Els cinc dissenys per a la Vall dels Caiguts i la seva creu que es van estudiar abans del projecte final – ABCIsrael VianaMadridActualitzat: 18/11/2022 00:19h
“La Cruz va ser el nostre malson”, va reconèixer ABC, el 1957, a l'arquitecte responsable de la vall dels Caiguts: Diego Méndez. Parlava del gegantí i polèmic monument commemoratiu que Isabel Díaz Ayuso està tatant de protegir per llei, més de seixanta anys després de la seva inauguració, segons han assenyalat a aquest diari fonts del Govern regional. Més de 200.000 tones de formigó i ciment, amb 150 metres d'altura des de la base i 46 metres de longitud als braços, que la presidenta de la Comunitat de Madrid vol blindar “davant qualsevol intent d'agressió”.
Ayuso ho farà a través del projecte de nova Llei regional de Patrimoni, que estableix la possibilitat de conservar, seguint criteris tècnics, la fama Cruz i els elements decoratius vinculats a l'arquitectura religiosa, sempre que els pertinents tècnics així ho estimin.
Presidenta madrilenya ha mogut fitxa en aquest sentit, tot i que, fa tres anys, el president del Govern, Pedro Sánchez, va afirmar que no hi té “cap problema” i que no contemplava la seva demolició.
La controvèrsia, però, ha envoltat aquest monument i la Vall dels Caiguts des de l'arribada de la democràcia, com demostren les exhumacions de Franco i José Antonio Primo de Rivera. El novembre del 2010, per exemple, el Fòrum per la Memòria de la Comunitat de Madrid i el Fòrum Social de la Serra de Guadarrama van demanar la seva voladura immediata: venjança”, argumentaven.
"Tant per a Franco com per a mi, va ser un malson presentar una Creu al capdamunt del cingle que s'enfilava fins als núvols sense que semblés nana ni vulgar d'estil i proporcions", apuntava el 1957 Mendes, que havia estat conseller d'Arquitectura de Patrimoni Nacional per al dictador. Un vaixell de càrrega des del qual, a més de les obres de la Vall dels Caiguts, va liderar la reconstrucció del Palau de la Granja, la Moncloa, el Palau de la Sarsuela, els Reals Alcázares de Sevilla, el Monestir de l'Escorial i el Monestir de les Descalces de Madrid, entre d'altres edificis històrics.
+ informació
Models futuristes i extravagants
L'arquitecte madrileny gravava a ABC el concurs que el règim va obrir, el 1950, per a tothom que volgués presentar la seva proposta per a la gran creu que havia de coronar la Vall dels Caiguts. Van arribar diversos models que aquest diari guarda al seu fitxer. Algunes molt més grans de les que va resultar finalment, altres semblaven tretes d'una pel·lícula de ciència ficció, com la de Francisco Cabrero, que semblaven atrapades del futur. Algunes tan rares com la de Víctor d'Ors. Arquitectes de prestigi com Pedro Muguruza i l'equip format per Luis Moya, Enrique Huidobro i Manuel Thomas també van presentar els projectes, més impactants, més clàssics.
Molts d'aquests monuments funeraris s'haurien quedat petits si hagués estat escollida la majestuositat piràmide de formigó dissenyada el 1940 per al vescomte d'Uzqueta, l'arquitecte Luis Moya i l'escultor Manuel Laviada, que volien ubicar al centre de Madrid i no a San Lorenzo de l'Escorial. Tal com assenyalava fa un any ABC l'investigador i divulgador històric José Luis Hernández Garvi, autor d''Ocultisme i misteris esotèrics del franquisme' (Luciérnaga, 2017), «era més gran que la de Keops i en sortia una gran avinguda de quatre carrils per sentit, que recordava les megalomanes idees de Hitler i el seu arquitecte, Albert Speer”.
