excel·lent al Batxillerat i tot el sistema educatiu es regirà pel 'National Core Currículum of Basic Education', elaborat pel 'Finnish National Board of Education'. El 1953 Corea del Sud estava en ruïnes. Amb l'ajuda dels EE.UU. incloent la convicció unànime de la població que l'educació -el capital humà de la Nació- serà el camí comú cap a la llibertat, i la prosperitat l'ha convertit en una potència industrial exportadora de tecnologia a tot el món. El seu sistema educatiu ja és un model internacional. Va adquirir la trajectòria de Corea del Sud en comparació amb Espanya a l'últim mig segle: el 1960, la PNB (renda nacional) per habitant de Corea era una quarta part d'Espanya. Mig segle després ja era un 20% superior al nostre. Corea del Sud s'havia pres seriosament l'educació, nosaltres no. "Així es va convertir Estònia a la nova Finlàndia", "Estònia, el millor sistema educatiu d'Europa", els seus recents titulars de premsa. Segons la darrera versió de PISA (2018), Estònia és el primer país europeu en comprensió lectora, matemàtiques i ciències naturals. La formació educativa és tradicional, però amb l'èmfasi afegit en allò digital. Estònia convida menys en educació, però té més alumnes molt bons i menys alumnes amb resultats baixos. Al currículum estatal es diu que els professors no han d'estar subjectes a les consignes dels polítics. A molts països, l'escola s'utilitza com a instrument per consolidar el control dels polítics sobre la societat. Estònia va representar un model diferent. L'Estat exerceix el seu control a través de revàlides a nivell nacional en acabar l'escola obligatòria i el batxillerat. Espanya, la pàtria dels nous premis Nobel de Medicina, Santiago Ramón i Cajal, pare de la neurociència moderna, podria proporcionar el millor sistema educatiu del món sense necessitat d'anar a Finlàndia, Corea del Sud o Estònia. El 1906, Segismundo Moret, cap del partit liberal, va voler fer ministre a Cajal: “Vostè serà el meu ministre d'Instrucció Pública”. Setmanes després D. Santiago va escriure a D. Segimon, retirant-li la seva promesa i excusant el millor possible la seva informalitat: “Era quimera emprendre la magna obra de la nostra elevació pedagògica”. Cajal va denunciar, més pausadament, “el gran error pedagògic sancionat per la llei de la pessima distribució de les assignatures sense tenir en compte la fase reflexiva de l'evolució mental dels alumnes, que va trobar de capital transcendència a la funció educadora. Afegiu-hi un altre error: la forma excessivament abstracta en què s'exposa l'ensenyament de les ciències. ¿Per què els pedagogs i els promotors dels plans d?ensenyament no tenen en compte aquestes veritats?», va lamentar. Al pròleg a la segona edició dels seus 'Records de la meva vida' reconeix que «em proposo oferir al públic una revisió crítica del nostre règim educatiu, mostrar els vicis de l'ensenyament i de l'educació. La meva autobiografia pot inspirar aquelles persones preocupades per l'ardu problema de l'educació nacional”. Cajal va ser el primer a formular la teoria sinàptica de la memòria i el primer a avançar que la facilitació de la transmissió sinàptica és la base de l'aprenentatge. Cent anys després, el president del Massachusetts Institute of Technology (MIT), Leo R. Reif, es va lamentar impotent: “Si no sabem com aprenem, com sabem com ensenyar?”