Aquí hi ha una obvietat: els llibres s'assemblen als pares. Als amos no, però els marquen. Cert dia, a la biblioteca Mingote, Rodrigo Cortés va llegir una edició del 'Diccionari del diable' d'Ambrose Bierce que feia molt de temps que buscava. Era una obra rara, en què l'autor marejava les paraules fins a arrencar-los una definició nova, un exercici molt del seu gust. La vídua del dibuixant, Isabel Vigiola, devia percebre alguna cosa i els ho va regalar. Aleshores no ho sabia, però acabava d'empènyer-lo a un nou món. Ja a casa, Cortés va començar a fer malabars amb verbs, adjectius i substantius; primer per diversió, després cas per necessitat. I així va néixer 'Verbolario', la seva secció diària a ABC, en què despulla o disfressa veus amb la perseverança del mar, que mai no es cansa. D'allò ja fa set anys, o el que és el mateix, dos mil cinc-cents dies, dos mil cinc-centes paraules. Ara ha decidit ajuntar-les i vestir-les i pentinar-les i ficar-les en un llibre que cap al palmell d'una mà, com els diccionaris escolars. Un llibre que es pot llegir des de moltes maneres. Que té ordre (alfabètic) i desordre (semàntic). I que es diu, és clar, 'Verbolario' (Literatura Random House).
—Els llibres neixen així, sense demanar permís?
—Tot neix de sobte. Això no vol dir que caiguis enlluernat del cavall camí de Damasc. Però qualsevol cosa encén la metxa. I en cert sentit crec que l'únic que necessita és un caporal del qual llençar.
—Com es converteix un en definidor de paraules? Hi ha què escriure?
—L'únic que tenia clar és que no volia fer una feina d'actualitat, perquè tinc la impressió que l'humor i l'actualitat en general no es porten bé. Vaig decidir des del principi que treballaria amb matalàs. I que tindria sempre a la nevera setanta o vuitanta paraules en grau diferent de desenvolupament… I quan es va esgotant la nevera em sento a generar. I pot ser de mil maneres. De vegades em poso a llegir qualsevol article només per treure veus. I les anoto. I quan en tinc vint em sento a extreure'n alguna cosa… Això va passar per completar el llibre, perquè algunes de les lletres no obstant estaven menys nodrides. La x, la w, la i, la ñ… Hi ha molt poques paraules que comencin per ñ. I aquí no et pots quedar esperant, t'has d'asseure i fins i tot obrir el diccionari ortodox de l'Acadèmia, per veure què hi ha.
—La ny és el nostre senyal d'identitat, però és una lletra difícil.
—És una lletra perfecta per canviar d'idioma [riu].
—Hi ha definicions que són com a vinyetes, i altres que són com acudits, i altres com a poemes, i altres com a il·luminacions. Hi ha un balanç a 'Verbolario'?
—No, està tan desequilibrat com ho pot estar jo. I, per tant, sorgeixen aquests codis: l'humor, la poesia, la filosofia… No em preocupa gaire la barreja. Com que no em preocupa ser contradictori. Mai no tracto de cap veritat, sinó genera una petita ensopegada al cervell del lector. Que s'aturi un segon sense adonar-se'n molt bé de per què. Que el programa deixi de funcionar Durant un segon i exigeixi fer una petita volta a la poma.
—Això té molt de poesia: redescobrir el món com si fos la primera vegada, reinventar el llenguatge.
—I a més hi ha alguna cosa que està molt connectada amb la poesia en termes tècnics: aquesta vocació de partir d'una informació complexa i codificar-la fins a comprimir-la en termes molt ressonants i molt connotatius, que de manera literal no ho expressa, però que per ressonància sí . Hi ha gairebé un joc, a 'Verbolario' ia moltes de les coses que faig, de tractar d'expressar-ho en menys espai. Amb menys paraules. De manera que cadascuna acabi sent més densa. Amb la definició perfecta d'un terme, és gairebé un altre terme. Una sola paraula. Desitjar: patir.
