«Perijil és el símbol més visible de la pretensió marroquina d?expansió territorial al nord d?Àfrica, del qual no han estat més que derivats els assalts que vam veure l?any passat a Ceuta i el recent a Melilla, en què malauradament han mort 34 subsaharians. Perejil va ser una operació dissenyada pel Rei Mohamed VI, no era una circumstancial presa d'una patrulla que passava per allà, sinó un equip de marins de la base d'Alhucemas liderat per un capità de corbeta company de promoció del Rei, que ell mateix havia seleccionat després de compartir-hi el cap de setmana anterior a la seva residència. Personalment. Tal és així, que quan el 10 de juliol del 2002 el president José María Aznar truca demanant al primer ministre marroquí, Abderraman Yusufi, contesta sorprès i contesta que no sap res, ni ell ni el seu govern. I la nit del 16 al 17 de juliol en què posem en marxa el desallotjament de l'illot, a la ministra d'Exteriors, Ana Palacio la telefona a les tres de la matinada el seu homòleg, Mohamed Benaissa, demanant-li que ho parem – els hi ha filtrat l'ambaixadora nord-americana a Rabat-, que vol que no tinguem una confrontació i que a canvi d'anar-se'n ells de Perejil, 'res nullius', terra de ningú, 'només' hem d'abandonar les Chafarinas, Vélez de la Gomera i Alhucemas, places de la sobirania espanyola. No hi ha cap dubte que ho havia dirigit la monarca marroquina amb una ambició reivindicativa de caràcter territorial, que subsisteix a la seva ment”. L'hora de la veritat “Què passa si l'operació fracassa?”, va preguntar Aznar. I el general Andreu, donant un cop de taló amb les botes, va dir: 'No està previst, senyor' Sense ajuda de papers, però tampoc titubejos, Federico Trillo, titular de Defensa de l'època, narra't així, directe, convincent, dominant com és ell, la intrahistòria d'un xoc que podria haver explotat en el primer conflicte armat entre Espanya i el Marroc del segle XXI. Un episodi de fa dues dècades després devaluat un mer “incident” i que a l'imaginari públic –i publicat– ha quedat poc més que en una paròdia. A saint amb les seves cabres, les que pasturaven a la roca deshabitada, el seu topònim d'acudit -què era això de Perejil?- i aquell relat d'«alba i convent dur de llevant» amb què el ministre va obrir la seva compareixença al Congrés. Conseqüències incalculables "Aquestes paraules no fan més que reproduir el que s'ha escrit al diari de navegació del vaixell Castilla, que va comandar l'operació Romeo-Sierra" amb què es va recuperar Perejil , subratllar. I també que “de broma res”: “una invasió que va violar el dret internacional”, sentencia. Els helicòpters van volar artillats, en anticipació que els marroquins obrissin foc des de la patrullera armada que havien atracat al costat de l'illot, “si comencen a disparar tenim una tragèdia d'incalculables conseqüències”, se li ve al capdavant Federico Trillo, però en aquella actuació “no hi va haver ni un tall ni una estella i per l'esforç, per la tensió mereix ser gravada amb serietat i amb honor” com el que va ser. Un parar els peus al Rei veí, avui per contra regalat de cessions, llegiu el gir a favor del marroquí posició sobre el Sàhara que Pedro Sánchez li ha brindat eludint diplomàcia, parlament, Consell de ministres, les dues Corones. “Així, de sultà a sultà, hem convingut que jo li controlaré una mica la immigració a la frontera i tu…. -va lamentar Trillo parafrasejant la categoria de 'sultanat' que el sociòleg Juan José Linz dóna a mecanismes com el de Rabat-, això no és el mateix d'un estat democràtic i de Dret, i si el Marroc ho vol així, caldrà dir que així no s'hi val, que és el que vam fer fa 20 anys. No, així no s'hi val”. La successió de cançons és un èxit. “L'any passat, amb la invasió de deu mil joves a Ceuta (maig del 2021), jo vaig dir que era una manifestació més de la pretensió territorial de Mohammed VI perquè, com s'ha mostrat ara amb Melilla, el Rei controla aquests moviments, entra i surt quan ell vol, i aquesta vegada ha volgut mostrar a Sánchez aquesta capacitat de control amb els brutals procediments que s'han fet, una massacre… és mostrar que estem a les mans» In Perejil es va posar les coses al seu lloc . El primer moment va ser “de gran desconcert”, va explicar el ministre, que va ser informat de la incursió prop de les 15 hores del 00 de juliol pel seu col·lega el llavors titular d'Interior Ángel Acebes: “Jo vindria d'acompanyar Don Juan Carlos té un lliurament de despatxos a Saragossa, em va dir: la Guàrdia Civil ha detectat la presència d'uns 'moros' uniformats a Julivert”. Trillo reuneix la Junta de Caps d'Estat Major, «amb la informació ja depurada» va a La Moncloa a les 18 hores, gabinet de crisi, deixa una carpeta «el paper general dient que s'havia de posar en marxa una gran operació diplomàtica porto per a Ana Palacio, el vicepresident, Mariano