. Gran admirador de Cajal, el nostre compatriota als EE.UU. (Universitat de Califòrnia, UCLA), el doctor Joaquín Fuster de Carulla (Barcelona, 1930), és autor de la monumental obra 'The Prefrontal Cortex', que s'ha convertit en el neurocientífic actual que millor coneix el cervell humà ia la primera autoritat científica mundial sobre el lòbul prefrontal, seu de la intel·ligència executiva i òrgan de la civilització. Fuster a les seves memòries recents, 'El teler màgic de la ment. La meva vida en neurociència' (2020), al penúltim capítol 'Neurociència i Educació', explica com «la capacitat proactiva de l'escorça prefrontal per inventar el que és nou serveix com a guia per a la didàctica moderna, estimulant ja des de l'escola primària, l'aprenentatge activitat. La clau de l'aprenentatge rau en el lòbul prefrontal i, si nosaltres som capaços d'exercitar-lo, d'adults en traurem tot potencial”. El coneixement comença a la Neurologia, passa per la Neuro-educació i finalitza a la Neuro-ètica: aquest és el secret i el camí. El lòbul prefrontal, segons Fuster, “el nostre arbre té un futur il·limitat”. Cajal va veure el cervell com a “une selva impenetrable”. Fuster va aparèixer penetrar-hi, i al seu laboratori de Los Angeles va descobrir les cèl·lules de la memòria de treball, that ell prefereix anomenar memòria operant i és la base dels mecanismes de l'arendatge. Per la seva banda, el neuroscientífic, premi Princesa d'Astúries, A. Damasio, al centenari de la concessió del premi Nobel a Cajal va deixar escrit: “La 'gimnàstica cerebral' –com en deia Cajal– condueix a augments macrocòpicament mesurables a les regions Neuroanatomies més implicades en el procés d'aprenentatge. La neurociència moderna permet mesurar el creixement de la capacitat cerebral dels alumnes i, per tant, del capital humà de la nació”. José Antonio Marina escriu al pròleg de les Memòries de Fuster: “Tinc la convicció que el sistema conceptual de Fuster té grans possibilitats educatives. Crec que les seves idees estan orientant projectes educatius importants a Espanya”. Anteriorment havia escrit: “Sobre l'obra de Fuster es pot (i ha de) construir una teoria de l'aprenentatge i de l'educació. És la cosa més important que s'ha fet des del punt de vista neurològic”. El neurocientífic Stanislas Dehaene, president del Consell Científic de l'Educació Nacional de França, va declarar: “Cal revisar tota la pedagogia de l'escola francesa, perquè l'escola s'ha d'adaptar a les infinites del cervell”. I va concloure: “Els neurocientífics han de comprometre's amb els ensenyants” (Le Point, 22.6.2017). Cal revisar també tota la pedagogia de l'escola espanyola perquè la llei educativa definitiva posa en risc el futur d'Espanya. Un grup reduït (però obert) de neurodidàctics, pioners del futur MIR Neuroeducatiu, sense ajuda oficial, s'ha traduït en un projecte educatiu finançat a les investigacions de Cajal i Fuster sobre la plasticitat del cervell i l'escorça prefrontal, aplicable a l'ensenyament i a l'aprenentatge: “Cap al nou Paradigma neuroeducatiu del segle XXI, el segle del cervell”. El primer (i, fins ara, únic) Prototype d'Unitat Neuro-didàctica es va presentar a la 'Càtedra Joaquín Fuster de Neurociència Cognitiva' (Universitat de Califòrnia-UCLA). Va adquirir la valoració del mateix metge Joaquín Fuster. "És un prototip admirable, magistral, profund, oportú i definitiu, amb un argument pedagògic perfectament dʻacord amb el meu argument neurocientífic". A partir d´aquest prototip s´està seqüenciant el Currículum Nacional Neuro-didàctic d´Educació Bàsica, que desenvoluparà gradualment els tres axiomes de Cajal: Primer: “Cal excitar la curiositat de les tendres intel·ligències, guanyant a la per a l´obra docent, el cor i l'intel·lecte dels alumnes”. Segon: “Cal sacsejar enèrgicament el bosc de les neurones cerebrals adormides, fer-les vibrar amb l'emoció del nou i infondre les nobles i elevades ansietats”. Tercer: «Fabricar cervells originals: heus aquí el gran triomf del pedagog». Vet aquí també el gran triomf del… futur sistema neuroeducatiu espanyol?
