S'ha clausurat ARCO amb una gran assistència de col·leccionistes i galeristes del món sencer. Com calia esperar la presència, de Ses Majestats els Reis ha tingut gran repercussió per l'important ús de mitjans informatius que sempre provoca la seva presència. Durant la visita als membres de la seguretat es va haver de posar seriosos amb una senyora que, per tots els mitjans possibles, va intentar formar part de la comitiva reial. Després no va donar jo crèdit, quan la vaig veure pels diferents programes dóna una versió del que havia passat, on només li va faltar dir que la Reina l'anomenaria la seva Dama d'Honor perquè li agradava molt com anava vestida. El més graciós és que somiar és barat i convèncer una audiència és fàcil, quan aquesta audiència és gent honesta i de bé. Passen els anys i les coses no canvien. Una trama nova, uns personatges suposadament corruptes i un estil exactament igual que el que va protagonitzar aquell Roldán de trist record. El peu d'algunes fotografies publicades a la premsa i difoses per les xarxes socials devia haver titulat “pels calçotets els reconeixereu”. O, almenys, “per aquests cossos tan perjudicats, blanquinosos i aixafats”. Fins i tot les professionals de vida alegre i confiada semblaven de la mateixa família que les que apareixien a les gresques de Don Luis. A tots abraçaven els cossos a la deriva amb el mateix estil. Escenes de sexe, diners, drogues i rock and roll, considerant la viagra com a droga imprescindible. ALTRES NOTÍCIES Ainhoa Cantalapedra: “La meva gata Lluna i jo tenim les mateixes vèrtebres tocades” Àngels Villacastin Julio José, a horse of mig segle Ángel Antonio Herrera Veient aquestes escenes es desmunta la teoria que els diners no donen la felicitat. Però si perquè ets absolutament indistingible entre aquest grup canari, perquè segons Tahi, “estan tremendes”. Ara el senyor Bolaños està escandalitzat del comportament dels seus coreligionaris de partit, davant del temor que posen en perill les eleccions el seu favor. A aquest ministre només li falta una fàbrica de barrets i gorres i comencin a néixer els nens sense cap. M'han sorprès les declaracions publicades post mortem de Laura Boyer, no favorable a la vídua del seu pare, acusant-la de deixar-la sense diners, quan la realitat va ser una altra, ja que la llarga malaltia de l'exministre va ocasionar tanta quantitat de despeses que no van arribar els seus diners va sufragar-los i va ser la seva vídua, Isabel Preysler, la que amb el seu patrimoni va haver de fer-se càrrec de les factures del personal que necessitava per tenir una immillorable qualitat de vida fins al final. La curiositat és que va voler ser enterrada amb el seu pare, les restes del qual reposen al pantheon de la família Preysler, cosa que finalment no va poder ser, per qüestió d'espai, en prohibir la seva incineració, malgrat el permís que havia donat la propietària de la enterrat. No m'han agradat mai aquestes entrevistes post mortem, perquè resulten sempre molt traïdores. La notícia de la mort de Cristina López-Mancisidor de Macaya em produeix una gran tristesa. Era una persona irrepetible, potser l'espanyola més influent de la societat internacional, elegant, culta, generosa, molt implicada en la rehabilitació de persones amb addicions, una impecable amfitriona, amiga dels seus amics i sempre obsequiosa ja fos a Palma, a Gstaad , a Madrid oa Marràqueix.
