L'últim cop que ens vam veure va ser per casualitat, a Xemei, just abans de l'estiu. Estava content, rescabalat, vaig arribar tard com sempre i ens vam abraçar i vam riure la poca estona que vam parlar perquè no podia fer esperar més l'amic amb qui s'havia quedat per dinar. Vam quedar que un dia al setembre m'ensenyaria el nou espai teatral que havia obert. «Et veig bé», va dir. “Mira si estic bé”, em va contestar, “que fins i tot m'he fet de dretes”. Vaig conèixer Joan Ollé a Semon un dia que va venir a dinar amb Joan Barril. Em vaig sentir amb ells no recordo gaire bé per què i vaig quedar absolutament fascinat per aquell director de teatre que va parlar amb al·legories, metàfores, cites d'autors que jo no coneixia, com fent referència a una altra cosa que era sempre més important que el tema de la conversa. Era el 1996 i jo tenia 21 anys i el món mai no m'era suficient. Amb Ollé per primer cop ho va ser, com si m'hagués enamorat. Quan se n'anava portava de recordar les seves frases i després l'imitava per impressionar les noies. Es va establir el ritual d'esmorzar dijous, tots tres, quan sortien de gravar un programa a TV3 que es deia L'illa del tessor. Els diumenges a la nit els anava a buscar a Catalunya Ràdio, on emetien en directe la versió radiofònica del programa i anàvem a prendre algunes tapes a la Cerveseria Catalana del carrer Mallorca. Ollé era culte, refinat, elegant. No feia servir roba cara però tot li quedava molt bé. Anava aparentment descamisat, però tot acabava responent a una bella compostura. Era molt garrepa. Barril i jo que érem uns malgastadors l'acusàvem de tenir una relació traumatàtica amb els diners, però a mi tant me feia perquè convidar-lo al que fos la meva alegria. L'únic que en realitat me'n va molestar és que fumava molt i fumava Ducados, potser l'olor que més em repugna. Escoltar-lo parlar de les obres que em dirigiria va agradar molt més que anar-les a veure. Un dia va voler convidar la meva àvia al Festival Internacional de Teatre de Sitges que dirigia, en correspondència a les invitacions dels dijous a Semon, i l'obra que va triar per a ella, segons ell la plus que programava aquell estiu, va ser un Hamlet en bielorús de tres hores de durada en un teatre amb les butaques de vellut i sense aire condicionat. Quan la meva àvia va sortir de la funció volent incendiary Sitges i cridant-me que si ella sempre havia educat que “el teatre és per a putes i maricons”, no comprehend per què li havia estès aquella trampa, jo plorava del riure i Joan no comprehend com Podia ser que una persona de paladar tan delicada no li hagués encantat Shakespeare tan ben representat. Aquest era el meu Ollé, sensacional, extraterrestre, que et guanyava amb el talent i et desarmava amb la innocència; el meu Ollé amb un sentit de l'humor letal, amb la seva intel·ligència veloç i associativa, encara que una mica socialista de receptari fins que en el seu propi dolor va descobrir que l'esquerra i les seves subsidiàries són la maquinària més sinistra. Vam treballar junts a COM Ràdio fins que un dia jo em vaig barallar amb Barril perquè em costava seguir-lo en la seva pamfletària militància socialista. Van ser els temps en què jo em vaig fer independentista, ho dic perquè en aquests casos cal repartir amb justícia els mèrits. Ja de veure a Ollé, no és que res passés entre nosaltres, però Barril era el seu germà i després de la bronca tots dos vam assumir la distància. Les coses –no per estar sense mi, però les dates van coincidir– van sorgir a anar-li no gaire bé. Va tenir problemes amb la beguda. Tots bevem, i bastant, però a ell el va afectar més al seu dia a dia, encara que mai no li va donar per ser violent ni agressiu sinó més aviat caòtic. El drama més gran de la seva vida pública el van desencadenar una denúncia anònima d'assetjament sexual i abús de poder que va publicar el diari 'Ara' i que al cap del temps es van demostrar falses. Va ser expulsat de l'Institut del Teatre on feia classes i va patir tota mena de linxaments i escarnis. Al final, ningú no va presentar cap denúncia contra ell i una investigació interna de l'Institut va decretar que no n'hi havia cas. El diari 'Ara' mai no es va culpar, i avui vull dir que els altres d'aquella mentida i la directora que va dedicar publicar-les han de portar mentre visquin la mort de Joan Ollé en la seva consciència, perquè el dolor i el patiment que el van causar les seqüeles físiques que van resultar molt difícils desvinculars del seu infart fatídic. Ollé va ensorrar penjant els primers dies, però de seguida va posar ordre a la seva vida, va deixar de beure, va organitzar la seva defensa amb Javier Melero i va fundar l'Espai Canuda a les Rambles, el que mai no vaig arribar a visitar. Es va adonar del perill de l'esquerra i de les ramificacions, sobretot el feminisme, i de la impunitat amb què un diari que presumeix de rigor intel·lectual i d'idees progressistes li va poder destrossar la vida. El talent que Durant la seva trajectòria professional va dedicar al teatre, li deu els darrers anys per ressorgir, per tornar a somriure, per atrevir-se a mirar el món d'una manera més oberta i menys militant, conservant l'audàcia i l'alt sentit de l'humor, i aquesta velocitat amb què de sobte la conversa a referències llunyaníssimes però que sempre tenen a veure amb el que estaven parlant si ho pensaven bé. Jo no sóc ningú per fer-me l'expert en teatre, però vaig veure el seu 'Així que passin cinc anys' de Lorca al Grec i és l'única vegada a la meva vida que alguna cosa representada de Federico em va semblar millor que com jo ho havia llegit. El 2002 em va dedicar 'Víctor o el nens al poder', de Roger Vitrac, per la qual cosa ell creia que jo em semblava al protagonista, i la veritat és que em vaig sentir molt ben comprès per un autor que havia mort 23 anys abans que jo naixés. Un autor surrealista, és clar. De totes maneres, no calia saber de teatre per reconèixer el talent de Joan Ollé Freixas (Barcelona, 1955) i per gaudir-ne. Era un seductor, era un geni. Fer-li mal era fer-ho a la Humanitat, que depèn del seu cos d'elit per avançar. Ha mort d'hora però amb el seu honor restablert i havent demostrat que era més fort que les seves febleses. Hauria complert 67 anys el 4 de setembre, el mateix dia que va néixer la meva filla. Va ser el meu mestre de totes les coses importants, un excel·lent amic, un d'aquells raigs de llum que quan travessen la teva vida no importa el molt o poc que al cap dels anys el freqüentes perquè va deixar en tu l'indeleble perquè t'hi reconeguis Forever. Seria forçar una mica la metàfora dir que el considero un pare, perquè no va ser exactament aquesta la relació que vam tenir. Però si algun dia la meva filla pot dir que vaig aprendre de mi el que puc dir que vaig aprendre del meu estimat amic, pensaré que he estat un pare que ha valgut la pena. Hi havia una cançó que cantàvem quan estàvem molt continguts, sortint dels restaurants, passejant de matinada. Era 'La Javanaise', de Serge Gainsbourg, imitant la seva versió etílica gravada al teatre Zénith de París el 1988. Sobretot la tornada: «Don't mind, dancing the Javanaise / We love each other for the time of a song» .
