Barcelona, 1962. Un partit fàcil, per ficar-se i embrutar-se. Caixa forta acabada d'ordi, escassa vigilància, no diguem ja resistència. Què podia embrutar malament? Doncs tot. Així que el que havia de ser un simple robatori es va convertir en un brutal i matusser assassinat. El gerent Francesc Rovirosa ha cosit a punyalades i amb el cap destrossat a la seva botiga de llums al carrer Aragó. Va ser, com es va dir al seu dia, el 'crim dels existencialistes'. El crim de la dècada. Només que els suposats existencialistes eren en realitat un desertor de l'exèrcit dels Estats Units, l'amant del lamparista, un càmera i un músic de jazz. Un atípic 'gang' amb la gairebé nascuda sala Jamboree com a base d'operacions i barra lliure de centramines, alcohol i heroïna.
Swing drogues, i canallesca en una ciutat tenallada encara pel gris pardusco de la dictadura. “És un conte de la Barcelona preolímpica, que és una de les meves grans obsessions”, va explicar ara Alberto Valle (1977), que ha tornat l'assassinat de Rovirosa i els seus sorprenents voltants per novel·lar-lo a les pàgines de 'Tots van quedar de ballar (Editorial Roca). «És una història que conjugava tres de les coses que m'apassionen: música, Barcelona i un crim real», va detallar Valle, autor de 'Sóc la venjança de l'home mort' així com d'una sèrie pulp signada sota el pseudònim de Pascual Ulpià.
La Sisena Flota
Guanyadora de l'últim premi de Novel·la Negra L'H Confidencial, 'Tots havien deixat de ballar' posa blanc sobre negre una història de baixes passions i fons encara més baixos en una Barcelona on el jazz començava a despuntar com a insòlit reducte de llibertat. Eren els dies del club Jack's, el Brindis i els marines de la Sisena Flota campant a gust per la plaça Reial i el carrer Escudellers. El Jubilee Jazz Club i, és clar, el Jamboree, nascut el 1960 per espant de la premsa del règim. “Aquí és on passaven les coses sense permís de les autoritats incompetents; fascinants, interessants, perilloses i entusiasmants coses”, defensa Valle.
Tete Montoliu, al Jubileu Jazz Club ABC
La Barcelona dels seixanta, afegeix l'escriptor, era “una ciutat als límits del seu propi temps”. "Una ciutat de províncies d´un país endarrerit a dues hores d´on comença Europa i on realment les coses són molt diferents", va explicar. Una ciutat, en fi, on l'empremta de la pobresa és encara profunda i la misèria alicata carrerons i pensions. «La misèria material condueix a la misèria moral», sosté Valle.
I poques maneres més efectives de capturar el trànsit entre el primer i el segon que una bona novel·la negra. “Jo crec que és part consubstancial de la novel·la negra explorar la misèria moral; la inspecció des d'angles molt diferents”, apunta un autor que es reconeix com a àvid consumidor de ficció negrecriminal. “Barcelona en aquell moment era la capital espanyola del cine negre, del cinema policíac. Aquí es roden i es biliren, no diria la totalitat, però sí la immensa majoria de pel·lícules d'aquest gènere. Jo sempre he defensat que la veritable premierera escola cinematogràfica de Barcelona és aquesta és la d'Ignacio Iquino i companyia”, va explicar.
“És part consubstancial de la novel·la negra explora la misèria moral; la inspecció dels angles molt diferents»
Profusament documentat, 'Tots havien deixat de ballar' altera una sèrie de propis i introdueix una trama fictícia relacionada amb una extorsió i un grup criminal, però també dóna veu a personatges reals com Tete Montoliu i Gloria Stewart i captura l'esperit d'una època a que era relativament fàcil acabar ensopegant. «Passar-se al costat fosc en un moment com aquest era relativament fàcil», llisca.
És precisament on Pilar Alfaro, Stephen Johnston, Jack Hand i James Wagner, van improvisar un quartet de la mort que sobrevolava un grup aparentment perfecte que ho patia molt. Que sàpiga, cap d'ells no estava segur amb l'obra de Jean-Paul Sartre, però les seves maldestres aventures van permetre al règim franquista posar-los com a exemple de tot allò dolent que, deien, podia brut d'un club de jazz.
