Se sol dir que el sentit comú és el menys comú dels sentits. I a la vista del que estem veient aquests darrers mesos és clar que és cert. Com que en un moment de greu crisi econòmica com el que està vivint el nostre país, amb milions de famílies sense poder omplir la nevera o encendre la calfacció, que abaixar els impostos per alleujar-les una mica vegi com un despropòsit, és una cosa incomprensible.
Les excuses sempre són les mateixes, la sanitat i l'educació, encara que representin una part ínfima dels pressupostos generals de l'Estat, ja anunciats per a aquest any. Havent-hi partides amb molt de pes, on existien molts més dubtes de la necessitat de la seva existència, com a igualtat. I a sobre en un any en què la recaptació ha marcat una xifra absolutament rècord (per la inflació), cosa que deuria de jard margin per a baixades impositives.
Una altra de les excuses més utilitzades avui dia és l'absurda dicotomia rics-pobres, on com hem comentat altres vegades, el llistó de ser 'ric', com més volen gastar, més ho baixen, fins que el ric acabes sent tu. Perquè un governant sempre pensa que ell gasta poc i tu hi guanyes molt. Tampoc no es posen d'acord que tocar impostos, ja que els aberrants impostos de patrimoni o successions (impost a la mort), que graven actius pels quals ja s'han pagat impostos, argumenten que són els que més confisquen els rics . Però en canvi fa unes setmanes l'IVA va baixar als aliments, que tant han vist van tocar el preu aquests últims mesos, i als amics del públic tampoc semblaven bé. Van discrepar dient que els rics també vénen, oblidant-se per complet que el percentatge de la renda que destina una família humil a menjar és molt superior al porxentatge de renda que destina una acabalada família. Més explicaria aquests 20 cèntims a la gasolina, on entra més a un Porsche 911, que a un Seat de fa 20 anys.
L'última gran excusa a què s'aferren als socialistes i altres col·lectivistes per seguir ficant-nos la mà a la butxaca és que alguna entitat supranacional de presumpte prestigi (IMF, OCDE, UE…) defensa els impostos. Com si no fóssim capaços de veure el conflicte d'interessos que suposa que aquestes institucions es financen via erari públic. Com no voldran més impostos, si els seus sous voluminosos en depenen?
Com hem comentat abans, el diccionari rics-pobres no existeix. Aquests eslògans de “que paguin els rics” és simplement això, eslògans. On existeix és la separació família-Estat, i aquí és on mai no paga l'Estat. In totes les crisis, tant se val la del 2008, el Covid… són les famílies les que s'han d'ajustar el cinturó, mentre que el Govern no para de gastar cabassos i endeutar-nos. Els polítics mai diuen “gastarem menys perquè vosaltres tingueu més”. El percentatge de l'economia que no controla l'Estat el tenen les famílies, com més sector públic, menys privat, el càlcul és senzill.
Defensem les famílies, defensem les empreses, barallem pels autònoms, pel sector privat. Confisquem a l'únic ric que existeix de debò, el govern!
SOBER L'AUTOR
Alfredo Reguera
