L'espanyol Julián Herranz, de 92 anys, té el rècord de ser el cardenal que fa més temps que treballa al Vaticà: 63 anys. Va començar el 1960, en temps de Joan XXIII. Després d'acabar per compte de Benet XVI la investigació del cas Vatileaks, va decidir evitar els mitjans. Amb aquesta entrevista trenca el silenci i denuncia l'intent de contraposar Francesc amb Benet XVI i els atacs d'“extremistes tant progressistes com tradicionalistes” contra el Pontífex. -Aposto que mai no va imaginar que viuria deu anys amb dues Papes al Vaticà. -Crec que Francesc i Benet XVI ens han donat una lliçó magistral sobre el paper del Papa emèrit. Han estat anys de lleialtat recíproca admirable. Han ensenyat als futurs Pontífexs com actuar si repeteix una situació similar, encara que no és probable. -Amb la mort de Benet s'ha evidenciat més l'oposició a Francesc fins i tot al Vaticà. -Imagini's que vostè es refereix a totes les declaracions de les últimes setmanes. No les jutjo, però penso que són excepcions. Tingueu en compte que a la meva edat és legítim dubtar de la validació de les meves opinions, però no visc aïllat i conec l'ambient de la Cúria. Per això gosaria negar l'evidència d'aquesta 'oposició'. -Però alguns diuen que el Papa emèrit no estava dacord amb les decisions del Papa Francesc. – Benet va parlar lliure amb mi, no necessitava mesurar les paraules. Mai no li vaig sentir comentaris o judicis negatius sud Francesc. Va ser fidel a la promesa de lleialtat i obediència que va fer amb la seva renúncia. -¿Què pensa Benet del Papa? -No hauria tolerat que se l'utilitzés per atacar Francisco. He que va fer fora del monestir 'Mater Ecclesiae' un que va ser llegit allà per parlar malament del Papa. A mi, un cop em va confiar que estava feliç de veure quant afecte i simpatia despertava Francesc entre la gent. Em va dir: “Això m'alegra i em fa pau”. -Són Pontífexs molt diferents… -Tots dos han fet brillar dues facetes de l'Evangeli. Amb Benet XVI va brillar la fe i la recerca de la veritat contra la dictadura del relativisme; amb Francesc, la pràctica de l'amor al proïsme, especialment amb els més pobres i necessitats. -Francesc va confessar amb uns dies a l'avió que va consultar a Benet qüestions delicades. -No trenco cap secret si li explico que una vegada Francesc em va dir que acabava de demanar consell a Benet sobri una qüestió important. Va assegurar que de vegades li trucava per conèixer la seva opinió sobre algun problema de govern, i que quan li preguntava “Vostè què faria?”, Benet, com a gest de lleialtat i perquè se sentís lliure, li responia: “Vostè és el Papa , vostè és el que pot decidir”. -¿Hi ha guerra entre les possibilitats de Benet i de Francesc al Vaticà? -Llevo al Vaticà des del 1960, va treballar per a sis Papes i tots han estat crítics, de vegades invocant suposades raons teològiques o disciplinars, altres per formalismes curials no respectats, les més per passions polítiques o interessos econòmics no confessats. Dels sis Pontífexs, potser el diable s'ha acarnissat especialment amb dos, Pau VI i Francesc, sempre per dividir l'Església i obstaculitzar la difusió de l'Evangeli. -¿Què va passar a Pau VI? -Pau VI va ser artífex del Concili Vaticà II. Va treballar dur, amb intel·ligència i delicadesa, per aconseguir l'harmonia i superar la contraposició d'extremismes fonamentalistes entre les tendències 'progressista' i 'tradicionalista', presents a l'Església. I amb aquesta santa paciència, que és la virtut dels forts, va aconseguir allò que semblava impossible: que els documents del concili s'aprovessin pràcticament per unanimitat. —Va sortir bé. —Pau VI va patir un martiri quan va arribar el llarg període d'interpretar i aplicar les decisions del Concili Vaticà II. Les franges més extremistes de les dues tendències van generar un 'apedregar-lo' amb abusos doctrinals i disciplinars de tota mena. Va anar a màrtir. —A Francesc també ho martiritzen? —Li estan fent una cosa molt semblant. Amb l'Evangeli en mà tracta d'unir i integrar la varietat de sensibilitats existents al Poble de Déu, cosa que és normal en una Església catòlica, universal. Seguint la línia dels seus predecessors, s'esforça a aplicar l'eclesiologia de comunió del Vaticà II: igualtat fonamental i coresponsabilitat de tots els batejats, fidels i pastors, a la comuna missió evangelitzadora. El camí sinodal de l'Església no és més que això, encara que alguns no ho entenguin, els sembli 'novetat perillosa' o s'inventin el seu propi 'caminet'. No m'agrada dramatitzar, però suposo que això el farà patir, sobretot si l'atac procedeix d'algun germà a l'episcopat o conferència episcopal –penso en dos, de tendència diversa–. —S'han fet deu anys de la renúncia de Benet. Com va viure aquesta decisió? —Primer amb enorme sorpresa, com els altres cardenals presents; i amb dolor, perquè era una gran pèrdua: l´Església perdia un gran Papa i jo un gran amic. I després amb un sentiment profund d'admiració: com a canonista, per la perfecció jurídica de l'acte de renúncia; Com a prevere, per l'exemple d'humilitat heroica i d'amor a l'Església que Benet XVI ens estava donant. —Creu que va fer el correcte? —Benet XVI estava obligat a fer allò que davant Déu i en consciència va pensar que era la seva obligació. Quan ho va fer, alguns ho van contraposar a Joan Pau II, que no va renunciar malgrat el seu greu estat de salut. En realitat, tots dos van fer en consciència, amb certesa moral, allò que van pensar que Déu estava demanant-los.
