SEGUIR
A partir de novembre de 1976 Felipe González va proclamar que el poble sahrauí anava a “vèncer en la seva lluita” i es va comprometre que “el nostre partit estarà amb vosaltres fins a la victòria final” han passat 46 anys en què el Sàhara Occidental ha operat com part de limaginari de lesquerra. "Forma part de l´educació sentimental de l´esquerra, com Palestina", va reflexionar un líder socialista amb experiència en política exterior.
Només des d'aquest sentiment s'explica la decisió històrica i transcendental del president del Govern, Pedro Sánchez, de recolzar la postura marroquina està costant tant de pair a l'espai polític de l'esquerra. Per descomptat fora del PSOE la decisió és rebutjada. També per part
dels aliats nacionalistes i independentistes. Però al mateix PSOE el moviment del Govern s'ha rebut amb fredor. Per contra, amb la immensa majoria de les decisions del Govern, des de les files socialistes no s'han manifestat missatges d'orgull, defensa o suport explícit a la posició de l'Executiu. No hi ha cap emoció amb aquesta decisió, que des de la cúpula del partit i del Govern defensa com un exercici de “realisme polític” en un món en transformació.
La diferència en aquesta oportunitat és que el malestar penetrarà a les files socialistes. Ningú no ha sortit a defensar-lo per compte propi, més enllà de la defensa en termes de pragmatisme que han expressat figures com Adriana Lastra o Félix Bolaños quan han estat preguntats per la qüestió en actes ja programats. Malgrat el suport de José Luis Rodríguez Zapatero, que ha aterrat durant el seu mandat en el càrrec autonomista, ha anivellat en part la sensació d'estar molt agra. I algunes veus han arribat a manifestar-ho públicament. La presidenta de les Balears, Francina Armengol, es va pronunciar sobre aquests sentiments: “Ser conscients que vivim temps complicats, però ara, més que mai, és important respectar i defensar un dels valors més universals: els drets humans. El poble sahrauí mereix viure en pau i llibertat. Des del cor, tot el meu suport a les famílies i al poble sahrauí». El vas diputat Odon Elorza va mostrar el seu lament: “Em dol l'abandonament de causes justes”, criticant que “davant el pragmatisme i la geoestratègia sempre va pensar que els socialistes podien abraçar causes justes”. I feia llum sobre un fet clau i generacional: l'empremta de les vivències com la de la solidaritat amb la causa sahrauí.
Però la incomoditat amb la situació arriba fins i tot a seients del Consell de Ministres ocupats pel PSOE. Des d'aquests, es qüestiona en privat no tant la necessitat de la mesura sinó com s'ha gestionat. Es va considerar que tal com s'ha plasmat es trasllueix una posició de debilitat respecte al Marroc. També es temia la resposta d'Algèria i la conclusió d'un nou front en política domèstica al no haver informat de la decisió ni el PP, com a principal partit de l'oposició, ni Unides Podem com a soci de coalició.
A l'esquerra del PSOE el rebuig és clar i ho han manifestat ministres com Ione Belarra o Alberto Garzón. El salt qualitatiu en aquesta ocasió és que la vicepresidenta segona del Govern, Yolanda Díaz, que públicament només passar de puntetes sobre temes que distancien el PSOE i Podem, ha col·locat en aquesta ocasió sense matisos davant del president del Govern. Al contrari que altres vegades ha evitat recolzar-ho. Ahir mateix va expressar la seva “tristesa” pel canvi de postura del Govern. “Estem vivint moments molt difícils i crec que d'alguna van formar el Govern de coalició deu reflexionar”, va dir, lamentant que a la “gran crisi econòmica i social” ia la “crisi energètica de primera magnitud”, ara se suma “la crisi amb el Sàhara”.
La vicepresidenta segona va reclamar "una reflexió conjunta del Govern de coalició per estar a l'alçada de les circumstàncies d'aquest moment històric". Díaz va considerar que mentre va ser a Sánchez com a ministre d'Afers Estrangers, José Manuel Albares, han de donar explicacions sòbries unes va aconseguir que, a més, va considerar que s'han materialitzat amb formes «no correctes».
Que Díaz actuï ara en sintonia amb Podem no és pas una qüestió menor. Aquest dissabte l'exvicepresident Pablo Iglesias va celebrar aquesta unitat –“aquesta vegada no hi ha dissonància amb Podem i amb el PCE, bona notícia”– en un article d'opinió en què es referia al moviment com “la punyalada de Sánchez”. Fora del Govern Iglesias opera amb més llibertat com una mena de consciència critique que colpeja el PSOE en cada moviment. Continua marcant el pas del seu espai polític.
