Rubén M. Mateo.- La dramàtica situació durant la pandèmia del coronavirus té un punt de manifestar les mancances del sistema residencial espanyol. Apostar per nous models que facin que les persones visquin en millors condicions ia casa va ser un dels temes tractats durant la jornada celebrada el dijous 23 de març passat al saló d'actes de l'IMSERSO de Madrid. La trobada, anomenada “Nou model de Cures de Llarga Durada: Com millorar l'atenció a les persones grans amb dependència? El model residencial està acabat?» (el gravació íntegra del qual pots veure en aquest enllaç) va ser promogut per JUBILARE, el fòrum que el Col·legi de Registradors ha posat en marxa per superar l'edatisme i combatre els prejudicis i estereotips que acaben discriminant les persones únicament per raó de la seva edat.
Durant la presentació, la rectora de la Universitat de Majors Experiència Recíproca (UMER), Rosa Valdivia, va registrar que JUBILARE trasllada amb alegria i optimisme el fet que assolir l'ancianitat és una alegria en si. Així mateix, el president de la Comissió d'Ajuda a la Discapacitat i Atenció a Majors del CORPME i membre de la Comissió Executiva de JUBILARE, Alberto Muñoz Calvo, va afirmar que la jornada busca “promoure solucions i enfocar el tema de manera constructiva i positiva” . A més, va aprofitar per recordar el concurs literari que JUBILARE ha llançat i que té per tema la persona gran.
“L'epidèmia de coronavirus ens ha obert els ulls perquè utilitza un model de cures de llarga durada que era millorable. Sobretot, el model residencial. Estem començant a pensar en nous models”, va assenyalar José Augusto García, president de la SEGG i membre de la Comissió Científica JUBILARE, que va actuar com a moderador d'una taula rodona en què va participar Pilar Rodríguez, presidenta de la Fundació Pilares, Jordi Amblás, directora de l'Estratègia d'Integració Sanitària i Social a Catalunya i Laura Atarés, Coordinadora General del projecte Viure millor a casa de la SEGG.
García va posar damunt la taula les dades d'un observatori europeu penjant de la pandèmia per mostrar el percentatge de persones que van morir per coronavirus a les residències. Països com Canadà i Suècia van registrar un 59% i un 47% de morts a residències respectivament. Espanya un 40%, encara que tenint en compte que no hi havia PCR, “estaríem per sobre del 50%”, va matisar el moderador, que va destacar el 39% de Dinamarca.
A Espanya, a partir del 2008 va créixer el nombre de residències, mentre que a Dinamarca va baixar. Tot i que el país té 43 llits per cada 100.000 habitants, Dinamarca en té 37,8. Com fa això Dinamarca? Es va preguntar García, per explicar que el país nòrdic dedica diverses vegades més pressupost a cuidar les persones amb dependència al domicili que a les residències. “Cada vegada hi ha menys persones vivint a residències i més a domicilis oa establiments més semblants a la llar. His model that se centren més en les persones”, va exposar el moderador, que va citar una enquesta realitzada a persones amb dependència després de la primera onada de coronavirus, en què el 99% va dir que preferia viure al domicili el final dels seus dies. “Els models que vénen a promoure l'autonomia de la gent gran potencien la comunitat i els serveis domiciliaris. Tenen en compte centres de dia, habitatges habitables, sostenibles i amb serveis. Residències caldrà tenir-ne, però només les imprescindibles i molt adaptades, amb un tracte diferenciat, més centrat en les persones”, va concloure García abans de donar pas als ponents.
Cal millorar l'atenció que es brinda a les residències
La realitat de les residències no es pot obviar, només hi ha 400.000 persones vivint-hi a Espanya. Des del fons Pilares ha proposat canviar el model d'atenció, encara que com va aclarir la presidenta, Pilar Rodríguez, això no vol dir que totes les residències siguin dolentes i que rebutgin la idea d'anar-se'n a viure a una residència si cal. Hi ha molts casos de persones que no tenen fills, o aquests es troben vivint fora, no estan en condicions, no desitgen o no poden tenir cura dels pares. Hi ha afeccions com la demència que, avançada la malaltia, fan impossible que les persones puguin viure al domicili. Rodríguez va posar el focus també a les famílies cuidadores, sovint sobrecarregades per la cura i amb grans nivells d'estrès i patiment.
“El gran pes de les cures recau sobre les famílies. Això és el que cal canviar. Donar suport a les famílies perquè puguin continuar als seus domicilis, veure les característiques dels habitatges per canviar-los i millorar-los i desenvolupar una xarxa de recursos comunitaris, els centres de dia i els centres socials”, va subratllar la presidenta de Pilares, que va destacar que, en el cas de cures importants, la residència és necessària. Tot i que va reafirmar que ha de ser una residència centrada en les persones i que la varietat a l'oferta residencial és clau.
Un altre model de residències és possible, va sostenir Rodríguez durant la presentació. Un primer pas per fer-ho és treballar en la formació dels equips. Treballar amb els que dirigeixen els centres i els titulars “perquè el lideratge és essencial per canviar el model”. Per traslladar el que significa el nou model cal saber fer històries de vida. “Abans i ara encara, malauradament, a molts llocs, algú va entrar en una i les persones que hi eren cuidant-lo no sabien ni com es deia, ni d'on venia, ni el que havia estat, ni són els seus desitjos, ni com els agrada. vestir-se, ni el que li agrada fer”, va exposar la presidenta de Pilares, que va subratllar que tot plegat és el que es canvia amb el nou model.
“Es canvia a base de formació, afany i feina. Diem que no és fer tasques: banyar-la, canviar el bolquer, donar menjar… És acompanyar la persona perquè segueixi sent ella mateixa. Perquè ella senti que es respecti la seva dignitat, que es respecti els seus drets, i això s'aconsegueixi conformació. També es transforma en l?espai físic per tenir unitats petites de convivència on viuen deu o quinze persones i es fa vida de família”, va afegir.
