La por i l'optimisme són dues eines bàsiques per a la supervivència de l'ésser humà. El primer ens posa en alerta i ens obliga a traçar un pla, més o menys ràpid, per enfrontar-nos a allò que temem. L'optimisme ens ajuda a fer que la por no ens paralitzi i, alhora, a creure en nosaltres mateixos. Durant el Covid la por ens va obligar a tenir respecte al virus. L'optimisme, a confiar en el final. Encara que potser l'exministre Salvador Illa no fa la mateixa valoració al seu llibre. Les religions, des del principi dels temps, manegen amb soltesa ambdues qüestions, fixant sistemes de valors que intenten omplir la nostra eterna necessitat de respostes. Del per què som aquí, si és que estem per alguna cosa, al què serà de nosaltres. El que és nou de l'assumpte no és que la religió aporti respostes a futur, sinó que ho facin també els polítics. I això, malgrat que avui i aquí, ser creient de religió –sobretot de la catòlica– està 'out' o vaig demodar. Només cal veure com els polítics s'han apropiat de la terminologia i el 'modus operandi' de la fe. "Escollim l'esperança", diu Pedro Sánchez parlant de la crisi que ja tenim a sobre. Com si l'esperança em rebaixés la factura de la llum. Ara, el que em desespera més és el missatge que la inflació és un problema temporal que en algun moment passarà. Imagino que ho solucionarà l'Esperit Sant. Aneu a menja amb cistella de Nadal inclosa. A dins, 30 productes bàsics. Perdonin que no ho vegi, de vegades tinc crisi de fe. Tot i que segueixo creient en el dimoni. Quina dosi diària de por, ho assenyala sempre que pot i des de cada pop el Govern. El rus, el rus és el nostre dimoni. “Catòlica, però no ximple”, solia dir una amiga de la Universitat, quan parlàvem de religió. Una cosa és confiar en la voluntat ineludible de Déu i una altra que la foto de portada de '¡Hola!' aquesta setmana de la Reina Letizia no està posada a mala fe per un o diversos humans. Una cosa és que jo cregui en el Judici Final i una altra confiança que el cisma del Poder Judicial baixarà a arreglar-ho un cor d'àngels celestials. És el que perquè pensen Sánchez i Feijóo. Al mateix temps d'optimistes. Tot i que potser no els preocupa tant perquè, tot i tractar-se d'una qüestió de base de l'Estat, no els treu, a cap dels dos, massa vots. No sé a qui pregarà cada polític davant les properes eleccions, però sí que la feligresia també coneix el llenguatge religiós. Tots fem servir les nostres pròpies pors i dosis d'optimisme. El seu equilibri ens prevé contra falsos profetes i pseudo miracles del pa i dels peixos. En política hi ha una regla suprema, que com aquells dos manaments catòlics que resumien la resta, regeix per sobre de tot: programa, programa, programa. Ell a Déu pregant i amb el mall donant. O a veure com creuen que sobrevivim cada mes els espanyols.
