Saben això què es diu d'“una imatge val més que mil paraules”? En el projecte (quan li ho explica per què no m'atreveixo a anomenar-lo 'exposició') 'Una veu / una imatge', a CondeDuque, el receptor sí que es contraurà amb unes quantes fixes (13 en total) projectades d'allò més bé pantalles, i més d'una paraula –no gosaria dir-los que 1.000 per cadascuna– amb què s'intenta definir el que s'hi mostra. Una entre un milió La proposta, de María Virginia Jaua com a comissària, s'estableix com un curiós exercici que explora diferents formats per analitzar les imatges d'avui. Per procedir, Jaua va seleccionar 13 artistes ben concebuts majoritàriament per a tots nosaltres, on es va poder veure que van seleccionar una imatge del torrent a què estem sotmesos diàriament per explicar-la. Amb la pròpia veu i les pròpies paraules. El resultat és una mena de 'podcast' en bucle per les sales del museu que portava molta més informació que allà que en un primer moment una invitació innocent com està a sobre de la taula. L''exercici expositiu' de Jaua va néixer d'una experiència personal: l'impacte que al seu dia li va provocar una foto de la captura i assassinat d'Ossama Bin Laden. Això el va portar a escriure un text sobre aquesta amb una nota de veu que va penjar a 'Salonkritik', el mitjà web en què treballava. L'experiència li va reportar tan bon 'feedback' que va plantar, anys després, fer-ho amb artistes per a la revista 'Camp de llampecs'. El primer amb què va contactar va ser Isidoro Valcárcel Medina, un autor que li va venir als cabells, pel seu caràcter conceptual i la seva tendència escapista a no generar objectes artístics. Ell i la seva aportació tanquen ara el recorregut a CondeDuque. En silenci. A dalt, detall de l''exhibició futurista' del museu de CondeDuque. Sobre aquestes línies, les imatges de Dora García i Paloma Polo ABC A la nòmina de la comissària s'ha inclòs altres el discurs del qual li interessava, als que tenien fàcil accés (ella mateixa gravaria les seves declaracions, per això aposta és una tan lligada a Madrid i amb cabuda a la institució que l'acull), on hi ha paritat de gènere i diversitat d'edats i orígens. No s'entreveu el món amb 30 anys com amb 60. No se sintetitza o es pren de debò igual. I no se sent igual en base als diferents accents de l'espanyol, a les diverses i riques maneres de parlar o expressar-se. No se sent igual en base als diferents accents de l'espanyol, a les diverses i riques maneres de parlar o expressar-se Els convocats no poden seleccionar una imatge produïda per ells, però sí que van creant una mental amb les seves descripcions. I, curiosament, generen diferents grups afins, que el muntatge distribueix és en quatre sales. Al primer hi ha aquells que parlen d'art. His Ignasi Aballí (el to nasal del qual descriu una sala buida del Prado, l'absència), Narelle Jubelin (de marcat accent, en un joc de miralls davant un mirall del conceptual Ian Burn), Álvaro Pérdices (que selecciona una pintura en què una acció com orinar permet establir tota una genealogia d'aquesta conducta transgressora a la Història de l'Art fins a Warhol), Dora García i Pedro G. Romero. García salta la norma i fa la seva pròpia foto. Descriptiva, sedueix amb el seu gir de guia, en què critica la institució museu. Romero és el que s'excedeix en extensió, i amb Susan Sontag com a padrina ens pregunta si no estem sempre fent o consumint la mateixa imatge. En pla crític La crítica social arriba de la mà d'Esher Ferrer, Eva Lootz i Muntadas. La primera tracta de la crisi humanitària de la immigració a la Mediterrània. La seva companya, mediambiental des d'una foto de Reuters sobre l'escassetat d'aigua a l'Índia. Boris Johnson és el 'copejador' del català i la seva metralleta de 'hastags' (“UE”, “Trump”, “vot”, “Irlanda”, “fake news”…). El grup més emotiu el representen Gonzalo Elvira i Paloma Polo, tots dos, entorn de l'arxiu. L'argentí rescata una foto familiar feta poc abans de l'arrencada de la dictadura de Pinochet per algú que en patirà les conseqüències. Ella recuperarà, per donar-li una altra veu, un document manipulat pel franquisme per justificar l?assassinat del comunista Julián Grimau. Al final del recorregut, l'esmentat Valcárcel Medina, que va escollir una foto feta del Flat Iron per convidar-nos a recórrer-lo performànticament des de la distància. Al seu costat, Javier Peñafiel, onomatopeic, ventríloc, va criticar la turistificació de les ciutats i el sentit de la infància, i Ángela Bonadies, que troba l'assossec enmig de la violència a Caracas. Tots tres imposen la visió urbana. Allau de dades. Sobre aquestes línies, algunes de les propostes de Daniel Canogar per a 'Turbulencias' ABC No hi ha dubte que l'escenari (la Sala de Voltes) i el cuidat muntatge potencia les possibilitats d'una proposta senzilla però suggeridora, en què potser l'únic però sigui the contamination sonora en alguns moments i que convidaria a paper més actiu del receptor si a aquest se li ocultessin les imatges fins al final de la locució. Contar-los com a anècdota que la mostra va estrenar a l'Espai de Castelló el dia que va començar el confinament. Les veus estan congelades. Un exercici similar per fer visible el que és invisible és el que va descobrir Daniel Canogar a la sala Max Estrella del museu 'Turbulències'. En aquest cas no es tracta tant de posar-hi veu, sinó imatge, al flux incessant de notícies diàries. In a primer block of obres, el madrileny se situa en un mateix pla algorismes i tècniques tèxtils tradicionals, ordits amb els mòbils rètols de les notícies dels canals informatius, els valors canviants a la borsa i fins i tot els números dels morts i nascuts a Madrid el 2020. Tot és informació al capdavall. El que és destacable és com la rebem i esmicolam. A la peça 'Chyron', l'acumulació d'aquest material prima dóna peu té un avatar o demiurgo silent que tot l'engoleix. Així funcionem els mitjans. Per part seva, el vídeo 'Wayward' recuperarà la tradició d'artistes com Rauschenberg, Warhol, