Setmana amb un raïm de raïms discogràfics sucosos, encara apropant-nos als 'fora de data promocional' del proper desembre, destaquem el nou treball de Los Punsetes, que tornen d'on mai se'n van anar però millor, recuperem una crítica que se'ns va passar en la seva dia del gal Dominique A, abordem el nou treball d'Omar Montes com a paradigma d'una possible tesi i ens ocupem del folk vocal de Marala i la seva 'Jota de morir'. Per Jesús Lillo Omar Montes – 'Quejíos de un maleante' Porta el gran públic un parell d'allò més entrevista amb els resultats de la seva Spotify Wrapped corresponent a 2022, memòria individual per a temps de desmemòria col·lectiva, record del transitori per a gent oblidadesa, potser sense ser conscient que la multinacional de les escoltes podria facilitar ja les llistes de l'any que ve, gairebé sense variacions significatives respecte al saldo real d'un any de música que ni tan sols ha començat i els discos del qual no han estat penjats a les xarxes. Tot està escrit, ara pel binari. Música Urbana Omar Montes – 'Queixos d'un malejant' Discografia Sony 2 L'algoritme i les rutines que canalitzen el consum, en aquest cas de cançons, no només ho fan predictible, sinó possible. Que Omar Montes ho vulgui a aconseguir amb el seu regressiu exercici de flamenquet d'extraradi -pmeditadament vulgar, gairebé sense base social per fer versemblant un inspirationa no ja per la marginalitat, tangible a finals dels anys setanta, quan Caño Roto, sinó per la idealització d'un gueto que avui té un altre ritme, de caràcter migratori- no depèn ja de l'oient, encara menys d'una demanda cultural condicionada i mecanitzada, sinó del traçat d'uns camins digitals que avui són les canyades reials per les quals transhuma el bestiar i que sempre condueixen a Roma, que no deixa de ser un anagrama d'Omar. If Luis de Pablo, i des d'una indissimulada posició elitista, va clamar al seu dia contra el pop pel dany que havia infligit els oients, apartats de la música fins aleshores considerada clàssica o culta, la globalització de les escoltes en streaming i El monopoli de facto que representa Spotify desemboca en un nou canvi de paradigma, semblant al que fa unes dècades denunciava l'autor de 'We'. El detonant torna a ser econòmic: si la popularització del pop, valgui la redundància, es va veure afavorida des de mitjans del segle passat per la irrupció de la cultura de consum -i viceversa, consum de cultura, per anomenar-la així- i l'abaratiment d'una música que fins aleshores havia estat patrimoni de les elits a què es va dirigir Luis de Pablo, la gratuïtat de les cançons -o el seu consum a través de tarifes planes, tirades de preu- no podia tenir una altra conseqüència, directament proporcional, que l'abaratiment dels seus estàndards qualitatius fins a mínims no històrics, sinó indiciaris d'una nova era. Està escrit, pel binari. El que és barat surt car, en cristià. Els 'Queixos d'un malant' d'Omar Montes conté tots els ingredients per mantenir aquest públic que d'aquí a uns mesos s'haurà de recordar com va gaudir molt escoltant-los. El disc compta amb una àmplia nomina d'artistes convidats, se sosté sobre la veu manipulada d'una celebritat de les xarxes socials, col·lecciona instantànies d'un presumpte costat salvatge de la vida, editat per una multinacional japonesa, i desequilibra la balança del flamenc de revetlla cap al terreny de la delinqüència, sempre romantic i protagonitzada per alegres bandolers, herois d'una mitologia d'andurrial a què ja van donar l'esquena Manzanita o Estopa, per no citar Los Manolos, blanquejadors amb diploma olímpic, i que reneixen de la mà d'un artista el geni del qual, contrastat en el gènere de l'ocurrència, se sotmet a l'autotune formal i argumental que li imposen els que ja han escrit la llista d'èxits de l'any que ve. Properament a Spotify i als millors salons de casaments de Torrejón. Per Javier Villuendas Los Punsetes – 'AFDTRQHOT' Els temps poden canviar (a pitjor, és clar), però Los Punsetes no. Hi ha molt encara per odiar. El progrés de què van parlar? El progrés de les úlceres, dius? El setè disc del grup madrileny, 'AFDTRQHOT', comença amb 'ESPAÑA CORAZONES', que campaneja en algun moment com les Vainica