SEGUIR
Llegiu aquí el cas de Ciutadans]
Aquesta és la història d‟un partit vingut a menys; and here are the data. Del 2015 al 2016, Podem va perdre un milió de votants en la repetició de les eleccions generals (coincideix aquí que passen de presentar-se sols a anar en coalició amb Esquerra Unida). L'abril del 2019, la fugida d'electors va anar a més: van caure a 3.732.929.
Amb la repetició del novembre, aquest mateix any, l'emporan: 3.119.364. La caiguda és un fet. En representació al Congrés: de 71 a 35 diputats en quatre anys. I la ruïna expandeix a nivell autonòmic; a l'últim cicle electoral perden suports a (gairebé) tot Espanya.
Unides Podem va ingressar al Govern de coalició amb el seu pitjor resultat històric, però amb l'esperança de revertir la caiguda en picat a cop de “polítiques progressistes”. No. Del 2019 fins avui, queden demostrades dues qüestions: el declivi de Podem no ho evita Pablo Iglesias convertint-se en el vicepresident segon d'un Executiu de coalició amb el PSOE, i tampoc salva ningú abandonant la política, ja convertit en un dissolvent més que en mobilitzador. “Ja no contribueixo a sumar”, va dir al seu adéu.
Castella i Lleó, el comiat
El 2019, a Castella i Lleó, Podem i Esquerra Unida van sumar 68.787 i 31.575 vots, respectivament, i es van presentar a la separació. Aquest 13 de febrer, en coalició, van perdre un dels dos procuradors i van obtenir 61.290 paperetes. Això significa que junts els van votar menys que al partit morat separat tres anys abans.
També es van veure perjudicats per la participació de les plataformes Sòria ¡JA! i Unió de Poble Lleons (UPL). “És una realitat que hem tingut una reculada”, admetia el candidat Pablo Fernández, aleshores portaveu de l'Executiva de Podem. I no només es referia als resultats a la seva comunitat, sinó que responia en ser preguntat per la caiguda generalitzada.
El tema és que des que van arribar al Govern fins a l'avançament de Castella i Lleó es van celebrar còmics a quatre comunitats autònomes ia totes van admetre haver de fer “autocrítica” després d'uns resultats negatius en comparació dels anteriors. El 2020, desapareixerem del Parlament gallec. Un cop dur. De tenir 271.418 vots i 14 diputats sota el paraigua d'En Marea a recollir-ne només 51.630 amb les sigles Galícia en Comú, grapat que no s'atribueix per resistir amb representació.
El País Basc va celebrar les mateixes eleccions el 2020 i tots els mateixos perdedors van poder: de 157.334 vots a 72.113, suports que es tradueixen en un fagot de 11 a 6 escons. Respecte als comicis catalans del febrer del 2021, Podem i En Comú Podem diuen estar “satisfets” perquè van mantenir els seus vuit escons al Parlament. No obstant això, la pèrdua de vots és inqüestionable: de 326.360 a 194.626. En aquests tres territoris es dóna la circumstància que segons que perd pes Podem, ho va guanyant l'alternativa regionalista i nacionalista d'esquerres; Vegeu BNG, Bildu i ERC.
Plantament del nou projecte
Iglesias es va presentar l'any passat a les eleccions a la Comunitat de Madrid per intentar frenar aquesta tendència i evitar un govern regional del PP. Venien d'haver patit a la capital amb l'aparició de Más País i les enquestes anunciaven que podrien desaparèixer. Iglesias va llançar i va millorar els resultats: de 181.231 vots a 261.010, de 7 vots a 10. Però no va aconseguir frenar la dreta i va dimitir. Les dades de les altres urnes autonòmiques del 2019 són també negatives. Menys Andalusia, on van anar amb un altre número i segell, avui dinamitat.
Però aquest 13-F va notar les dificultats de Podem per recuperar una marca que agonitzava. Van ser les primeres eleccions sense Iglesias (era aquesta la solució, no? Donar pas a nous líders…), i ni la reforma laboral ni la pujada de l'SMI a mil euros anunciada pocs dies després de dedicar-se a dinamitzador. Aquest guió va facilitar a la vicepresidenta segona, Yolanda Díaz, la plantació del seu nou projecte, però aquesta debilitat també el va afectar per una pota. El procés d'escolta, de configuració, començarà a finals de març o principis d'abril.
L'endemà de les eleccions, la vicepresidenta ho suggeria a Twitter. Com a reflexió postelectoral, Díaz demanava un “nou projecte de país”, donant per tancat el cicle d'Unides Podem: “La ciutadania que vol canvis (…) Només hem de mirar al lloc correcte i estar a la seva altura”. Només va assistir a un acte de campanya en què, per cert, no va tenir cap poder de decisió.
Podem entén que el seu futur consisteix a formar part de la candidatura. Però la tensió pel màxim possible protagonisme enfronta la direcció amb la vicepresidenta, que no té càrrecs orgànics. Iglesias pressiona des de fora perquè Podem tingui un espai preferencial. Però Díaz vol que els partits siguin “secundaris”.
