SEGUIR
Una carta d'ajust vuitanta, neons a tutiplè, una barra de ball mida 'kingsize' per la qual havia pirat Olivia Newton John i, al centre, pur nervi i vestuari rosa xiclet, Dua Lipa. La diva millennial, nou astre del pop d'alta volada, té un pas en solitari per convertir-se en estrella mundial. «Vinga, posem-nos físics», ordena més que canta escortada per una desena de ballarins. I el Palau Sant Jordi, és clar, obeeix. I es posa físic. I embogir. O una cosa així. Perquè tampoc no és qüestió de portar-li la contrària.
Val que ha sortit amb retard i el públic ha hagut d'entretenir-se fent l'onada o gronxant-se al ritme del 'Sing It Back' de Moloko però, què són quinze minuts de res quan el públic fa dos anys que espera aquest moment? Dos llargs anys d'espera i dos ajornaments, del 2020 al 2021 i del 2021 al 2022, després dels quals, ara sí, la britànica ha aterrat per fi a Barcelona per presentar 'Future Nostalgia'.
Així que, “anem, posem-nos físics”, ni que sigui per desenfundar el mòbil i no perdre'n detall. L'ocasió s'ho mereix.
Així arrenca, amb magnificència i amb les goles al límit, la primera parada d'una gira que, després de passar per Madrid, tornarà a Barcelona per enfilar-se fins al capdamunt del cartell del Primavera Sound el 9 de juny. Si la producció és la mateixa, bé farien la resta d'artistes d'aquella jornada quedant-se al camerino. Perquè tot en aquest 'Future Nostalgia Tour' està pensat per atropellar. Per passar per sobre del públic i sortir a coll per la porta gran. De 'New Rules' a 'Love Again' i de 'Cool' a 'Pretty Please'. Des de la gegantina bola de miralls que es projecta a la pantalla fins als skaters malabaristes. Sense respirar. Sense (gairebé) pauses necessàries, heus aquí l'esperança que molts necessiten per alliberar tensions acumulades. "Sabia que seria divertit, però no que seria una bogeria", va dir al final del dia, després d'una primera mitja hora frenètica, s'atura uns segons a recuperar l'alè abans de rescatar Be The One. Vet aquí. O fa com que ensopega i cau. Perquè també és casualitat que es rellisqui just al mateix moment que fa un parell de dies a Milà. Així que seguim.
Dua Lipa, a Barcelona – Ardrian Quiroga
Amb 'We're Good' arriba el primer canvi de vestuari, però totes les mirades són per a una llagosta gegant que apareix sobre l'escenari. Sí, una llagosta. Ni preguntin. Quan cau 'Good In Bed' ja ha desaparegut. Vist i no vist. Una entremaliada escènica a joc amb els cors diminuts de 'Break My Heart' que acaba aixafada per l'impacte de 'Boys Will Be Boys' i el corró electrònic d''One Kiss'. El Sant Jordi convertit en una discoteca gegantina i tots els ballarins apinyats a l'escenari secundari.
Aquí hi ha els baixos elàstics i gomosos, els encenalls de Giorgio Moroder, nostàlgia retrofuturista en la seva justa mesura, l'arsenal d'himnes adhesius… Aquí està, ben pensat, tot el que es pot demanar a un concert de pop en ple segle XXI. Un concentrat d'èxits amb vista al futur i celebracions fogoses de la vida a través del ball gimnàstic. Teoria i pràctica del pop d'estadis en la versió més eufòrica i comunal.
Ni tan sols necessita la britànica abusar de la pirotècnia escènica o els efectes especials: en té prou amb fer-se fora a la gola una 'Hallucinate' per la qual hauria matat Madonna de fa quinze anys, invocar Elton John a 'Cold Heart', sortir volant (literalment) amb 'Levitating' i fer fora la resta amb 'Future Nostalgia' i 'Don't Start Now' per vorejar un elegant muntatge i certificar la seva transformació en una supernova d'impacte planetari.
