Flota com una papallona, pica com una abella”. Com Muhammad Ali a Zaire, Sánchez tenia un pla per a la moció de censura i consistia que el combat durés molt de temps, coneixedor que el seu rival, al capdavall, no aguantaria ni físicament ni mentalment i, abans o després, es vindria a baix. Calia cansar Tamames, portar-lo al límit, no deixar-lo ni orinar, trasbalsar-lo amb els temps, aclaparar-lo amb dades i amb un tedi abrasiu i despietat, una cosa així com Michael Chang en aquell Roland Garros del 89. L'estratègia de Sánchez és antiga, es diu 'rope-a-dope' i té com a finalitat fer-se fort a les cordes, deixar-se enganxar per tothom i posar-se a parlar com si es tractés de batre un rècord Guinness fins que el rival no en pugui més , arribis tu amb el ganxo i ganxo s'acabo. A la lona. I creguin-me: almenys aquesta part la va brodar. La sessió del matí va ser devastadora, però no només per a Tamames sinó per a la resta d'humans que hi eren, suposo que expiant els nostres pecats. El Congrés es va convertir a la sala d'espera d'un quiropràctic amb un festival de tics nerviosos, de putats retorçant-se a l'escó, de mandíbules amb tendinitis, pròstates a punt de rebentar, bufetes demanant clemència, contorsionismes per a la contractura de les cervicals i aquests missatgets de l'iPhone que adverteixen que o et mous o et donarà un trombe. I aquell murmuri constant, aquell rum-rum com de perruqueria de poble en dia de casament capaç d'acabar amb la paciència de qualsevol. Suposo que per això Meritxell Batet ha mutat en cariàtide i vas assistir a l'espectacle impertorbable, amb un point d'Isabel Tudor i amb la mirada perduda en algun lloc del fons de l'hemicicle on, per cert, Ander Gil mutava en un Napoleon pintat per Jacques-Louis David. En total, gairebé tres hores va estar Sánchez parlant, amb els seus cent setanta-tres minuts i els seus deu mil tres-cents vuitanta segons de sopor, donant dades prescindibles, una darrere l'altra –que si els incendis de Zamora, que si els arbres no sé on , que si el glutamat–, fins que va preferir el seu objectiu i Tamames va dir un crit pelat: “És clar, és que es porta vostè un totxo de vint folis per respondre a coses que jo no he dit!”. Ai, don Ramon. Fa olor clar. Això és el que hi ha. Què s'esperava, que es trobaria Alcalá-Zamora? A Maura? Pensava que el seu ram de consideracions –sensates si no entrem en la seva visió de la guerra d'Ucraïna, en la crítica a les beques i en aquesta ximpleria del sindicat vertical–, seria suficient? Què la seva bona educació, el seu to elevat i la seva àmplia experiència valien? Tamames, acompanyat per un uixer del Congrés dels Diputats EP Està vostè davant de Sánchez, un polític sense clemència i amb la mandíbula pintada per no deixar anar el mos, com un d'aquells gossos de presa. No és que no vulgui, és que no pot, la seva dentada està preparada exactament per això. I va cometre el seu gran error. Sánchez no és un púgil que destaqui per saber guanyar, per donar els avantatges a un rival ferit o per mostrar la humanitat davant d'un contrincant morint. Tot al contrari, quan més petit es va fer Tamames, amb més sanya s'entestava Sánchez, sense saber que no hi ha res que allunyi més un líder del poble que l'acarnissament amb el feble. Dentre les moltes dades que la preparació en els arxius, van oblidar del més important: la franja d'edat en què Vox és més més feble és en els majors de 65 anys. I aconsegueix que, en aquest segment, Tamames sigui un dels polítics més coneguts, respectats i amb millor imatge. I sacsejar sense cap mena d'empatia un ancià respectat, símbol de la Transició i que fixa el marc mental que fins i tot els comunistes de tota la vida estan contra aquesta esquerra, és mala idea. I més quan aquest s'ha mostrat, a més, especialment cortès, educat i respectuós. És un error greu les conseqüències del qual algú no ha sabut calibrar. L'estratègia bona era una altra. I Sánchez l'estava sentint bé. Vox li estava posant en safata mostrar les dues cares: una dura, agressió i especialment directa contra Abascal i una altra moderada, tècnica i assenyada contra Tamames. Però ja saben la faula de l'alacrà: és a la seva naturalesa, no ho pot evitar, és un 'killer' tan 'killer' que al final acabarà fins a aconseguir mateix. I hora i escaig després, després d'un sant insuportable que tenia com a únic objectiu arribar a les 2:00 p. m., li permetia no respondre més. I dóna per acabada la intervenció. I aquí va acabar una moció de censura que, en realitat, mai no va existir. Potser el debat sobre l'estat de Don Ramón. Així que victòria els punts de Sánchez, que, en una maniobra perfectament orquestrada, ja té Yolanda Díaz com a rival sonat per rematar-lo amb un KO tècnic d'una altra horeta. I vaja si ho perfecciona. Si Abascal va ser el teloner de Tamames, Sánchez va ser el de Yolanda, que, en un discurs estratègicament brillant, es va proclamar líder del seu espai, va tancar tot debat, va repartir abraçades d'ós a tots els membres del Govern –especialment generosos per a unes Montero i Belarra que xiuxiuejaven mentre es treien les cutícules– i vinindicava com a propis all i cadascun dels èxits de la fusió. Si algú encara dubtava que l'as que tots dos tenen a la màniga és integrar Sumar com a corrent dins de les llistes del PSOE, es va començar a entreveure més clar que mai. I semblava impossible, però, com un d'aquells toreros que no saben fer servir la punta, l'única cosa que Vox ha aconseguit finalment és aixecar un toro mort. El 'pedroyolandisme' ho té tot molt més mesurat del que pensem. Coneixen 'El Rumble a la Jungla'. I, al final, em temo que la moció no anava contra Sánchez. Tampoc contra Feijóo ni contra Tamames. Si hi ha un Foreman en tot això és Iglesias. i Vox, el promotor de la vetllada.
