El famós telèfon vermell (en realitat, negre) que va estrenar Kennedy i Khrusxev en plena guerra freda ha tornat a sonar. A la versió moderna, Biden i Putin han parlat han travessat aquest exclusiu canal de comunicació, però el que s'han dit no ha estat a l'alçada de l'excel·lència d'aquest enginy tecnològic. Només cal veure els resultats: la invasió d'Ucraïna s'ha contiat i ja s'expliquen per centenars els morts, militars i civils, que aquesta devastadora contesa està provocant.
Al costat de les frases messiàniques i arengues a la tropa, una cosa que tampoc canvia a les guerres és el fet que qui mana ho fa des d'un búnquer cuidant-se bé d'estar fora de perill, mentre els que donen la seva sang per la pàtria són sempre els altres .
Semblaria que els Senyors dels Exèrcits són una mena d'éssers irrestituïbles, de manera que si optessin per anar al capdavant i caiguessin en acte de servei la seva falta mai no podria ser restituïda. El seu únic. Imimitable. No hi ha ningú com ells. Per això no es vulguin arriscar a desaparèixer perquè, què seria del seu país sense el Guia que il·lumina el camí?
D'aquells enfrontaments a sabre i espasa -tan absurds com els d'avui dia- hem passat a les videoconferències i als monòlegs davant d'un plasma on ara només les mirades combaten. Els líders ja no encabriten cavalls a cop d'esperó, sinó que arrufen les celles en un gest tan estudiat com artificial, igual que Putin menjant-se la càmera, per donar a sentir que la batalla està servida. Això sí, des del búnquer.
I en aquesta qualitat d'irreemplaçables que es van arrogar alguns, ens trobem enfangats en una guerra on els que estan a primera fila són sempre els que perden, o sigui, la gent normal, mentre els emperadors del territori tiren mà del telèfon vermell i justifiquen que fan coses importants… i vaja si les fan: decideixen sense pudor sobre la vida i la mort. El trist és que, des de l'Ave, César i els gladiadors, el món a penes ha canviat: mentre uns segueixen baixant a la sorra del circ, altres mouen el dit amunt i avall i les tasques mai s'intercanvien. Potser perquè tothom, cadascú al seu lloc, és imprescindible perquè l'espectacle continuï.
