SEGUIR
El que és important no és el Sàhara sinó el preu. El que és greu no és la bufetada al dret internacional o la traïció al poble sahrauí sinó si hem obtingut un canvi una cosa realment interessant. Els estats tenen interessos i el primer interès d'Espanya és el Marroc. Si Pedro Sánchez ha aconseguit dels marroquins un compromís seriós de no reclamar Ceuta i Melilla penjant les properes tres generacions, i que controlin les seves fronteres en lloc d'enviar-nos a balsers per milles, haurà estat un moviment valuós, encara que coneixent-ho, el més probable és que hagi venut barat un suport tan car com el que acaba de prestar als nostres veïns del pis de baix, i que simplement hagi pactat que no li
Torna la presidència de l'OTAN envaint Melilla o comandant 20.000 persones desesperades. D'un temps ençà, els serveis d'intel·ligència espanyols adverteixen que el Marroc està urdint una cosa rara, i no hi ha país al món que sàpiga molestar-nos i fer xantatge amb tanta eficàcia.
La primera obligació de qualsevol president del Govern és comprar al Rei del Marroc i per a aquesta empresa, difícil, humiliant i marrullera, no ha de tenir ni tan sols l'escrúpol dels Drets Humans. Quelcom tan crucial només importen els interessos d'Espanya. El Rei Joan Carles ho va tenir sempre molt clar, i gràcies als vincles privilegiats que va saber teixir amb els grans àrabs sàtrapes, vam tenir dècades d'estabilitat fronterera i acords comercials que van afavorir moltes de les nostres empreses. Sobretot en política internacional, que el president sigui Sánchez no ens pot portar a reaccionar com uns fanàtics contra tot el que faci. Escandalitzar-se sense més ni més pel que ha dit del Sàhara és poc elaborat i el que toca és que explica la contrapartida, i llavors escandalitzar-nos si ens sembla escassa. Ha estat poc intel·ligent, i provincià, que Feijóo l'hagi acusat de trencar consensos quan Aznar va tenir en solitari l'audàcia atlàntica d'aliar-se amb els Estats Units i la Gran Bretanya per posar Espanya a un altre nivell mundial. No ho va pactar amb l'esquerra i encara avui és insultat per això. Consens és el pretext dels que només s'hi atreveixen quan els garanteixen l'aclamació. Aznar tenia raó, malgrat que mai vam trobar les armes de destrucció massiva i que de mica en mica vamstat que era fals el somni neocon de la democràcia exportable, i que valia més pactar amb el tirà -“el nostre filldeputa”- que confiava en el sufragi de la societats tercermundistes (i gihadistes).
En qualsevol cas, no cal menysprear el progrés, i sempre és més raonable quedar bé amb Mohamed VI que amb el boig del Front Polisario a qui acollim d'amagat en un acte de tremenda irresponsabilitat. Aquest és el drama de Pedro Sánchez: que és tan frivol que costa concedir-li el benefici del dubte i ja no diguem suposar algun sentit d'Estat. Però fins i tot en els moments més nefast hem de recordar que som la dreta, que la dreta no salta a la jugular com una guerrilla, i que quan Feijóo arribi a La Moncloa Marroc seguirà estant al mateix lloc i als marroquins no hi ha manera transparent, decent, ni tan sols legal de poder comprar-los.