-El llibre és ple d'exemples així. Ofegar: rendir. Civilitzat: domesticat. Escollir: descartar. Aquestes definicions són el resultat d'una poda, oi?
-Tenen a veure amb l'exercici de la reescriptura, que és el de la veritable escriptura. D'alguna manera, escriure i reescriure [una definició de 'Verbolario', per cert]. I rewrite sempre és treure, trobar una manera d'elaborar més i més perquè sembli més i més fàcil.
—A través de l'humor, 'Verbolario' revela el veritable significat de moltes paraules. I revela, també, aquesta mania tan nostra de fer servir una paraula per dir exactament el contrari del que significa.
—Ho fem de manera sistemàtica. Gairebé per això és el llenguatge. Sí que aquesta és la definició literal d'ironia, d'altra banda. Recordo que el dia mil de 'Verbolario' defineix la paraula 'sí' com 'no'… Solem fer servir les paraules per amagar coses. I moltes vegades Verbolario serveix per treure aquesta màscara. O per posar una màscara nova sobre la màscara vella.
“Escriure és reescriure. I rewrite és treure, trobar una manera d'elaborar-ho més perquè sembli més fàcil»
—El nostre posa davant del mirall. Davant la hipocresia pròpia, per exemple. I això genera riure.
—Espero que sí, perquè tota part de l'autoobservació [riu]. En general, he de definir bé les mentides alienes perquè m'estudio prou. Hi ha en això alguna cosa no sé si reparador, però sí alliberador. Una cosa molt connectada amb l'alleujament. És el mecanisme propi de l'humor, que es basa en la paradoxa i el col·lapse.
—La mirada que llença sobre la raça humana és despietada. I igual a igual.
—Sóc força despietat amb mi mateix. No pujo a cap banqueta a despullar l'ésser humà. Més aviat em despullo a mi mateix [riu]. El que passa és que un est un exemple força estandarditzat de l'altre. I allò despietat també té a veure amb certa observació de la natura. Quan hom observa el món a una escala que no és la pròpia, s'adona que la natura no està feta exactament a la mida de l'home. I que el comportament és molt implacable. La naturalesa no és gens cruel. Tampoc no va contra res. Simplement sé. I és en termes, per tant, implacable. Molt poc compassiu. Perquè segueix el curs de l'estricta física. És a dir: si fas un pas més enllà del penya-segat és estrictament irrellevant el que opina sobre la llei de la gravetat.
—[Rialles].
—[Riu, i continua]. Aplicar aquesta mirada a un mateix treu molta brutícia de la lent. I alhora es converteix en un perfecte mirall deformant. D'alguna manera, exagerar la realitat permet veure-la.
—I d'alguna manera, potser també l'única de veure el present és allunyar-se de l'actualitat.
- Estic molt d'acord. Hi ha coses que són altrament aparentment i són gairebé antònims. Lactualitat i el present, o la veritat i la realitat. Les coses molt diferents. És pràcticament impossible acostar-se a la realitat. Però a través de la ficció sí que es pot abordar la veritat, que és una cosa molt diferent, que moltes vegades s'expressa molt millor a través de la mentida.
“Si fas un pas més enllà del penya-segat és estrictament irrellevant el que opina sobre la llei de la gravetat”
—A 'Els anys extraordinaris' hi havia alguna cosa d'això, oi?
—Precisament fugint de tota noció de la realitat pots abordar determinada de veritat. Mentre que quan tracta d'abordar la realitat de la forma literal, oa través de la fotocòpia, aconsegueixes veritats molt encotillades, molt fungibles, d'una vàlida que no sol superar els dos anys.
