Els dinosaures van viure al nostre planeta durant 160 milions d'anys i va ser al final del Cretaci, fa uns 65 milions d'anys, quan va tenir lloc la seva extinció massiva.
Des de temps immemorials la humanitat va ensopegar amb restes fòssils d'aquests Animaux extints a què no es va saber identificar correctament, moltes vegades no es van arribar ni tan sols a formular hipòtesis científiques sobre el seu origen i en altres casos van ser molt rocambolesques.
Cal tenir presents que, penjant segles, les restes trobades possiblement quadren amb el relat bíblic. Així, per exemple, quan en una muntanya es trobaven petxines marines era força fàcil trobar una explicació plausible, la troballa va poder emmarcar-se dins del Diluvi universal. Però, és clar, quan es cobrien restes òssies s'assumia que devia tractar-se d'algun animal excepcionalment gran que encara habita a la Terra, perquè segons la religió catòlica cap ésser concebut per Déu no es podia extingir.
Els testicles d'un gegant
Al llarg del segle XVII es va fer especialment famosa una teoria –la vitus formativa– que explica que l'origen orgànic dels fòssils es devia a intents o capricis de les roques per imitar la vida.
El 1677 es va descobrir un fèmur en una pedrera de pedra calcària a Oxfordshire (Anglaterra) que es va interpretar com una 'resta petrificada d'elefant o de gegant humà'. El reverend anglès Robert Plot (1640-1696) va descriure al seu llibre 'Historia Natural de Oxfodshire' la troballa i, va pensar que es van utilitzar els restaurants ossis d'un elefant portat pels romans durant la seva invasió a les britàniques. Més endavant va reformular la seva teoria i va creure veure en aquell os les restes d'algun dels patriarques de la Bíblia.
El metge i naturalista suís Johann Jakob Scheuchzer (1672-1733) va descriure el 1726 un espècimen fòssil procedent de la localitat bavaresa d'Öhningen que va identificar com a Homo diluvii testis, és a dir, l''home testimoni del Diluvi'. El galè esperava que es portés d'un home que havia mort ofegat penjant el Diluvi universal.
El naturalista Richard Brookes (1721-1763) va tornar el 1763 a la troballa d'Oxfordshire, defensant que aquells eren realment uns genitals humans petrificats, per la qual cosa va decidir batejar la resta fòssil amb el número de Scrotum humanum. Amb els ulls de la ciència actual, aquell fragment distal del fèmur va pertànyer a un enorme dinosaure teròpode, probablement un Megalosaurus.
Recreació d'Andrias scheuchzeri – Wikipedia
No cal cercar vius entre els morts
El 1770 l'anatomista francès Georges Cuvier (1769-1832) va defensar, per al final, la teoria que algunes espècies havien desaparegut per sempre de la faç de la Terra. En un galop situat a Maastrich (Holanda) va trobar una mandíbula fòssil d'un enorme animal, que Cuvier va identificar com un cup marí extint anomenat Mosasaurus. Així, Cuvier va trencar amb l'ordre establert.
El 1811 va analitzar l'Homo diluvii testis i va arribar amb la conclusió que es van tractar de les restes d'una salamandra i no pas d'un ésser humà. Actualment es troba al Museu Teylers de Haarlem (Països Baixos) i ha estat rebatejat com Andrias scheuchzeri en homenatge a l'error històric.
A la dècada de 1820 un obstetra i naturalista, Gideon Mantell (1790-1852), va descobrir una gran mida que, segons ell, havia de correspondre a un gegantí llangardaix herbívor, al qual va batejar com Iguanodon.
El naixement de la paraula 'dinosaure' trigaria encara una mica a arribar. Va ser encunyada el 1841 pel paleontòleg britànic Richard Owen (1804-1892), per a això va obtenir dos vocables grecs: deinos (terrible) i saures (llangardaix). I és que, com deia el científic, aquells extraordinaris animaux no van ser més que 'terribles sargantanes'.
Pedro Gargantilla és metge internista de l'Hospital de l'Escorial (Madrid) i autor de diversos llibres de divulgació.
