SEGUIR
Per acabar San Isidro, vaig trucar des de Villalpando per anunciar-me que preparaven un llibre d'homenatge al mestre Andrés Vázquez, el seu paisà: ja estava ingressat, no va poder sorgir aquesta vegada, com sempre feia, al lliurament del Premi Taurí d'ABC. Ha desaparegut el 17 de juny a l'Hospital Comarcal de Benavente, als 89 anys.
Havia après el dur ofici del toreig a les capees castellanes amb el sobrenom “El Nono”. Ho explica el mateix en el tercer episodi, 'La capea', de la preciosa pel·lícula 'Jo he visto la muerte' (1965), el docudrama –diríem avui– dirigit per José María Forqué. Hi evoca Andreu un món que havia viscut, amb un testimoni dramàtic: in a poble, mor a torerillo, company seu.
Anys després, ja a Las Ventas, el torero Andrés Vázquez va fregar el cel, en record del que va ser el seu company de capees.
«Hauria preferit que em matés un toro, a l'arena, a ser testimoni de com mor la tauromàquia»
No li va ser gens fàcil triomfar a les arenes. Com tants altres, es va donar a conèixer l'afició madrilenya a Vista Alegre. Va triomfar com a noveller en la temporada de 1961 i va prendre l'alternativa l'any següent, en plena Fira de San Isidro, amb bous de Benítez Cubero, Gregorio Sánchez com a padrí i Mondeño, de testimoni: aquella tarda, va obrir per primera vegada la Porta Gran com torero. Del 1962 al 1977, van ser ni més ni menys que deu les vegades que van sortir a coll, a Madrid.
Carnaba Andrés Vázquez a estil de castellà torejar, de sòbria tècnica, sense adorns gratuïts. (Al fons, l'ombra del gran Domingo Ortega). Amb el temps, va anar adquirint una major solera clàssica, amb mitges belmontines, fons naturals, molinets i algun adorn tan vell com veure caure el toro, assegut a l'estrep.
Als anys seixanta i setanta, va torejar a totes les Fires, alternant amb figures de la talla d'Antonio Ordóñez, Diego Puerta, Paco Camino, El Viti… Però la seva carrera va estar unida a la Plaça de Las Ventas. Per a l'afició madrilenya, significa una bandera del classicisme, juntament amb Antonio Bienvenida i els toros de Victorino Martín, amb qui va triomfar reiteradament. Queda per a la història la seva feina a Baratero, a qui va tallar les orelles. Va ser el primer matador que es va trevar tancar-se, a Madrid, amb sis bous de Victorino.
cornades
Les cornades les van obligar a retirar-se. Va ser professor a l'Escola de Tauromàquia de Madrid i comentarista, a Telemadrid, amb Miguel Ángel Moncholi. Va torejar en públic per última vegada el 25 de juliol de 2012, en complir els vuitanta anys, en un festival, en honor seu, a la Plaça de Zamora. Aquella tarda, va fer una res de Victorino Martín. Told me that el va matar clavant l'espasa en dos temps, sense alleujar-se, per a espant del Viti, el seu estimat amic… El 2021, la Junta de Castella i Lleó va concedir el Premi de Tauromàquia.
A 'La sort o la mort', Gerardo Diego va dedicar un poema, 'Querella contra Andrés Vázquez', que uneix l'afecte amb la broma, comparant-ho amb els herois del Romancero: “Un torero de Zamora, / i, què dirà Dona Urraca? / Si els ulls no el treu, / serà que se n'enamora”. L'anomena “torero meseguero”, que ha recollit les mieses del camp castellà, i conclou com va començar, però dividint el vers en dos: “Un torero / de Zamora”.
La casta i la sort de vares
Retired in la seva terra, seguia defensant que el toro encastat és la base de la Festa. Va proclamar la necessitat de sort de vares: un Victorino que va lluitar va rebre nou vares. Es va sentir torero dins i fora de les arenes: “La toreria i l'honor és l'última cosa que ha de perdre un matador de bous”.
Andrés Vázquez es va indignar contra els atacs polítics a la Tauromàquia: “Són entestats que cal acabar amb el toreig, que no val. Per què? La gent segueix volent veure bous… El meu temps ja ha passat, encara que de vegades veus coses que et bull la sang. Per això vaig tornar a torejar perquè la gent veiés la veritat d'aquest món”. I concloïa, amb rotunda senzillesa: “Hauria preferit que em matés un toro, a l'arena, a ser testimoni de com mor la tauromàquia”. Feliçment, no ha arribat a veure aquest disbarat sinó una Festa molt viva. El recordo com un torero clàssic i un home cabal, fort, castellà: un mestre de Zamora.
