La família Galvin, composta per un pare militar, una mare procedent d'una família adinerada i dotze fills nascuts en ple 'baby boom' entre el 1945 i el 1965, veuen com el comportament del fill gran «ho canvia tot» i posteriorment cinc dels seus germans comença a desenvolupar indicis d'esquizofrènia als anys 70.
El periodista nord-americà Robert Kolker recorre la història d'una família nombrosa nord-americana que va tenir sis casos diagnosticats d'esquizofrènia entre els seus fills al llibre 'Los chicos de Hidden Valley Road' (Sisè Pis/Periscopi) amb què vol combatre els estigmes de la salut fugir del sensacionalisme i oferir una “història d'esperança” i superació de la família.
En una entrevista de l'EP per la seva presència a la Setmana del Llibre en Català convidat pel Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), ha explicat que un editor li va proposar la història perquè buscava un periodista independent que pogués explicar la història i durant mesos Va parlar amb els integrants vius de la família, primer per telèfon i després personalment per compartir què havia passat i com s'havien mantingut units.
El llibre de Kolker va alternar el relat dels deliris, les hospitalitzacions de cada germà i la recerca cada cop més desesperada d'ajuda per part de la família, amb un recorregut per la història de l'estudi de l'esquizofrènia.
Dues maneres diferents de superar el trauma infantil
Ha comentat que quan va conèixer les dues germanes –les menors dels 12– va imaginar un llibre sobri com «ajudaven a sobreviure», però va comprendre que cadascuna havia processat els traumes infantils de manera diferent: una posant límits i l'altra tornant la família i cuidant els germans que ho necessiten.
Per això, va posar en primer pla tant a elles dues com a la mare, però després va descobrir com les històries d'alguns dels germans també van prendre un lloc “preminent” a la història i la narració va guanyar dimensió amb una perspectiva més gran.
“Trencaclosques”
Ha remarcat que dedicat molt de temps ha garantit que la informació brindada a la família serà correcta perquè cadascú va proporcionar una “peça del trencaclosques” i hi havia llacunes.
Ha explicat que la història no podia ser censurada i que quan va deixar llegir membres de la família el llibre abans de la publicació es van sentir “alleujats” en veure que no era un text sensacionalista i cadascú ha tingut la seva pròpia reacció –per a una de les germanes ha estat tancada una etapa–, i que ara algun dels germans s?estranyen quan veïns els comenten sobre la família.
Ha assenyalat que amb el llibre volia explicar què es coneix de la malaltia i què ha aportat aquesta família a la investigació, i per això va parlar amb molts experts, també amb la voluntat de presentar el relat com “una història d'esperança de progrés”.
Kolker ha assenyalat que volia visibilitzar aquest treball dels investigadors perquè l'obra no fos un "procés d'esdeveniments tràgics" i fos una història humana, de progrés i d'esperança, però que tampoc volia que fos com si fos un llibre de text explicatiu dels diferents estudis.
Un cop completat el llibre, Kolker ha considerat que la família té l'oportunitat d'explicar per si mateixes les seves vides, i ha dit que s'està fent un documental del qual cap formació parteix i que espera que se centri en els “estigmes” de la malaltia i no als passatges més foscos de la història.