Atenció integral, una prioritat
Per si un segle s?ha duplicat l?esperança de vida. Això porta, a més dels innombrables aspectes positius, alguns nocius —reversibles en molts casos—. S'arrosseguen més patologies cròniques i malalties i s'hi acumula més discapacitat. “Observem que en menys de deu anys hi haurà doble el nombre de persones que tenen quatre o més malalties. D'alguna de formada, el 2060, a Catalunya haurà triplicat la població de més de 85 anys. El cost d‟això és d‟una magnitud extraordinària”, va exposar pendent la seva intervenció Jordi Amblás, director de l‟Estratègia d‟Integració Sanitària i Social en aquesta comunitat.
El ponent va posar com a exemple Mercedes, “col·leccionista” de malalties, que pren més de deu fàrmacs, tenen un grau de dependència, viu en lloc no adaptat, està en una situació de solitud ia més pateix una situació de cert deteriorament cognitiu. “Estem donant resposta a les necessitats de Mercedes des de la lògica de fa més de cinquanta anys. Aquí hi ha qüestions sanitàries i, a més, realitats socials. I, quan en són moltes, li dècims que té una situació de complexitat. Però la qüestió és que la complexitat és la resposta que dóna el sistema a aquestes necessitats. Com a sistema som generadors de complexitat”, assegura Amblás, que s'ofereix com a solució l'atenció integrada, és a dir que, des d'una perspectiva fragmentada, es doni “una resposta harmonitzada perquè soni la música de manera coherent a les necessitats d'aquesta persona” .
“L'OMS té entre les seves prioritats donar resposta integrada a les necessitats de les persones. La Unió Europa ha decidit que aquesta és una política de primer nivell”, sosté Amblás. Per exemple, a Catalunya respon a les necessitats de Mercedes, en alguns casos són competències del departament de salut (Sanitat), d'altres són competències del departament de drets socials i l'atenció domiciliària és competència dels ens locals. “Hem d'alinear les administracions. Això no és senzill. En aquest cas de Catalunya fa més de trenta anys que estem intentant que això es pugui. I la veritat és que cada interès ha valgut la pena”, va afirmar el ponent, que va avançar que aquest 2023 es crearà una agència d'atenció social i sanitària que tingui la capacitat d'aquestes tres administracions lineals. Mentrestant, han prioritzat l'atenció integral en àmbit domiciliari, a les residències, en salut mental i en sistemes d'informació, i els resultats han estat millors amb aquest model.
Podem evitar acabar vivint en una residència?
Amb aquesta pregunta, Lara Atarés, coordinadora general del projecte “Viure millor a casa” de la SEGG, va inaugurar la seva ponència. La resposta és que el projecte de camp està en vies de demostrar que això és possible si es compta amb els recursos necessaris. Per això, han emprès dues iniciatives. La primera, desenvolupada a Navarra, ofereix alternatives de poder tornar a casa persones que ja estan vivint en residències, ja sigui el seu propi domicili amb els suports necessaris o alternatives de convivència diferents de la residència. “Els resultats estan sent més que significatius”, va subratllar Atarés. L'altra iniciativa, desenvolupada a Catalunya, està demostrant que intensificant les actuals del servei d'ajuda a domicili que percebudes les persones amb altes dosis d'independència pot o bé endarrerir o bé evitar arribar a viure en una residència.
“Volem demostrar que és viable i sostenible viure a una casa amb els suports necessaris de gestió integrada a nivell sanitari i social. També conèixer quina és la voluntat de les persones que actualment viuen a les residències i que manifesten el voler viure a la comunitat, a casa seva o almenys a l'àmbit comunitari”, va exposar la coordinara del projecte “Viure better a casa”. Per fer-ho, facin valoracions tant en la persona cuidadora com en la persona amb dependència per conèixer més sobre la seva salut, grau de dependència, fragilitat o si hi ha sobrecàrrega en el cas de les persones cuidadores. Així mateix, hi haurà un seguiment i un suport per detectar riscos i poder coordinar de manera efectiva l'atenció de manera precoç.
La formació també és un punt important. Per això, serà totalment adaptat a les persones cuidadores per tal que els permeti adaptar-se als problemes complexos diaris. Es tracta de transformar el model dajuda a domicili per intendar que treballin de la mà en cures compartides la persona cuidadora no professional i la persona cuidadora professional amb lobjectiu que facin unes dinàmiques més flexibles, amb més autonomia, i que es generi a sinergia
“Es busca que sigui un equip de cures. Buscarem aquest canvi”, va exposar Atarés, que revela que l'eix central és intensificar les hores. “Portarem de manera gratuïta, sense copagament, fins a 3.5 hores d'ajuda a domicili addicional al que ja tenen per prestació per dependència. Això anirà en funció de les vostres necessitats. Això permetrà comprovar si amb aquesta intensificació permanent més temps la persona al seu domicili i si la sobrecàrrega del cuidador és menor”, va exposar la coordinadora del projecte “Viure millor a casa”, que també va dir que s'han fet valoracions a totes les persones de les residències implícites per conèixer-ne la voluntat. “Hi ha persones que no tenen cap altra opció i que si haguessin tingut recursos no haguessin acabat en residència”, va assegurar Atarés. La intenció del projecte és generar evidència perquè es pugui replicar en més territoris.
La sessió va resultar ser una interessant i animada tornada de sorpreses per part dels assistents que es trobaven a la sala.
La propera cita JUBILARE serà el 20 d'abril.
Podeu accedir a l'enregistrament complet del webinar en aquest enllaç.
