Alex Roca va fer història aquest diumenge passat quan va completar la marató de Barcelona. Ho va fer amb un temps de 5 hores, 50 minuts i 51 segons, però el català es va convertir en el primer esportista amb un 76% de discapacitat física a cobrir els 42,195 metres. Una gesta que prèviament havia aconseguit: 5 triatlons, 5 mitja maratons, una Titan Desert o una Pilguim Race. Roca (Barcelona, 1991) es comunica a través de la durada dels signes i la seva mobilitat reduïda a la part del cervell provocada per una paràlisi cerebral que es pateix quan tenia sis mesos d'edat. Aleshores va patir una encefalitis viral herpètica que va derivar en aquesta discapacitat que a ell no li ha impedit complir els seus somnis. A la cita amb ABC hi va amb Mari Carmen Maza, la seva dona, la seva amiga, el seu confident. Ella és la que interpreta els signes d'Alex i la que posa veu als pensaments.
-¿Quin valor li dóna en acabar la marató?
-No ho puc qualificar encara però sí que és una de les coses més meravelloses que he aconseguit mai a la meva vida.
-¿Què ha estat el més dur?
-La preparació. A nivell físic perquè em vaig trobar amb moltes dificultats: un 76 per cent de discapacitat física, un peu meu torçat amb una gran curvatura i sobretot amb molts problemes per nodrir-me durant la carrera. Jo no puc menjar sòlid corrent i aquest ha estat un gran obstacle. Només dient que a l'entrenament clau, als 5 quilòmetres vaig provar de menjar sòlid, em vaig ennuegar i sort que hi era el meu entrenador personal, la meva sogra i la meva dona semblava salvar-me perquè jo pensava que allà em quedés. A darrera hora, tres setmanes abans va haver de canviar tot el pla de nutrició, tenint en compte que a cada paratenia d'ingerir 288 mil·ligrams de carbohidrats amb 300 mil·lilitres d'aigua… Al final, una bogeria.
-¿I que li va passar pel cap durant aquests 42 quilòmetres?
-Realment anava situacions passant de tota mena. En algun moment vaig sentir que no podia però també en vaig tenir d'altres on miraven al meu voltant i vaig sentir gratificació per tot el que estava aconseguint. Realment miracle per a tots i equipa i espera: be a fortunat a tenir una gran quantitat de gent que em recolza i em vol.
-¿És possible oblidar-se de les limitacions en alguns moments?
-M'oblido moltes vegades de les meves limitacions perquè crec que sóc una persona molt ambiciosa i molt motivada, que quan té un objectiu al cap li posa tantes ganes que de vegades elimina tots els obstacles encara que existeixen.
-Vostè és l'exemple viu del voler és poder…
-Jo no em considero l'exemple del voler és poder, sinó que em considero una persona que lluita per complir els meus somnis. Voler és poder quan s'ajunten la força de voluntat, el treball, la motivació i el treball en equip. Si no vols directament, sinó que ho has de lluitar, envoltar-te de gent molt potent i buscar l'estratègia per la qual podràs assolir l'objectiu.
-Però s'ha de sentir com un referent…
-No em sento un exemple però sí que noto que hi ha gent per a la qual sóc un referent i per a mi és un orgull. Sempre m'agrada recordar una vivència que em va passar un dia: estava corrent a Barcelona i se'm va acostar un noi i em va dir: “Em vaig intentar suïcidar i no vaig poder però vaig conèixer la teva història als teus vídeos i ara vull viure la vida i faig esport per superar els meus moments de dificultat”. Aquí va pensar, “Alex, estàs fent alguna cosa bé a la vida”.
-¿Aquesta motxilla, aquesta responsabilitat, pesa?
-I tant que pesa. No sóc fals, sóc molt sincer i pesa molt. Tenia molta pressió però això m'agrada perquè em motiva i m'empeny a aconseguir els meus somnis, però moltes vegades tinc por de defraudar el món. Però penso que si Durant tot el camí ho he donat tot al màxim, ningú no em pot dir res perquè he entregat tot el meu cor, cos, ànima i ment per aconseguir l'objectiu. Si no ho va aconseguir no és perquè no ho hagi ofert tot, però el primer és la salut, això sempre.
-¿On ha estat la clau de la seva lluita?
-Pel que fa la marató en la paraula resiliència perquè quan estic en un moment en què veig que no puc estar d'acord dels moments de dificultat de quan era petit i penso que si vaig poder amb això, com no podré amb això . Tot i així, hi ha moments en què pararia, no seguiria… però miro al voltant la gent que m'estima i em recolza…
-¿Com s'emporta això quan un és un nen?
-Me'n recordo molt que quan era petitó tenia un món exterior que em feia por i era el món del carrer perquè havia rebut moltes faltes de respecte, mirades i comentaris negatius. I tenia una altra part de la meva vida que era quan era a casa o quan m'anava a escola. Aquest món em va fer alimentar-me positivament i evolucionar com a persona i ara mateix, en moments de dificultat sempre recorro a aquelles persones que estan amb mi des de sempre i que em donen força i potència per seguir. Això és brutal. Em molt aliment de la gent del meu voltant, són la meva força i la meva vitamina però també crec que sóc una persona amb molta força mental.
-¿Quin paper han jugat els seus pares a la seva vida?
-Durant tota la meva infància i la meva adolescència els meus pares han estat molt importants per a mi. Sempre han estat amb mi i m'han acompanyat tot, com qualsevol altre fill. M'han ajudat a créixer i evolucionar.
-Quan es va decantar per l'esport?
