De la línia més ofensiva de l'Atlètic, tant que no semblava formada per Simeone, en van sortir més minuts en anys. Una ràfega meravellosa de futbol, plena de combinacions al primer toc, moviments, inspiració, bellesa i gols. Tot allò que no tenia l'Atlètic, un projecte cadàver, va aparèixer de cop i en quantitats aclaparadores. De sobte, Brasil de Pelé. El miracle dels pans i els peixos. La felicitat oblidada al Metropolità.
I al capdavant de la prodigiosa seqüència, tot il·luminant, un fenomen de pèl anomenat aquesta vegada rosat Griezmann. Ubicat com a fals extrem esquerre (el dibuix va ser un nou 4-3-3, o 4-5-1, davant del també nou 5-3-2 del Valladolid), l'anglès va traçar una actuació descomunal, poètica, que va contagiar i connectar tots els seus companys. Apareixent, tocant, regalant. Assegut de veritat a la taula dels millors.
-
A.Madrid: Oblak; Nahuel, Witsel, Bell, Reinildo; Llorente (De Paul, m.56), Koke (Saül, m.75), Lemar (Kondogbia, m.59); Correa, Morata (Memphis, m.75) i Griezmann (Carrasco, m.56).
-
Valladolid: Masip; Luis Pérez (Fresneda, m.60), Javi Sánchez (Rosa, m.68), El Yamiq, David Torres, Olaza (Plata, m.60); Plànol, Kike (Roque Taula, m.75), Aguado; Sergio León (Guardiola, m.75) i Weissman.
-
Gols: 1-0, m.19: Morata. 2-0, m.23: Griezmann. 3-0, m.27. bella
-
Àrbitre: Burgos Bengoetxea. Va mostrar groga a REinildo
L?explosió va arribar amb el primer gol, m.19, resposta a les ganes d?atac prèvies ensenyades pel Valladolid. Koke va buscar Griezmann, que flotava per la terrassa de l'àrea, i l'anglès va convertir el succés en or amb un toc subtil d'esperó, elegant, que Morata va acompanyar amb un desmarcatge sincronitzat (tot l'aspecte, finalment, de jugada treballada) i Va tancar amb un colofó de geni: una collita sublim i una rematada deliciós. El gol de la temporada.
L'1-0 va deixar grogui el Valladolid i va elevar l'èxtasi a l'Atlètic, que es va començar a deixar portar per tota mena de triangulacions i accions col·lectives. Un constant i deliciós toc i em moc que obligava el públic (en silenci la zona hoooligan) a pessigar-se. Una aixeta de bon joc que es va tancar amb dos gols nous. Preciós també el 2-0, de Griezmann, una mena de cop de taló amb la dreta, estrany però preciós, una passada de Nahuel al final d'un setge en què va participar tot l'equip. Un ramat.
El 3-0 també va incloure l'anglès: una falta acariciada amb la seva esquerra que va rematar de cap Hermoso a la primera, va aclarir com va poder Masip, i va empènyer amb la dreta el central fins a la vermella a la segona. Un vendaval de 15 minuts que ja sense més història possible al matx, tancat del tot quan va arribar al descans.
El segon temps no va poder competir amb la manca d?interès i el tot decidit. Al personal del Metropolità no se li va treure el somriure de la cara, el Valladolid va tirar de dignitat per resistir-se al que no tenia volta de fulla i l'Atlètic, ja sense el follet de la primera meitat, va intentar agradar-se però sense l'al·licient de la necessitat. Però res ja no va ser el mateix. Sobretot, perquè faltava la llum diferencial de Griezmann, a qui Simeone va concedir descans (el Reial Madrid treu el cap dijous).
El tècnic també es va retirar a Marcos Llorente, encara que amb pitjor diagnòstic. L'explosiu centrecampista, que anunciava un moment de manera renascut, memòria del curs del títol de Lliga, va fer la sensació d'anar-se lesionat. O gairebé (i el Reial Madrid, el que s'ha dit, treu el cap dijous). No va ser reemplaçat per Barrios sinó per De Paul, que sembla haver rebut ja el perdó per les seves festes desubicades. El noi del planter, en canvi, va ser substituït de cop a l'espantós primer temps general davant el Llevant, va caure de l'alineació i ja ni juga. I la pregunta reapareix: era demagògica i oportunista la sobtada confiança de Simeone al del planter o real? Hi haurà.
Al quart d'hora final, Simeone es va permetre el luxe de debutar a Memphis. Una irrupció continguda però testimonial. El va donar temps ja té passada gourmet a Carrasco (amagament de societat) i té lluir-se amb un regatta picat. Però en realitat, el partit ja estava acabat quan va entrar. Ho havia deixat resolt Griezmann i el seu Atlètic en deu minuts supersònics que no ens arribaran. Va fer més sensació de mèrit seu que de mèrit del rival. Encara que una cosa massa excepcional per insinuar que aquesta enlluernadora versió matalàs va arribar per quedar-se ii no es va tractar només d'un passatge fugaç.
