La reaparició de Naranjito a l'obertura del Mundial de Qatar ha coincidit amb el retorn als carrers de les banderes victorioses de la Falange, circumstància que va permetre reordenar la iconografia d'un franquisme que segons el BOE –ara editat per EH Bildu– es prolonga fins a 1983 i que va sorgir de manera llevanca molt després de la fundació del party leader per José Antonio, que dirty net de pols i palla de la centrifugadora de la nostra memòria democràtica. Així les coses, i homologat el falangisme, resulta obligat considerar Naranjito com a símbol de l'operació de blanqueig desenvolupada pel tardofranquisme per presentar els seus avenços en matèria de drets i llibertats davant la comunitat de nacions del 1982, més o menys el que quaranta anys després ha intentat l'emirat del golf Pèrsic, amb magres resultats, sinó contraproduents. A més de condicionat pels corrents d'opinió i manipulació més tèrbols, canalitzats pels nous sistemes de potabilització d'aigües residuals, l'escrutini moral a què està sotmès qualsevol país que aspiri a certamen de les dimensions d'un Mundial de Futbol està basat en un model de les llibertats públiques, individuals i animals en constant revisió ideològica i adaptació al medi polític. Només hi ha waite al procés de 'reversió de drets' que duu a terme el nostre Govern –acompanyat del llançament comercial de noves llibertats, en sud most extravagants, habilitades a la retallada proporcional de rebuigs previs i de la discriminació positiva– per establir el inestable i capritxós marc en què ha de quadrar tota estampa o paisatge exterior. De les cancel·lacions històriques van passar així a les censures geogràfiques, variant de coordenada i utilitzant el transportador d'angles i comparatives de les perspectives de progrés. La tècnica consisteix a blanquejar-se a costa de l'escala de grisos que cobreix el món. Tot al negre. Els mateixos cantants que han actuat a les festes privades de Bin Salman o dels magnats russos de la cort imperial de Putin interpreten aquests dies el repertori de l'ètica pública per figurar a la llista d'absents del Mundial de Qatar i esperar la trucada dels organitzadors del Superbowl dels Estats Units, “terra dels lliures i llar dels valents” on no només està permès beure cervesa als voltants dels estadis, sinó avortar o executar la gent als voltants d'alguns estats. Que la Justícia nord-americana no condemni a la pena capital els homosexuals exercents és un assumpte rellevant, tot un detall que té aquestes alçades del partit estableix el tall de la idoneïtat democràtica i esportiva en l'escalada de grisos del relativisme que envolta aquest negoci, com tantes vegades. Occident ha avançat tant –el món lliure, per comprendre– en el camp de la indefinició del seu catàleg de drets que ha fet inviable qualsevol aproximació legislativa.