Doble fent soroll. Inicia amb un arpegi distorsionat digne dels Crazy Horse de Neil Young perquè el seu cantant, Ariadna, qualificat amb un 0 cantar per una professora per a 'Rolling Stone', llança el primer exabrupte en una fórmula de contundència guanyadora: «Espanya és el que a mi em surti dels collons”. Captada l'atenció, tanca aquest primer hit amb corol·lari còmic: “Em sobra mitja Espanya. Mitja Espanya fa pudor. L'Espanya que matina i la que no se'n va a dormir”. Noise-punk Los Punsetes – 'AFDTRQHOT' Discografia So Muchacho 5 A continuació, continua la fórmula, el joc de l'hate, la ira és energia i tot això, el seu marc general. Aquí fan cim: “Tots els porcs han de morir. De set a set començant per tu. La lluna és blanca, el cel és gris. I els teus amics mereixen estar morts”. Amb màgica flexió del 0 en veu, en aquesta cançó hi ha potser denuncia política sense abstraccions “està molt car el lloguer a Madrid, i els teus amics es mereixen estar morts” que se suma a una altra petita innovació amb l'aportació dels corets que no habituen. Segon hit és ' PORCS'. Per cert, portada de Johnny Ryan al disc i singles. El de 'Pudridero'. Associació comercial Quina bella. La cara A segueix amb 'QUE ET VAJA MALAMENT', una nova visió constructiva («I si sé que prement un botó t'atropella a l'instant un camió, el tocaré sense dilatació ia resar pel conductor»). 'HOLA, DESTRUCCIÓN' és una gemma noise pop amb adagis de saviesa mil·lenària inclosos (“Cada misèria que s'assumeix és un petit joc que em consumeix”). Després 'ESTRATS GEOLÒGICS', menys directa en el millor sentit sonor, en sortir-se de la línia musical i fins i tot literària de les anteriors ja que es recolza en les no-partícules per explicar el dolor («I no hi ha sediments al meu cor. Una mica més avall hauria de trobar alguna cosa. Una paraula, una imatge, un restaurant. Puntes de present, tapes de passat… I no hi ha sediments. Res no roman, res es queda, res no està»). Aquesta recorda, pel seu joc metafòric concret, l'esplèndida 'Imagina ser una pedra' que van llançar fa un any. La primera cara tanca amb 'Coses que no m'agraden', bon exercici d'estil del seu malotisme inveterat però amb un final garatge lo-fi nou. Es diu es comenta sempre que tot és igual en ells però hi ha cosetes noves gradualment, en el seu so, en els seus progressos i estructures, en els tancaments, que aconsegueixen sense perdre el bo que tenen, la frescor. I en aquesta obra és quan tot això funciona millor. I que bé els sona el disc, gravat per Paco Loco i barrejat per John Agnello (Dinosaur Jr.). El personatge B d''AFDTRQHOT' obre amb 'OCULTISME', i un joc de paraula marca de la casa pessimista: “Al final del túnel resulta que hi ha un altre túnel. Això porta un túnel que porta té un quart túnel”. També 0 emociona amb altres frases boniques com «No hi ha líquid més espès que l'odi que et professo». La següent comença formularia: “Per què tenir por d'una pallissa. Què hi ha de dolent en una pluja d'hòsties. De totes les hòsties que es rifen. Dos o tres, segurament, te les mereixes tu”. Titulant per Bresson a 'UN CONDEMNAT A MORT S'HA ESCAPAT' amb joc de veus a la tornada, arribem a 'FOMO', tema final vaporós i lent, que deixa una desdibuixada imatge final, evanescent. In an album that is a enlluernador mostrari de trets mordaços diferencials i diferenciats dins del seu noise-punk, perquè potser altres vegades es feia més mazacote homongeni, aconseguint el seu better disc en anys en ajuntar com mai el tall dels primers dos discos i la millor producció dels que van anar arribant, amb diverses cançons que van entrar de ple al millor de la discografia d'un grup amb un concert de 15 cogombres impepinables. Per Andrés Castaño DOMINIQUE A – 'The real world' Una petita nova obra mestra més, però és clar, sense l'evidència de l'obra mestra fàcilment manejable. Perquè la seva manera de fer s'escapa del que s'esperava. El que fa Dominique A no és casualitat, ni atzar, el fruit d'una evolució aclaparadora. La seva trajectòria ascendent al llarg de 14 discos d'estudi l'ha fet construir un cançoner espectacular. Des de discos primitius com el seu seminal 'La Fossette' (1992) amb un so casolà, el fi també present al seu