-Des de petitó m'encantava el futbol. A l'escola vaig començar a jugar amb la samarreta de Ronaldo Nazario i en anar creixent vaig provar molts esports, com l'esquí, el tennis… Em van agradar però no els acabava de practicar al cent per cent fins que fa uns nou anys vaig fer la meva primera cursa, de 5 quilòmetres, i em va agradar molt. Però cap a una o dues a l'any. El 2016 vaig fer el meu primer triatló i allà vaig sentir que m'encantava fer esport i el 2017, amb el meu oncle, vaig fer bici en tàndem. El 2018 va portar la Titan Desert i des de llavors no he parat de lluitar. Aquesta carrera va generar un canvi a la meva vida.
-¿Quin canvi? Què us porta l'esport?
-M'aporta comunicació i ara mateix és part de la meva feina i dono conferències amb la meva dona Mari Carmen per conscienciar les persones de la importància de la inclusió i dels beneficis de l'esport, però sobretot dels valors que hem de tenir a la nostra buit. Busquem que quan va acabar la conferència, els assistents van dir: “Ara tinc objectius pels quals lluitar, somnis per complir, ments per canviar i persones a les quals dir t'estimo”.
-¿L'esport elimina les barreres o continua sent-hi?
-Jo, mentre corro, m'oblido que tinc una discapacitat. Crec que és la pròpia persona la que ha d'eliminar les barreres. La societat ha de lluitar molt però hem d'enviar un missatge entre tots i és que qui arriba l'últim de vegades arriba més feliç del primer. El que va fer rècord a la cursa de Barcelona estava molt content però no crec que estigués més feliç que jo… Això és eliminar barreres. Guanyar o assolir una gran marca no és aconseguir l'èxit sinó que allò que facis et faci feliç.
-Quin és ara el proper repte?
-Ser feliç cada dia i assimilar la marató, perquè em costarà. Ara ens toca veure tot el que ha generat el procés de la marató per aplicar-lo a les conferències i ensenyar-ho al món perquè tothom pugui assaborir el que realment pot decerer el camí d'abans, penjant i després d'una marató.
El Barça i Rafa Nadal
-¿Quins esportistes admira?
-El meu ídol és el meu avi però a nivell esportiu sempre vaig tenir de referència Ronaldinho perquè sempre sortia al camp amb un bonic somriure i jo sóc així, sempre surto somrient. Però ara mateix m'encanta i m'agradaria conèixer Rafa Nadal perquè crec que és una persona amb una força mental incalculable i una força de voluntat indescriptible. A més, ha tingut al llarg de la meva vida diversos ídols també del Barcelona, perquè sóc molt culer. Respecta que cadascú sigui d'un club diferent però jo adoro el Barça i diumenge, després de la marató, em fugi al Camp Nou sense poder caminar, coix, mi coix, per animar el meu equip. Va ser un dia rodó. Quan era petitó anava al camp perquè tothom es fixava al partit i no a mi i això em generava tenir tranquil·litat i el futbol m'ha ajudat a ser feliç. Vaig aconseguir acabar una marató ia més, el club del meu cor va guanyar. Un dia rodó.
-Estarà content, mitja Lliga a la butxaca…
-Ja ho veurem. Jo crec que sí, tant de bo sigui així. Vull molt el Barça i, a més, fa un any i mig que sóc ambaixador de la seva Fundació i transmeto aquests valors que tenen ells a la societat em fa tan feliç…
-També em deia que el seu ídol era el seu avi...
-Em costa parlar-ne. Se'n va anar al cel fa dos mesos i ara em poso a plorar quan en parlo. De petitó, quan els metges van dir que jo mai no caminaria, el meu avi va dir que sí que ho faria i als tres anys va començar a caminar perquè ell cada tarda em posava una tovallola sota els braços, cada dia, perquè ho intentés i donés a pas nou. Comença a caminar als tres anys però no importa quan fas les coses sinó el valor que li donis en fer-ho. I ell em va ensenyar també a conduir i em va regalar el cotxe. Com no serà el meu ídol el meu avi si ha estat un referent vital per a mi. Es va morir fa dos mesos i encara conduïa. I tenia 92 anys.
-La seva vida és un bon homenatge cap al…
-Diumenge, quan vaig arribar a la meta me'n vaig recordar tant… I vaig córrer tota la carrera amb el collaret que li vaig regalar fa vuit anys. I en travessar la meta vaig demanar a l'organització si algú em podia aconseguir alguna medalla perquè jo l'havia de portar al cementiri pel meu avi i la meva àvia, que van ser dues grans referències per a mi i dues persones que volien amb el cor. Sempre li donava totes les medalles i li explicava totes les històries era una persona que sempre tenia una orella perquè per escoltar-me i com més li explicava més volia saber. Era increïble l'amor que sentia per mi.
Notícies relacionades
-Fa uns anys que es va fer. També ha demostrat que no hi ha barreres a l'amor…
-Exit no ho sé però va escollir la millor noia del món sencer. Jo de petitet vaig pensar que mai no tindria parella. Jo mateix em veia diferent i veia els meus amics com parlaven amb noies i pensava: “Es fixaran a mi?”. Fa més de sis anys la coneixia ella i des de llavors vam passar gairebé 24 hores junts i per mi és la sort de la meva vida. Lluitem junts als reptes ia la vida i és una cosa indescriptible.
-¿I com la va conquistar?
-En primer lloc, dir que va ser ella la que em va escriure però el truc va ser no deixar les coses fàcils des del principi. Així va ser com l'enganxi…
-I quan els veuen junts, creu que la gent jutja de manera injustificada?
– Molt. Però no ens importa perquè sabem què tenim i què hem tingut sempre.
