La margarida d'Ancelotti est una flor que, des de París, tothom desfulla… menys Ancelotti, que sap, per experiència, que la raó per la qual un entrenador és contractat 'al final es converteix en la raó del seu acomiadament' . És la paradoxa d'Ancelotti, i Ancelotti la va descobrir al Chelsea, on el van acomiadar sota l'acusació d'Home Tranquil.
-Si surto guanyador és perquè sóc un paio tranquil; de la mateixa manera, si surto perdut, també és perquè be a tipus tranquil. és una paradoxa.
Abans de viatjar a París els veterans del Madrid van obsequiar la insígnia d'or i Brillants a Ancelotti, acte del qual els Herodots del madridisme van extreure les conclusions: l'entrenador-model per a l'entrenador
Madrid és Ancelotti, que viu i deixa viure, com Del Bosque, com Molowny, i així, encara que l'entrenador dels registres sent Mourinho, el Maguregui de Setúbal, en punts, en gols i en victòries percentuals.
-Sovint m'han preguntat per què el Reial Madrid va contractar Mourinho -anota Ancelotti a les seves memòries-. La resposta és senzilla: voldrien derrotar el Barcelona.
Amb les insígnies daurades i brillants dels veterans Ancelotti es va presentar amb el Reial Madrid al París de Mbappé.
El gran Luis Bonafoux (més Bonafoux i menys Chaves!) no sabia com se les arreglaven els espanyols per improvisar publicistes i traductors quan baixaven del tren a l'estació del Quai d'Orsay, com tampoc sabia quin privilegi té París per donar importància literària a espanya a qualsevol que passi una temporada a la capital de frança. El Sena, deduïa Bonafoux, és el Jordà de nul·litats i mitjanies, “i quan un imbècil es beu dos gots d'aigua a París, el diputen publicista a Madrid, i jo sé d'un sabater espanyol que, com a tal sabater era conegut a Munic, i que per haver passat per París de tornada a Espanya, un diari madrileny el va qualificar d'escriptor il·lustre”.
El cas és que el Madrid d'Ancelotti, amb un centre del camp en edat de recés, i només tres jugadors competitius (Courtois, Militao i Vinicius), va ser atropellat pels atletes de Pochettino, i els sabaters del fòrum madrileny van donar a demanar l'acomiadament d'Ancelotti, que sap d'acomiadaments més que el colom blau (el colom blau serà una dita de Bernabéu, que no va aclarir mai a què al·ludia).
-El periodisme és un ofici com qualsevol altre -diu Bonafoux a París, citant Escobar Laredo-. Seria veritablement ridícul que els periodistes, que no hem de menjar, tinguéssim conviccions.
Al Chelsea, la vigília dels quarts amb el United, Abramóvitx va dir que té Ancelotti que, si perd, no molestés a tornar a la feina. “No vaig saber si parlava de debò: vam perdre i vaig tornar a la feina”. Però estava acomiadat, i els veterans (els veterans amb Ancelotti!), Drogba, Terry i Lampard, se'l van emportar a sopar i de copes. Al PSG, de Samson va fer el seu 'amic' Leonardo. De l'acomiadament del Madrid va saber que “el Madrid no és un club per arrelar”.
-El Madrid constitueix una classe pròpia: el temps per adaptar-se i el temps per mantenir l'èxit estan més comprimits que a la resta dels clubs.
Els indicis del final al Madrid van ser els mateixos que al Chelsea: “no es parlava del futur, no es feien avions; és una sensació diferent, la relació es va notar diferent”.
En la seva primera etapa al Madrid va oferir Ancelotti, sense adonar-se'n, la soga amb què ho penjarien: “El club més ambiciós -va dir que ha de fer el futbol més espectacular”. És la soga que, després del partit a París, agiten els especuladors: contra el PSG es va fer el ridícul (ningú es va preguntar si es podia fer una altra cosa, i amb qui), i això és acomiadament. Tota la xerrameca de la trigonometria d'Álvaro Benito va vessar, de sobte, sobre el nom d'Ancelotti, que a París havia ofès els déus del madridisme perquè Modric no va poder amb Verratti ni Carvajal ni Lucas, que entre tots dos no li van arribar al cordó de la sabata a Gentile, amb Mbappé, el nombre del qual desferma totes les supersticions piperes. I si l'equip ha decebut i ja no ve? Saben que si Mbappé no vingués a la seva plaça seguiria Asensio, que dissabte, després de regalar un vicegol a l'Alabès, va marcar (¡Marco va marcar!) un gol de morter (aquesta trajectòria que tracen els gols d'Asensio l'estudiàvem a la mili) i el satisfet repartint coixins a la grada, que li podia haver respost el que Manolo el del bony, pare de Caracol, va dir a l'andana d'Atocha quan la locomotora que l'havia portat de Sevilla va esbufegar a la cara.
-Aquests collons, a Despeñaperros.
Aquest cojonudisme, a la tornada amb el PSG al Bernabéu. I deixin treballar Ancelotti.