Méndez no es va presentar al concurs “per elemental delicadesa”. Com que sabia càrrec, semblava inadequat. Tot i això, a Franco no li va agradar cap d'aquells dissenyadors futuristes i extravagants. El dictador el va declarar desert i va demanar a l'arquitecte que, finalment, s'encarregués personalment de l'obra. Havia de coronar la basílica subterrània amb un símbol imperible i havia de tenir-lo com més aviat millor: “Van passar mesos i no trobava la solució. Un dia, de manera inesperada, mentre esperava que els meus cinc nens es vestissin per anar a missa, absort, gairebé il·luminat, gairebé instrument passiu, amb el llapis a la mà amb què feia arabescos en un paper, vaig dibuixar sense adonar-me la Creu tal com està ara clavada a l'elevació poderosa”.
+ infoProjecte de Pedro Muguruza per a la Creu de la Vall dels Caiguts – ABC
“Ni un sol accidental”
Així, el juliol del 1950 es va iniciar la fonamentació i, el 1951, la construcció de la creu. Tot es va fer a ritme accelerat en què va participar, segons explicava ABC, més de 2.000 operaris. Entre ells hi havia “vuitanta condemnats”, va assegurar Méndez. Pel que es va saber després, molts eren presos republicans de la Guerra Civil que van acabar morint Durant les obres i sent enterrats sota aquestes pedres. Els defensors del monument al·leguen que des d'un principi es va plantar com a lloc de repòs per als morts dels dos bàndols a la guerra i que no té suport la sustentació que gairebé 27.000 presos polítics van morir en la seva construcció.
“És una xifra absurda. On són aquestes famílies? A la construcció van participar 2.500 presos que podien circular lliurement perquè encenien pena amb dies de treball. Només hi va haver deu morts en 18 anys d'obres”, va assenyalar el senador a la BBC, el 2010, el senador del Partit Popular Juan Van-Halen. Algunes fonts oposades parlen de diverses desenes, però mai no se'n va saber la xifra real. Méndez, per la seva banda, va assegurar: “Els treballadors van perforar el granit, es van soujar a bastides inversemblants i van manejar la dinamita. Van jugar amb la mort dia a dia i van triomfar sobre ella. Durant la construcció de la creu es va enregistrar un sol accidental”.
L'abril del 2018, quatre famílies van aconseguir guanyar la batalla judicial i contra Patrimoni que els va impedir recuperar les restes dels seus familiars, morts a la Guerra Civil i enterrats com a homenatge a l'ossera de la cripta del sepulcre, més enllà dels treballadors morts a les obres. Van ser dos republicans i dos franquistes, inclosos en els 33.815 vestits que hi ha, dels quals el 36% (12.410) segueix sense identificar-se. La llista de tots és pública al portal del Ministeri de l'Interior, excepte que la informació es limita als números anomenats i té procedència coneguda.
+ infoProjecte de Luis Moya, Enrique Huidobro i Manuel Thomas per a la Creu de la Vall dels Caiguts – ABC
l'oscil·lació
Méndez explicava ABC el 1957, poc temps després de la inauguració de la Vall dels Caiguts, que a la cimera de la creu es podia notar una sensible oscil·lació a més dels braços, sàviament estudiada, on, tal com descriu també les guies turístiques, “Es poden creuar dos automòbils sense tocar-se”. Més enllà d'aquesta publicitat, les seves dimensions permeten allotjar-hi una escala de cargol i un ascensor des de la base fins als braços. I que s'apostin a la base els quatre Evangelistes de Joan d'Ávalos, de 18 metres cadascun.
Les obres de la Creu i la basílica van acabar el 1958, veient-se complert el somni que el Caudillo reflectia, el 1940, al Butlletí Oficial de l'Estat: “És necessari que les pedres que s'aixequin tinguin la grandesa dels antics monuments, que desafiïn alhora i oblit i que constitueixen un lloc de meditació i de repòs perquè les generacions futures rendeixin homenatge als que els van arribar una Espanya millor”.
Segons l'autor de l'entrevista amb Méndez, Tomás Borrás, els estrangers van veure la construcció de manera diferent: “Els llatins ho entenen; els anglosaxons, no. Aquests pregunten quina és la seva rendibilitat. Jo els contesto que 'cap'. I es queden esbalaïts tant de l'obra en si com del que anomenen 'la seva inutilitat'”. Per a l'escriptor i periodista madrileny, però, es va utilitzar “un cas de genialitat als realitzadors”.
