Juan Ramón Jiménez tenia 19 anys quan va morir el pare. From aquell moment s'hi va desfermar una crisi de la qual no es recuperaria mai. Va ser l'home hipersensible que dia a dia es va obsessionar per la por de morir. No hi havia descans, cada mínim desajust va sentir com una amenaça, cada anomalia com l'índex d'una enorme tragèdia. Quan es va venir a viure a Madrid per segona vegada, va demanar a Ramon Gómez de la Serna que li busqués una pensió a prop d'algun sanatori. Pel seu germà sabem que algunes vegades clavava la porta als brancals del marc perquè la mort no pogués entrar, i pel seu 'Diario íntimo' tenim notícies de tota la patologia de psicomatitzacions: les rampes musculars, els marejos, els vòmits, la cansat. Durant un temps va aixecar un terròs de sucre a la butxaca perquè creia que un dèficit de glucosa la ocasionaria un xoc de fatals conseqüències. Deia tenir cardiopaties congènites i ho medicaven amb opi, amb bromur i esparteïna. Força perillosa Però més enllà d'aquest teatre de la hipocondria i de la neurosi hem de veure Juan Ramón com veiem Hölderlin, Kleist, Leopardi, Nietzsche o Pessoa, com aquest ésser llançat al dolor, dominat per una força perillosa que ho excedeix. La seva preocupació, la seva bogeria és que sempre va témer la imperfecció de la vida i l'absoluta immensitat de la mort, perquè havia vist aquell 3 de juliol de 1900 fins a quin punt tot era fràgil, tot just una mica de sorra que el veneç movia d'una frontera Et veig després. sabem que algunes vegades clavava la porta als brancals del marc perquè la mort no pogués entrar 'El mal de Juan Ramón' és, per això, el que sent fins a quin punt tota la seva vida pot esfondrar-se en el segon que ha de venir, i la seva obsessió i la seva neurastènia és saber que el seu propi nombre és tan feble que es pot transformar de sobte en un grapat de cendra. Joan Ramon, però, és el que mira el precipici i s'espanta, el que contempla com l'abisme intenta anul·lar-lo i aspira a salvar-se. No s'ha reparat adequadament que tota la seva obra parteix d'aquesta tragèdia es construeix a partir d'aquest mal. L'home que pensa en sa mare i tem anar a veure-la a Moguer perquè pot morir enmig d'aquest viatge, va ser capaç de fer de la poesia una aventura cap a la realitat, un refugi contra la intempèrie i contra aquesta fragilitat de ser al món . La naturalesa de la seva obra aspiri a treure'l de la mateixa i posar-ho a contemplar. Where his les coses contemplated, la bellesa de les coses i aquest halo d'eternitat que està més enllà de la seva finitud. Convé veure'l lluitar per fer del món una esfera més alta, per fer del sentiment i del pensament un acte heroic més enllà del forat del seu jo. Sempre en crisi, sempre a punt d'esfondrar-se, sempre nerviosament inestable, va fer de la paraula no una esquerda de dolor sinó una recerca per mitigar, per transcendir el mateix dolor. Tancat en aquesta desgràcia Davant d'aquest Moguer que se'n va ridiculitzar, Joan Ramon es va refugiar en un cel ple de estels i en un pobre ase idealitzat; davant de Madrid aquells joves poetes van arribar a combatre'l amb violència i amb menyspreu, ell es va mantenir sol, a distància, sabent-se apartat; Davant d'un país en guerra, el Juan Ramón malalt de si mateix va amb un braçalet de la Creu Roja donant refugi a nens i alimentant-los amb els seus propis diners. “Només un manament hi ha per a tu, sigues pur”, va escriure Nietzsche i des de la commoció interior de la seva vida, des de totes les maneres de patir d'aquell esperit, des de la mateixa debilitat dels seus sentits, Juan Ramón va fer de la seva biografia i de la seva literatura un instant de fortalesa moral, un instant d'on l'home es posa a l'alçada del món. La seva poesia sempre està perseguint una il·luminació, les empremtes d'això diví que hi ha a cada home, que hi ha en ell mateix. Ens reconcilia llegir-lo, ens consolen les paraules perquè sabem que neixen d'aquest conflicte, d'aquest defiament davant del temor de deixar de ser. La seva poesia per això és el contrari de la mort, és un aplec de realitats, una manera d'ampliar la vida, de potenciar la consciència que es té de les coses, molta. Va viure setanta-set anys. D'una o altra manera aquesta il·lusió anomenada poesia el va guarir, la poesia per a ell va ser una manera d'ocupar el territori dels sentiments, de les emocions, una manera de crear una moral per viure poèticament la vida. Cal imaginar-ho en els seus últims instants, al desterrament de Puerto Rico, delirant.
