El Camp Nou engalana per a una festa i la Reial Societat es nega a ser una comparsa. És la imatge de la rebel·lia, de la no acceptació. Representeu la veu dels teams, les ciutats i les aficions que no es deixen sotmetre per aquesta irritant dualitat que a Espanya alguns volen convertir en duel permanent Reial Madrid-Barcelona, les dues urbs poderoses, el pes de la quantitat per sobre de qualsevol nostre sentiment. La Reial va acomiadar la festa barcelonina amb un triomf indiscutible.
Als aficionats de la Reial Societat, com als de l'Sporting, l'Almeria o el Saragossa els donen el mateix els blancs cuits o els culers, sopen cada dia sense cap interès en la propaganda que ve d'una banda o altra, del continu torpede que cega el futbol. La Reial Societat i el seu entrenador, Imanol, interpreten el paper de ciutadans saludats al marge de l'estereotip.
Imanol ha construït un grup refrescant, una tropa que no va al futbol amb un ganivet entre les dents. Proposa, juga i arrisca amb el mateix decòrum que ho fan altres gegants sense la cartera de part seva. Ell es nodreix del planter guipuscoà, d'algun encert als fitxatges i d'estrelles silents com David Silva. I exalça les virtuts del seu equip i la seva afició amb normalitat, sense afectacions estúpides, sensatesa al missatge.
Tot això es tradueix en una formació que juga sense complexos, segurament l'angle més espinós per als equips de segon esglaó. Volia celebrar el Barcelona la festa de la seva coronació com a aspirant de sempre, a l'any de Xavi, dels fitxatges i les palanques, però sobretot a la temporada de Negreira, l'àrbitre sense honor que va admetre un sou d'una entitat sense ètica.
Tot just es van complir cinc minuts de partit, amb el Camp Nou fins a dalt i la Reial només un obstacle en aparença, Sorloth li va billar la pilota a Kounde, va decidir amb propietat i Merino la va enganxar a la cassola. 0-1 i així fins al descans.
Pesa l?aportació dinàmica de Dembelé, un futbolista que es diverteix el personal, per això hi ha el futbol, i malgrat el rosari d?oportunitats del Barcelona davant de Remiro. També la Reial va fabricar el que és seu, sempre al peu, en llarg o en curt, però sense rifar-la, i es va aproximar amb estil fins a Ter Stegen, el porter que va voler ser centrecampista i l'entronització del qual com a apòstol de la pilota jugada amb els peus és una exageració més propaganda.
Xavi, un dels millors futbolistes de la història d'Espanya, cosa que no equival a la mateixa estatura com a tècnic, és enviat a Kounde per les braves. En comptes d'estimular la recuperació després de l'error en el gol, l'ejecta del partit. Substituït al descans. Assenyalat com a culpable.
El Barcelona va intentar construir a partir de Busquets i Dembelé, també hi va participar Raphinha, un futbolista capaç d'enfonsar a la zona el marcador. El busca Balde, estrany ocupant de la banda dreta. I no descobreix Lewandowski, a qui Le Normand ha tret del partit.
El Barcelona és el campió, però no és l?únic. S'encalla amb el pas dels minuts, falta lideratge al camp, Busquets ja no està per a aquestes coses, i la Reial Societat va interpretar el joc amb autoritat. Un robatori el converteix en una obra d?art al contraatac. La pilota acaba a Sorloth, que aquesta vegada sí que encerta amb calmed i coneixement per superar Ter Stegen. Encara remata de cap Lewandowski va guanyar una bona centrada de Ferran, però el Barça ha de celebrar el títol amb una derrota. La vida no és perfecta.
