Un polític, com un llibre, pot decebre de maneres infinites excepte una: la portada. Votar un gestor pel port i la fem és el mateix sense sentit que triar llibre per la coberta. No conec ningú que ho faci per molt que agraïm les bones i detestem les faixes. De la mateixa manera, prefereixo no saber perquè la gent va votar per l'embolcall. De la guapura i el bon penjador no sol tenir ni tot el mèrit ni la culpa el porter. Un llibre, com a polític, comença a conèixer-se a les seves primeres pagines. Hi ha qui recomana avançar, almenys, un 30% abans de dimitir-ho. Què opinarà Liz Truss sobre aquest percentatge. És excessivíssim per una raó tan de pes com senzilla, com ho són les encertades. Amb tot bo que ens queda per llegir. Com a qüestions per gestionar en allò públic i, encara que petit d'innocent, líders per descobrir. L'autor, com el polític, escull els seus personatges, decideix els seus anhels, les seves batalles i allò del que s'amagaran. En aquest ecosistema pel qual transcorrerà el lector importa menys que la cosa vagi de guanyadors o perdedors i més que exhibeixi autenticitat i honestedat. Es va notar molt quan hi ha més guió que talent. O quan et van prometent un final millor del veritablement executat i et passes les pàgines esperant un gir, a l'estil postmodern, que estructura la lectura. D'acord, igual que cal donar un marge al principi, no es jutja un llibre pel final. Però si et cregui unes expectatives que no compleix, frau. Aquesta sensació d'acabar un llibre i sent estafat… qui ho ha provat ho sap, que diria Lope de Vega. Aix quan ets al pati de butaques i descobreixes que el dramaturg noms persegueix colar-te la seva moralitat. El sentit dobra és com el sentit dEstat. Indispensable. Passa amb modes d'anada i tornada, on solen confluir 'cazavotisme' i 'bestsellerisme'. ¿De debò que després de 'La pluja groga' s'ha escrit una cosa que valgui la pena sobre despoblació? Potser alguna irònica crònica sobre polítics urbanites posant en tractor. El colofó de l'obra sempre és preguntar-los on viuen. A quina escola porten els seus fills. Què mengen, com viatgen o escalfen casa seva. En un missatge de text, un escriptor pot intentar anar del que no és ja el més gran no l'enxampen al principi, però al final, surt. En política, potser. Llegir, com votar, és lliure –en democràcia– i sempre és millor fer-ho que no, bàsicament per queixar-nos amb més fust. De vegades és l'única cosa que ens queda. Ningú no ens torna el més important: el temps perdut. El millor dels llibres dolents és que duren menys d'una legislatura i te'n pots oblidar. Però el trencat que deixa un mal polític l'heretaran els nostres fills, perquè n'hi ha que contaminen passat, present i futur. Per això, d'alguns, encara que tinguessin bon principi, al final avorrem fins a la seva façana tot i saber que aquí no en tenen cap culpa.