Rajoy i el president, encara que al seu dossier a més li dic que paro amb caràcter secret una operació militar per reprendre l'Illa». "Ministre de Defensa, aquesta segona cosa que em proposava, posi-la en marxa", esmenta a la sortida del matx Aznar "com si no digués res", cosa que activa l'organització de la missió sota consigna de la màxima discreció. Dignitat i sobirania Hi va haver molta reflexió. “El president va donar mostres de ser un gran estadista, va ponderar molt la decisió, hi va haver moltes pressions, a les quals cal afegir que estem en ple debat de l'estat de la nació, amb la gent impacient demanant que en traguéssim els marroquins. .. però no podíem comentar res”. També hi va haver molta consultada, «va demanar criteri al Jemad i als caps dels tres Exèrcits i qui va tenir més gosadia va ser la de Terra, general Alfonso Pardo de Santayana que va dir 'si fóssim britànics ja hauríem pres l'illa per la força i per sorpresa ', i Aznar el va interrogar 'i perquè no som com els britànics', 'perquè ells, quan es tracta de qüestions de dignitat nacional i de sobirania no reparessin en preu de sang' i llavors el president va decidir seguir endavant”. Es va determinar que les forces del Comandament d'Operacions Especials de Rabasa (Alacant) estaran encarregades al seu cap, el general Pedro Andreu, «que, una vegada que l'operació estava quallada, es va presentar a Madrid d'uniforme i al check hi va haver posar-li un abric, ¡en ple juliol!, perquè passés inadvertit de camí a la reunió, una altra vegada a Moncloa, on va exposar els detalls». “Què passa si l'operació fracassa?”, recorda Trillo que va preguntar a José María Aznar “i fent un cop de taló amb les botes, Andreu va respondre 'no està previst, senyor president'”. Així, "Palau i els equips d'Exteriors i de Política de Defensa fan una tasca 24 de cada 24 hores, per convèncer el Marroc que abandoni l'illot i es restableixi la legalitat, però va ser inútil". – Hi va haver converses amb el Rei Mohammed VI? -Ja sigui. Però pertanyen, com deuen i haurien de continuar pertanyent, a l'àmbit reservat de la Corona i de la Prefectura de l'Estat. El rei del Marroc, com el seu pare el Rei Hassan, ha tingut una veneració especial per la figura de Joan Carles, que en aquest cas va estar com sempre al servei d'Espanya. Però Mohamed VI no és el seu pare, té les seves pròpies necessitats i necessitats, i una és el nord del Marroc, on Hassan II mai va gaudir de popularitat, de fet mai va viatjar allà. Ell sí que ho ha fet i volia regalar-li aquesta primera peça. Amb el respecte que es deu a un monarca: aquest ha estat, és i serà sempre un objectiu de Mohammed VI. No és l?única via que va fallar. “Ens van deixar absolutament sols”, recorda Trillo en referència als Estats Units, aquell avís a Rabat de la intervenció, la clau del qual era l'efecte sorpresa, quan ja s'havia emprès. En unes hores, el Marroc portaria a la premsa estrangera una fotografia Perejil amb la bandera de la dinastia Alauí allà hissada, cosa que Espanya va resoldre que no passaria. Era la nit del 16 de juliol, el debat de l'havia conclòs al Congrés, els helicopters havien desenganxat d'Alacant, passat per Armilla (Granada) i ja estaven aquarterats a El Copero (Sevilla) amb les metralladores muntades, a punt per rebre el autorització. El ministre de Defensa és a l'Estat Major «em diuen que dos helicòpters han hagut d'anar a Morón a reposstar, com??, em justifiquen que aquí hi ha els nostres aliats… Aquí no hi ha aliats, no hi ha hagut aliats en els últims deu dies, veuràs el que trigaran a explicar-ho als marroquins. No em vaig excedir en el meu pronòstic, a les tres de la matinada ho van fer. The North American traïció Va ser un fet decisiu per no donar marched back, Aznar sabia perfectament el que ens jugàvem, ja a Moncloa em va preguntar si hi havia risc d'escalada, li vaig traslladar que no duraria més enllà de 24-48 hores i que hi havia plans de contingència Es va prendre cinc minuts de respir, va tornar molt seriós i em va dir 'ministre doni l'ordre que l'operació continua. Ja no es pot fer res més. Digueu-los, que el president i el govern els fan una abraçada, que Déu els acompanyi i que vinguin amb el triomf». Federico Trillo va seguir l'acció al Cecod (Centre de Conducció de la Defensa), quatre pantalles, en directe la maniobra de distracció que va fer a la patrullera marroquina va ocupar de l'illa, el desembarcament, càmera inclosa, que registra la veu 'veiem ombres , es mou, surten amb les mans enlaire, es rendeixen, es rendeixen”. Ni un sol tret. Collin Powell, secretari d'Estat nord-americà, va ingressar al final de la setmana següent al ministre “l'acord que, com a sortida pacífica al conflicte, va confirmar l'status quo de Perejil: zona neutralitzada a efectes internacionals. Aquí no hi pot haver forces armades de cap país».