penúltim disc 'Strange Life' (2020) (disc Covid / Confinat gravat a casa), la rugositat de 'Toute latitude' (2018), fins a l'excels de 'Vers le lumieurs' (2012), 'Éléor' (2015) o 'La fragilitat' (2018). I moltes altres discoteques que meravellen. Aquest 'món real', el seu darrer treball, conjuga't el great del seu lirisme, d'un intimisme radiant, amplificat per uns arranjaments sublims: tocant contínuament l'excel·lència (des de l'inicial 'Last call of the forest' que passa de balada a altres estrats , 'With the others' que té el poder d'un encanteri fet swing, jazzy, darky). Nova cançó DOMINIQUE A – 'The real world' Discografia Cinq7/Wagram Music 5 Les seves cançons captiven per una màgia gairebé innata, un poder invisible, per atrapar entre veu, estructures minimalistes o arreglades. 'Désacord des elements' transmet la seva consciència ecològica, amb la seva poètica més refinada, amanit per boires electròniques, i propulsat per arranjaments magnífics de corda i xilòfon. La cançó que dóna títol al disc ens desbarata, ens vigila amb sigil, i apareix entre les tenebres. 'La casa' xiuxiuegem entre flautes i teclats, la nostra seducció 'Al costat del mar sota la pluja' en un diàleg amb els elements i les sonoritats més lleus i embriagadores. Les cançons de Dominique A tenen una mica de bellesa efímera, una cosa que se'ns escapa de les mans, però que deixa l'empremta, el rastre, l'olor. El seu maneig de la llengua francesa el fa posseir un verb infal·lible, una capacitat lírica sense igual, d'un grand chansonnier, un creador de cançons. Aquest 'món real' guanya amb cada escolta. Perquè Dominique A és un creador que necessita el seu temps per endinsar-se al nostre univers. Algú que està en una altra dimensió, aquella que tot i ser aliena ens resultats plausibles, tàctil, ens pertorba, ens altera, i ens emociona. Aquesta qualitat que només tenen els genis. Per Andrés Castaño Marala – 'Jota de morir' El seu primer disc 'A trenc d'alba' (U98 Music, 2020), va portar frescor i una recerca a les arrels, cap al seu estil propi, dins del folklore vocal, amb unes lletres que beuen molt de la poètica (els versos de la Nina da Lua, el Miquel Martí i el Pol o la Maria Mercè Marçal han acompanyat les seves cançons). El trio coral Marala format per Selma Bruna (Sant Cugat, Catalunya), Clara Fiol (Palma de Mallorca) i Sandra Monfort (Pedreguer, Alacant) mira el folklore (corrandes, jotes, tonades, etcètera) amb el respecte que es té a les races Però elles volen experimentar, estirar els seus límits, les seves estructures i les seves formes. Tot plegat triomfa al seu segment disc 'Jota de morir': pura meravella compositiva produïda amb mestratge per Pau Vallvé i Jordi Casadesús. Folklore vocal Marala – 'Jota de morir' Discografia Propaganda pel fet! 4 A 'Jota de morir' parlen de la mort però sense la solemnitat i la mirada tràgica habitual. A la vida vivim una sèrie de morts o transicions, que ens resisteixen, que ens permeten créixer i superar-nos. La mort com un estadi cap a un altre lloc, potser millor (o no), però sense drames, sense tragèdies. 'Jota de morir' conté el poder de la veu (de les tres veus), molt batec, ritme i percussions; melodies de piano, de teclats que ens atrapen en el minimalisme conegut i en la nuesa coneguda; i guitarres que sonen estats de l'ànima. Our acompanyen algunes atmosferes subtils ('A la vora del riu mare'), teclats hipnòtics ('Canteu a l'albat'), efectes de veu envoltants ('Disimula'), o moments de redempció (els teclats de 'Nocturn' o 'Testament', o la guitarra malenconiós de 'Póstum'). El coral nostre esglaia ('Verderol', 'Cançó del varejar'), el nostre envolta en un mantell de vivències, de connexions. Més enllà de Tarta Relena, Maria Arnal i Marcel Bagés, tota aquesta escena de folk suma (Rodrigo Cuevas, Rocío Márquez i Bronqui, Maria de la Flor, Califat ¾, Baiuca,…) i ens eleva com a tradició. Marala combina el català i el castellà en una dualitat que impregna la terra i els sons. Intueixo un gran futur a aquest trio format a l'acadèmia però amb ganes d'investigar les arrels i la modernitat. Les seves lletres connecten amb força amb la poètica del que és quotidià, en un naturalisme que engrandeix per si mateix.
