Madrid també custodiava grans edificis que han vist passar la Història, en majúscula, amb els elegits, i els escriptors i els retratistes. La Història, una altra vegada la Història, passava per davant de les finestres i des d'allà els seus protagonistes debatien, pintaven o escrivien el que passava. La Capital compta amb diverses discoteques, el Nou Club Madrid de Cedaceros, la Real Gran Penya o el Real Casino. Alguns més discrets, altres més oberts al que són les reunions del 'tot Madrid'. La veritat és que tancats en part els no socis, hi batega el Madrid que va ser i que serà. ABC ha tingut el privilegi de visitar les estades més discretes –no
diguem-ne “secretes”–, del darrere baluards. La Gran Penya i el Casino, té un tir de pedra l'un de l'altre i fins i tot amb concomitàncies que enfonsen les arrels en el temps.
La Gran Penya, per exemple, és exquisidament discreta. Discreta és la seva entrada al número 2 de la Gran Via i discreta és la plau que explica al madrileny errabund que Eduardo Gambra Sanz i Antonio de Zumárraga van ser els seus constructors cap al 15 del segle passat, gairebé quan la Gran Via començava a caminar. Els orígens de la Gran Penya són al Cafè Suís, on militars i civils, cap al 1869, donaven carta d'oficialitat i feien això que ens va privar el Covid: la tertúlia. I també l'estat de la noblesa, potser per això hi ha una tradició no escrita que el president sigui noble de sang. Una escalinata dóna accés a la part només per a socis, que ho són després de tres firmes de veterans amb més de cinc anys de membres, CV adjunt, alguna al·legació probable, un comitè d'admissions i per això a la Junta Directiva.
La Gran Penya és avui “més aristocràtic que plutocràtic”, per això a les seves files figura, sobretot, militars, polítics i diplomàtics
Per això té una mica d'exploració accedir a la seva escalinata amb un gravat dels socis assassinats a la Guerra, o passejar per la sala dels billars, on refulgeixen el verd de tres taules d'aquest esport: una americana i una francesa. O passejar per la barra encoixinada del bar, on Florentino ha de servir còctels davant d'un llenç que van fer a mitges Benlliure i Llaneces. Que per cert, Benlliure també és protagonista d'aquest reportatge i tornarà a sortir.
I surt quan a la ruta per la Gran Penya l'intrús penetra al Saló Primo de Rivera (per Fernando, mort en el desastre de la Muntanya Arruit i gravat per una escultura, és clar, de Benlliure). Després hi ha el menjador, d'alguna manera presidit per una sopera de plata que la Gran Penya va regalar a Alfons XIII pels seus casaments i que aquest va tornar per sentir ple membre de la Gran Penya (anoteu que President d'Honor és tot Rei d'Espanya).
El bar de convidats de la Gran Penya, a Madrid – DE SANBERNARDO
Els seus petits detalls, com la xemeneia que porta el primigeni Cafè Suís. Una biblioteca oval donada per Fernández Durán i una altra de principal amb doble planta i detalls moruns aixopluguen, a més, el seu gran llegat bibliogràfic. Un llenç de Ferrer-Dalmau que representava Diego de León carregant i una cartolina onejada per la mà de Rubens completaven un inesperat patrimoni a la plaça de Gran Via. Guarden relacions amb clubs germans del món, i tenen lloc a Las Ventas al costat del Llotja d'autoritats. De la Gran Penya diuen que és “més aristocràtic que plutocràtic”, i per això en la seva composició figura alhora militars, polítics i diplomàtics. A les 13 comença la vida en un lloc on històricament i actualment els seus membres només han estat homes.
El casino
Des de la Gran Penya fins al Real Casino de Madrid fa una petita passejada. I maneres diverses d'escoltar el concepte de club. El seu president, Rafael Orbe Corsini, és molt conscient dels temps que corren i de la tasca de la seva institució de “respondre les demandes de l'època, com des de la seva fundació el 1836”. Es tracta, a més de paraules, de formar part d'aquesta societat civil tan necessària. La cèdula de Real, una cosa que sorprendrà, amb data del 8 de març del 2021, i el que molts no saben és que compta amb una piscina contracorrent i un gimnàs “punter”. A banda del cultiu de la ment, el viatjant per aquestes plantes no tan conegudes de Madrid topa amb una biblioteca amb 37.000 volums i una biblioteca gòtica amb fitxes com les d'abans (es classifica en digital i analògic) i rematades per dracs de metall, per allò dels focs. És la planta del comte de Malladas. I el tour segueix, entre esbossos de làmpades que són pur art i que estan exposats com a tal. I escultures del cordovès Mateo Inurria, classificades i amb el seu QR explicatiu per allò en què ens insisteix el seu president, que “el Casino no es quedi al maquinari Alcalá 15 (les seves parets) i que el programari serveixi a Madrid ia Espanya”.
A la imatge, el rellotge del Gran Casino – DE SANBERNARDO
Sota el Saló Reial hi ha el del Príncep, i al Reial uns carpets/trampangos parlen d'un programa iconogràfic que faria Sorolla i que els socis van canviar per un altre que van signar Emilio Salas i Cecilio Pla i que remet a l'Arcàdia. Sota ells un piano Steinway de gran cua, dels pocs que hi ha al món amb les seves tecles d'ivori. Al fons la imatge de Felip VI i sobre ell, cosa que serà un lloc commemoratiu quan el Casino es va fer Reial. Ahir mateix.
Hi ha tres bars exclusius per a socis, i una rara joia de la corona: una ruleta amb cavalls en lloc de números que “pesa el mateix que un cotxe”. El Casino sí que ha tingut un nomadisme més encendre, sis seus des del 1836. Fins a l'actual, que datat del 1910. Per ser soci, pesa que “cada dia hi ha actes” oberts que poden solapar-se, cal que la candidatura la presentin dos membres i que aquests, alhora, passin “una entrevista personal per un Comitè d'Admissió”. De fet, el seu president enorgulleix del passat i del present i que no “hem vist una mota de pols” a tota la visita. També els bous són presents per a l'ull curiós; lliuren el seu premi a San Isidro ia la sala de reunions semblen tenir devoció a 'Torito', obra de Felicitat i que remet indefectiblement a Terol. Sortint del casino la nostra insistència en què es va originar més en una de les accepcions de la RAE, la «societat d'esbarjo», que no pas en el propi concepte de lloc de jocs d'atzar.
La capital, a banda de les estàtues, té zones discretes, tamisades per la llum del sol, on també s'ha reproduït la història d'Espanya. No són ni de bon tros zones d'ombra, són llocs on s'ha decidit que l'evasió, la tertúlia, el pensament o el mer gaudi no va aparèixer a l'arxiconegut itinerari de les guies. És un Madrid discret del qual se sap poc perquè, coincideixen, alguns dels seus membres, també “un té dret a estar amb qui vulgui, on vulgui, sense haver de donar explicacions al Lucero de l'Alba”. És l'origen del club com a tal, del qual Madrid va sobrat.
