Una de les assignacions pendents de la nostra societat del benestar és el dret constitucional a un habitatge digne. Correspon a les administracions públiques exercir les accions necessàries per garantir que els ciutadans puguin fer efectius els drets. Els seus governs han de facilitar l'accés a l'habitatge dels ciutadans i no una exigència a la resta de ciutadans.
Mesures com les d'atorgar drets a okupacions d'habitatges de tercers o limitar les rendes de lloguer, suposen un gravamen addicional a la fiscalitat ja alta que patim els Catalans, que no s'empari en cap precepte constitucional, sinó en els dogmes populistes de l'esquerra radical.
Limitar les rendes suposa que el mercat d'habitatges lloguer es redueix, cosa que tensiona més els preus, però també redueix el rendiment suposa desincentivar la inversió, fins i tot en manteniment, cosa que porta a deteriorament del parc d'habitatges, i tampoc incentiva la rehabilitació d'habitatges buits, per reintroduir-los al mercat.
Totes aquestes situacions s'han produït a Barcelona, fruit de les restriccions a les rendes de lloguer, però també davant l'obligació de destinar un 30% dels habitatges privats a habitatge social.
Mentrestant, les administracions prefereixen legislar per carregar sobre els ciutadans amb una obligació que és dels poders públics i que hauran d'atendre mitjançant la inversió en vivenda. Així, Generalitat i Ajuntament de Barcelona, perpetuen el problema ia més carreguen sobre els altres les seves pròpies responsabilitats.
Aquesta setmana hem conegut la sentència del Tribunal Constitucional que anul·la part de la legislació catalana que restringeix les rendes de lloguer mitjançant un recurs del PP, però encara no està tot resolt. La capacitat de legislar despropòsits no límits i ens trobem amb noves lleis que abunden en les mateixes males solucions, perjudiquen els ciutadans i no resolen el problema. Nosaltres, estem preparats.
