Ningú no podia dir a Padilla, Bravo i Maldonado aquell matí nefast i enfangat del 24 d'abril del 1521 després de la derrota de Villalar que, encara que acabessin de perdre el cap per la victòria de les tropes imperials –i se sufoqués així la revolta de les Comunitats –, encara els quedarà una victòria possible cinc segles després. Una victòria contra el temps, imperi més vast que el de Carles V. Una victòria artística que est ho queda gairebé sempre que hi ha un bon pintor pel mig de la histria.
D'aquella gesta que tant va saber “de dolor sense benefici” es va validar el pintor català Juan Planella a l'Exposició General de Belles Arts de Madrid del 1887 amb un llenç de gran format –4,5 metres d'alçada per 7,5 d'amplada– per obtenir una segona medalla després de la qual vas adquirir l'Estat per Reial Ordre i quatre mil pessetes. Pocs recordaven aquest oli. Les úniques fotos que hi havia fins fa escassos dies a Google sobre aquest eren en blanc i negre. Avui va descansar a les Corts de Castella i Lleó després del trasllat al Museu del Prado i un passat amb motiu del V centenari de la batalla de Villalar. Ahir dijous es va celebrar el dia 'Els Comuners de Castella. Un quadre per a la història'. La inauguració va anar a càrrec del president de la institució, Carlos Pollán, i va conversar amb nombrosos números com Javier Barón –cap de restauració de pintura del segle XIX del Museu del Prado– o la restauradora del mateix i encarregada del projecte Lucía Martínez.
A la vista de tots l El procés de restauració es realitza sota la mirada del públic. “Si ve una visita intentem parar, explicar la nostra tasca i la importància de la feina. Em sembla interessant fer-ho de cara al públic perquè així, a més, es veuen els avenços del que estem fent”, explica una de les restauradores… Iván Tomé
A l'inici de l'odissea remunta el director de la Fundació de Castella i Lleó, Juan Zapatero, ja que va ser la institució encarregada de l'organització del centenari i aquesta gesta concreta: “Tot va ser fruit de la ignorància. Tal com! Quan vam començar a treballar a la gran exposició del V Centenari dels Comuners amb Eliseu de Pau, comissari de la mateixa, ell ja tenia moltes peces al cap, però en vam buscar moltes altres. I arribem fins a la foto en blanc i negre del quadre de Planella. Com que posava que era del Museu del Prado i ja n'havíem demanat d'altres, ho incloem alegrement. Ens va trucar Javier Barón i ens va explicar que ens sabíem el que estàvem demanant, que el quadre és enorme i que està en condicions que ningú sap exactament perquè està en un rul·lo per conservar-lo tan bé com sigui possible des que va arribar al museu, però que presumeix dolentes». .
La més jove de l'equip de restauració, Ana González Obeso, narra l'aventura per recordar aquells primers instants després de guanyar el concurs en què es va buscar empresa per emprendre el projecte. “Era l'oportunitat de restaurar una obra de gran format, del segle XIX, i que ve del Prado. Així que al principi fins i tot sentim una mica d'esglai». Sobre el procés de restauració in situ, sota la mirada de tots els que passen pel vestíbul del parlament apunta que “si ve una visita intentem parar, explicar la nostra feina i la importància del treball. Em sembla interessant fer-ho de cara al públic perquè així, a més, es veuen els avenços del que estem fent…»
Iván Tomé
Sobre aquestes pintures de gran format, que eren molt populars durant el segle XIX, en part pel valor narratiu, dóna les claus Lucía Martínez, restauradora del museu i directora d'aquest procés. Aquest és un quadre molt cinematogràfic per a l'època… el que seria la gran pantalla d'avui. Grans escenografies amb una imatge potent. Crec que l'equip que va guanyar la competència i els tràmits administratius van assumir una responsabilitat enorme. Al Museu del Prado, indiquem els processos, supervisem, estem pendents i donem el vistiplau de conformitat. L'estàndard de qualitat del Prado sempre és el mateix i he de dir que el treball amb ells ha estat perfecte fins ara”. A més de la consideració que al Prado la col·lecció del XIX ocupava un espai limitat i obres com aquesta difícilment podrien aflorar. A les Corts de Castella i Lleó quadre –encara que sigui una cessió temporal i no permanent perquè ho prohibeix la llei de Patrimoni– té una oportunitat increïble en un lloc fantàstic i molt d'acord amb la història.
El segle XIX encara ens ve gran avui, almenys pel que fa pictòricament. Sobre aquesta problemàtica de la pintura decimonònica va explicar María José Solano, professora d'anàlisi de pintura històrica del mestre de la Fundació Augusto Ferrer-Dalmau, que “el desdeny patit fins fa un déu per la pintura decimonònica espanyola dins del nostre país es pot deure al pes de les grans col·leccions històriques, més mediàtiques o menys conflictives des del punt de vista polític, cosa que a les pintures històriques del XIX ha acompanyat constantment com un estigma».
Precisament sobre la col·lecció del segle XIX del Museu del Prado indaga el seu curador en cap, Javier Barón. “Potser és la més nombrosa, i ara hi comença a haver força obres entre pintures, escultures i miniatures. Hi haurà unes tres-centes obres entre totes les sales. Cap de autors espanyols. Tot i que bé és cert que té un índex de representació més elevat del que tenia abans, continua sent tan sols un deu per cent del total de la col·lecció”. Segons la seva opinió, és bàsic “l'espai que tingui la Història de l'art, no només la pintura, als plànols d'estudi. I el contacte directe amb l?obra d?art també és essencial. Una ocasió única, es tingui l'edat que es tingui, que ha d'anar acompanyada d'una tasca pedagògica… no només van portar-los i passejar-los. Cal donar dades eloqüents i context. I això al Prado intentem cuidar-ho especialment”, va concloure.
“Capitans de Castella, / Castella el més granat / va quedar abril amb roselles / sense que florís maig”, resen els versos del poeta. I ara aquestes roselles a la riba del sender perquè avancen els Comuners de Planella, gràcies a aquesta col·laboració entre les Corts de Castella i Lleó i el Museu del Prado, tornaran a pour com acabades de florir. Exactament les mateixes roselles premonitòriament vermelles de 1521, de 1887 i de la primavera del proper any quan es conclogui el procés de restauració del quadre.