—'Verbolario' és l'obra d'un amant del llenguatge…
—Estimo el llenguatge, sempre li va dedicar una enorme atenció. Estic interessat en com una desviació dun milòmetre a la base es converteix en una desviació de metres al meta. I penso com triar l'adjectiu correcte o com triar el substantiu correcte per no necessitar l'adjectiu. Perquè suposen diferències substancials en leficiència del missatge. Per mi té molt a veure amb l'estricta música. Moltes vegades, quan arribo al sentit d'alguna cosa, el següent treball és el de la música: el de purar i depurar la música d'alguna cosa perquè el missatge quedi tan diluït que colpegi amb la seva eficiència més gran. Encara que pugui resultar paradoxal. I per això no intento donar cap lliçó mai a través de res del que cap dels termes defineixi. Em perquè la música pròpia amaga un missatge molt més poderós. Com el mateix riure. Quan aconsegueix el riure, el riure amaga el missatge en si mateix; de la mateixa manera, no es pot ni ha d'explicar un acudit. Perquè el poder subversiu i desprogramador del riure ho conté tot.
—Ningú no demanaria que li expliqui una simfonia. Però sí un acudit. Ai un poema.
—El més poderós de la Novena de Beethoven ni tan sols és que no signifiï res, sinó que no serveix per a res. I aquestes són les úniques coses imprescindibles: les que no serveixen per a res, les que només serveixen per millorar el món.
—Inclòs a 'Verbolario' un manual d'instruccions per al lector, detallat, però al final afirma: «La ruta del borratxo guanya sempre la visita guiada».
—Sí més curta.
—A vegades somiem programar l'accés a la cultura, dissenyar-lo. Passa amb les lectures per als joves, per exemple: aquesta és bona per als deu anys, aquesta altra per als tretze, però no per als dotze… I al final tot és més caòtic.
—Això val per tenir el fill republicà i ateu perfecte abans dels catorze, però la vida no és així. La vida és no obstant caòtica. Un es troba amb les coses quan es troba amb elles. I val més d'aquesta inevitable assumpció i jugar-ne amb esportivitat. De fet, molts pares intenten repetir la seva pròpia ruta atzarosa en els fills. Imposant-se-la! Però els llibres es troben com es troben. Jo m'he trobat alhora amb 'La metamorfosi' i amb 'Fra perico i el seu ruc', i van ocupar llocs semblants de la meva memòria emocional. (…) Potser per això vaig incloure un manual d'ús per a 'Verbolario' una mica resignat. Aquesta part de la derrota.
“El poder subersiu i desprogramador del riure ho conté tot”
-L'edició està molt cuidada, gairebé sembla una reivindicació del llibre en paper per sobre del digital.
—Només tenia sentit fer-ho d'una manera especial. Amb una edició fora de col·lecció, molt treballada, molt cuidada, molt acaronada. Volia que l'objecte expliqués. Que pesés de la forma correcta a la mà. Que tingués la mida d'un diccionari escolar, com els Vox que usés a l'escola. I una enquadernació holandesa, amb el llom de tela, amb el cop sec a la portada, amb la impressió a dues tintes… Era important que entrés pels ulls, pels rovells. Sempre té sentit que el què és el com i el com és el què. I que tot s'ha de retroalimentar.
—El llibre encara és un objecte molt sofisticat. Més integrador que el Kindl o derivats.
—Hi ha una llei que per descomptat no és meva, i que suposo que tindrà un nom, que determina que el temps que porta alguna cosa entre nosaltres és un bon anticipador de la possible supervivència futura. Una cosa que fa mil anys que és vigent és molt més probable que duri mil anys més que una cosa que en fa tres. El llibre porta molt més temps entre nosaltres que la tauleta, així que és molt més probable que sobrevisqui a centenars d'anys més, mentre que la tauleta es convertirà en una altra cosa. I això és perquè un llibre és com és després de moltes iteracions, després de moltes proves, des de la tauleta al rotllo, al lligall, a la forma actual d'enquadernació. Ell s'ha revelat molt útil, no s'ha transformat en allò substancial ja des de fa molts segles.
Per cert, si el Diccionari de la RAE és la Constitució Espanyola, què és el 'Verbolario'?
—Ara he de pensar alguna cosa perquè sembli immediatament per escrit, oi?
-Ja sigui.
—[No passen ni tres segons]. La seva esmena. La seva esmena intolerable [i torna a riure].
—I com definiria Rodrigo Cortés a 'Verbolario'?
—Buf… No valdria perquè té dues paraules. És un cinturó de castedat que m'autoimposa.
I amb això ja està tot dit.
