El 12 de juliol de 1997 la majoria d'una societat basca anestesiada, acomplexada i poruga pel terrorisme comprehension per fi què era ETA. A les cinc menys vint de la tarda, en un descampat des de Lasarte (Guipúscoa), Francisco Javier García Gaztelu, Txapote, va recuperar amb el gallet de la seva Beretta del calibre 22, gairebé a canonada, al capdavant de Miguel Ángel Blanco, Ajuntament del Partit Popular a l'Ajuntament d'Ermua. La víctima, segrestada 48 hores abans, estava de genolls, lligada de mans i amb una bena als ulls. Hores després, de matinada, moria a l'Hospital Nuestra Señora de Aránzazu; en realitat, havia ingressat ja clínicament mort, encara que el seu cor encara bategava. Els altres dos membres del comando eren Irantzu Gallastegui, Amaia, i José Luis Geresta Mújika, Oker. Va ser una execució freda, d'una crueltat sense límits, algun dels seus detalls és millor omit 25 years després perquè fereixen la sensibilitat de qualsevol ésser humà. Miguel Ángel Blanco no va pensar que fos assassinat quan va ser tret de la baixera en què l'havien mantingut segrestat durant 48 hores. Txapote va fer dos trets, com s'ha dit, perquè es volia assegurar de la mort del jove regidor. No tenia gaire confiança a l'arma, perquè ja havia fallat abans en l'intent d'assassinat d'un funcionari de presons protagonitzat, entre d'altres, per Kepa Etxebarria. Rebel·lió social cobntra ETA Ni la banda terrorista, ni el seu braç polític van saber calibrar la resposta que provocaria una salvatjada com aquesta Miguel Ángel Blanco va ser abordat pels terroristes poc abans de les 15.30 hores del 10 de juliol de 1997 al costat de l'estació de tren d'Eibar, a només tres quilòmetres d'Ermua. Llicenciat en Ciències Empresarials, va anar a veure un client de la seva empresa i no es va presentar a la ciutat. Tot just tres hores després, les Forces de Seguretat, Policia, Guàrdia Civil i Ertzaintza, van començar una angoixant recerca. Des del primer minut les esperances de trobar-lo amb vida van ser mínimes. ETA va donar un termini de 48 hores perquè el Govern de José María Aznar es reagrupés al País Basc tots els seus presos. Si no hi accedia, la víctima seria assassinada. La banda sabia que l'Executiu no podia cedir al xantatge, així que allò no va ser tècnicament un “segrest breu, sinó un llarg assassinat”, com ho va definir en alguna ocasió el llavors secretari general de la Presidència, Javier Zarzalejos. Missió impossible L'ús de les Forces de Seguretat va ser el més gran del que se'n va anar capaç però alguns dels màxims responsables del dispositiu consultat per ABC asseguren que “era impossible trobar el seu parador com a resultat d'una investigació; l'única possibilitat serà que passi una casualitat, que algú hagués vist alguna cosa estranya i ho comuniqués o que els etarres detectats en un dels mostíssims controls de carretera que es van activar”. Les 48 hores es van treballar sense descans, es van activar tots els confidents i totes les escoltes, es va sol·licitar als Estats Units ajuda tecnològica i es va esgotar totes les possibilitats que hi havia per aconseguir l'alliberament sense, per descomptat, cedir davant del xantatge terrorista, cosa que hauria estat suïcidat. «L'operació d'Ortega Lara només havia demostrat uns dies abans que la via policial era suficient per acabar amb ETA», insisteixen les fonts consultades, que asseguren que es va adoptar l'única possible decisió: no cedir. Justificació El titular d'Egin després del crim: 'El Govern no es va moure i ETA va disparar contra el regidor del PP', traslladava a l'Executiu la responsabilitat del que havia passat Kepa Aulestia, en un article periodístic que va escriure a El Correo sobre l'assassinat a mans d'ETA de Dolores González Catarain, Yoyes, perpetrat anys abans que el del regidor biscaí, va parlar que aquesta mort “ja sobra tot en evidència l'enginy homicida en què s'arrebossava bona part de la societat basca. La fe en la bonhomia dels que empunyaven les armes convida a pensar que mai no farien una cosa així…» Potser l'anàlisi també és aplicable, almenys en part, a aquest cas. Els que encara veien un sentit a ETA, inclòs un sector del nacionalisme, no van pensar mai que la banda podia cometre una atrocitat d'aquesta naturalesa. Ni la banda terrorista, ni el seu braç polític, va supervisar calibrar la magnitud de la reacció social que es va produir. Les imatges dels pares de Miguel Ángel Blanco, de la seva germana Marimar, de la