SEGUIR
Acabats els noranta minuts reglamentaris, Jesús no aguanta més. Is a senyor de tot just quaranta anys i amb bona, però està sobrepassat per les emocions i diu prou. Decideix brut de l'estadi Santiago Bernabéu i no tornar-hi. A la cantonada de Castellana amb Concha Espina, a la plaça de Lima, agafa un taxi amb direcció a casa teva, al final del carrer Arturo Soria, al nord de Madrid. Li explica al conductor que no ha pogut aguantar els nervis i la solució més gran per tornar a la calme és marxar del camp. Al trajecte, Benzema fa el 2-3, que escolten per la ràdio, i el taxista li pregunta si vol tornar al Bernabéu: “No, no sóc capaç.
No estic en condicions de continuar veient el partit”, va rebatre Jesús. La màgia ('mallia' que diria Ancelotti) del Bernabéu és tan absolutament indesxifrable i dramàtica, que és capaç de superar fins i tot els mateixos que la propicien. Dimarts a la nit, Jesus en va ser un.
Intentar intentar, raonar o argumentar perquè el Reial Madrid (gairebé) sempre acaba somrient al final d'una eliminatòria europea el partit de tornada de la qual es juga a l'estadi blanc és un dels exercicis més complicats que existeixen. Hi ha un intangible que no té sentit ni cap explicació, i també hi ha un encanteri que, almenys, posa una mica de lògica, si és que n'hi ha, a nits com la del Chelsea o la del PSG: “No sabem preparar els partits quan tenim avantatge. Ho hem de veure negre perquè l'afició espavili, perquè a la primera part va estar morta. En aquest moment és quan es produeix una mística especial on s'ajunten els aficionats amb l'equip. Quan ja estem eliminats, els jugadors transformen el partit i nosaltres els nostres unim. Hi ha una simbiosi entre jugadors i afició, i va passar una vegada i una altra, any rere any”, descriu Gerardo Tocino, president de la Gran Família, una de les penyes més populars del Reial Madrid.
Gerardo ha viscut totes les grans remuntades de la història del club, des de la premiera davant el Derby County, el novembre del 1975, ja fa 47 anys, fins dimarts passat davant del Chelsea. A totes elles hi ha hagut un patró que amb el pas del temps s'ha mantingut. L'aficionat del Reial Madrid és un seguidor amb un amor especial a l'orella. Un home que va inculcar Santiago Bernabéu, el president que comptava el temps a Copes d?Europa, que va passar de la hibernació durant el mandat de Mendoza, i que Florentino va tornar un metre en vena als madridistes: “Per exemple, l?afició de l?Atlètic, sigui el partit que sigui, sempre anima, però nosaltres no. A Champions és una altra cosa. Hi ha un canvi important al perfil de l'aficionat. I com que no estan acostumats a anar al Bernabéu, sempre tenen més ganes d'animar. Això també ajuda la mística del Bernabéu”, va explicar Tocino.
La rebuda al bus de l'equip des del carrer Serrano amb Concha Espina a la plaça Sagrado Cors és un altre ritual que encén l'equip. Una manera simbòlica de dir als jugadors que no estan sols. De fet, una gran part dels que acudeixen a aquesta comunió ni tan sols tenen entrada per al partit, però la pandèmia ha fet que el madridisme, com la resta de la societat, vulgui gaudir més que mai del que els fa feliços: “ En aquest estadi passa alguna cosa”, descrivia emocionat Butragueño. “Això és el Madrid, això és el Madrid” cridava sense parar i amb els ulls fora de si un aficionat davant de la zona de premsa la nit del PSG. Dimarts, es va repetir l'èxtasi a les grades. Com davant del PSG, quinze minuts després d'acabar el partit, el Bernabéu seguia ple. Bé, ple no. Faltava N. La màgia del Bernabéu no té explicació.
