LA decisió del Tribunal Constitucional va sospitar que el recurs presentat pel Partit Popular contra la llei de l'avortament pot patir un nou retros, que serà sumat a la llarga dècada que espera aquest assumpte, per a vergonya del mateix tribunal i de tot l'Estat de dret . La raó d'aquest retard no seria altra que l'abstenció a què es veurien obligats quatre magistrats. Conde-Pumpido es va empassar la llei quan va ser fiscal general de l'Estat. Concepción Espejel va votar en contra quan va ser vocal del Consell General del Poder Judicial, igual que Immaculada Montalbán, encara que el seu vot va ser favorable. I Juan Carlos Campo era secretari d'Estat de Justícia quan el Consell de Ministres va aprovar el projecte. Ningú no es pot enganyar amb aquesta expectativa al TC, tan poc falaguera com inevitable, perquè els riscos d'aquests nomenaments, al marge de la seva qualitat tècnica, eren coneguts tant pel PSOE com pel PP. El seu interès a buscar candidats ordenats i adobats ja en òrgans polítics o polititzats és l'origen d'aquest problema a què s'enfronta ara el TC. Deu ser perquè a Espanya no hi ha juristes de prestigi sense lligams amb els partits polítics.
En defensa de la imparcialitat d'un tribunal de justícia, com és el TC, no hi caben mitges tintes ni vistes grasses. D'una banda, hi ha un mandat imperatiu de la llei del TC, que remet a la llei orgànica del Poder Judicial perquè els seus magistrats revisin críticament la seva imparcialitat i s'abstinguin quan la considerin compromesa. Per exemple, això succeirà a tots aquells que han ocupat càrrec públic des del qual van tenir relació amb el cas enjudiciat, segons larticle 219 de la llei orgànica del Poder Judicial. D'altra banda, tots els magistrats són personalment responsables de preservar la reputació del TC i la integritat de les funcions. No seria acceptable que, per empentament personalista o fidelitat partidista, es neguessin a revisar la seva imparcialitat i deixessin a la institució una despesa d'una cosa molt més conflictiva, com és la recusació a instància dels partits recurrents.
En el recurs contra la llei de l'avortament, les abstencions de quatre magistrats privarien el TC de la majoria necessària de vuit membres per resoldre. La llei del TC exigeix un quòrum de dos terços sobre el total dels seus integrants, que és dotze. La solució era més que previsible, el problema era molt fàcil. N'hi hauria prou que el PSOE designi al Senat el magistrat que ha d'ocupar la vacant deixada pel catedràtic Alfredo Montoya, proposada al seu dia pel PP. Amb la cobertura d'aquesta vacant el TC té la majoria adequada per resoldre aquest recurs i posar fi al més lamentable episodi de jadesa a la història d'aquest tribunal. Però pitjor seria que els magistrats afectats pels evidents menyscabats d'imparcialitat decidissin no apartar-se i dictar sentència. No farien cap favor a la institució, ni a l'Estat de dret, la qualitat i legitimitat del qual descansa sobre jutges independents, però també imparcials.
I, per si els mandats de la llei i de la Constitució espanyoles no n'hi ha prou per descartar qualsevol temptació de palanquejament pels qui s'han d'abstenir, el Tribunal Europeu de Drets Humans ha fixat criteris especialment estrictes perquè els estats s'adhereixin al conveni europeu facin respectar imparcialitat judicial. Quan l'evolució de l'espai europeu de justícia ha arribat al punt de sotmetre a escrutini els governs per la relació amb l'Estat de dret, Espanya no ha de sumar nous motius a la preocupació europea per la qualitat de la nostra justícia.