seva xicota, van provocar un impacte sense precedents. Es calcula en més de 5 milions les persones que es van mobilitzar aquells dies per demanar la llibertat de la víctima, primer, i per mostrar indignació per l'assassinat, després. Dues fites: abans del crim Bilbao va viure la manifestació més gran de la seva història, amb més de mig milió de ciutadans; Després de l'assassinat, a Madrid hi havia una situació semblant, amb 1,5 milions de persones al carrer. Punt d'inflexió Quina actitud va tenir el nacionalisme davant d'aquesta salvatjada? Probablement, hi ha des de la primera tarda, quan els veïns d'Ermua van sortir al carrer en massa per demanar la llibertat del regidor, aquest sector es va adonar que aquella no seria una víctima més, que hi hauria un abans i un després. L'alliberament d'Ortega Lara encara era molt present, amb aquelles terribles imatges que parlaven molt clar que a ETA no hi havia indici d'humanitat, i el segrest reforçava aquesta sensació. Notícia Relacionada Entrevista estàndard Si José María Aznar: “És un sense sentit que a Miguel Ángel Blanco ho recorden els que pacten amb els seus assassins” Pablo Muñoz L'expresident del Govern: “No ho van matar per ser un que va passar per aquí, sinó regidor del PP , per defensar la llibertat, la democràcia i la nació espanyola; que no us oblideu” Xabier Arzalluz, president del Partit Nacionalista Basc, no va voler creure en un premier moment a l'autoria d'ETA –una altra vegada una ingenuïtat homicida?– i va arribar a especular que era una obra dels serveis d'intel·ligència. Egin, braç mediàtic de la banda, va titular l'endemà de l'assassinat: “El Govern no es va moure i ETA va disparar contra l'edil del PP”. A la seva editorial es va mostrar summament indignat pel “grau d'insensibilitat de qui posa la seva il·legal estratègia, la seva burla constant als drets que corresponen a 600 ciutadans bascos, per sobre de la vida dels seus companys”. és a dir; per als proetarres la responsabilitat estava al Govern per no respectar els drets dels presos, mentre que l'única cosa que demanava ETA era el compliment de la legalitat. Per tant, segons l'anàlisi diabòlica, en sentit estricte no es podia parlar d'extorsió a l'Executiu. Reacció nacionalista El PNB va anar a Estella per por a l'esperit d'Ermua, la pressió abertzale i la fi de les 'presa de temperatura' a ETA, que tant rendibilitzava El 16 de juliol, quatre dies després de l'atroç crim, Herri Batasuna, que hi havia vist perdre allò que tenia més segur, que era el control del carrer, va tornar a la càrrega amb un comunicat: “No ens alegrem ni per aquesta ni per cap altra mort”, deia, per afegir: “No podem oblidar la intransigència i el tancament del Govern espanyol presidida per Aznar davant el clam de la societat basca que exigia la repatriació dels presos i preses polítiques basques”. I acabaven amb una advertència: “La estratègia de linxament i caça del militant o simpatitzant abertzale que animen les forces polítiques i els mitjans de comunicació no solucionarà el problema i sí que suposarà, en canvi, un perillós agreujament del mateix”… Notícia Relacionada estandard No El Rei, a Ermua: “No podem permetre que hi hagi generacions que ignorin el que va passar” M. Villamediana “Demanem que no se silenciï la nostra veu. Només uns van matar i només altres morien”, ha assegurat la germana del regidor assassinat En una intervenció a la Fundació Manuel Giménez Abad, Javier Zarzalejos reflexionava sobre aquest assumpte: “El Govern no va negociar el que ETA mateixa feia innegociable. Puc assegurar que no va ser una decisió fàcil. Però hi van confluir la convicció de la fermesa amb què calia conduir la lluita antiterrorista i l'exemple d'una família que va incloure el que feia el Govern i perquè ho feia”. “Humiliar el Govern” “Perquè l'alternativa –va afegir l'exsecretari general de Presidència– no era o negociar amb ETA o que ETA assassinés Miguel Ángel. Sense alternativa habitual. ETA volia matar en cas Miguel Ángel Blanco, ia més, humiliar el Govern per incapacitar-lo políticament per a la resta de la legislatura pel que fa a la lluita antiterrorista”. L'anunci de qualsevol negociació hauria enviat a ETA el signe de debilitat que buscava detectar al Govern per, primer, assassinar Miguel Ángel Blanco, ia més explotar aquesta vulnerabilitat. Un any després de l?assassinat el PNB pactava amb ETA/Batasuna a Estella. Sens dubte, perquè percebia l'esperit d'Ermua com una amenaça.
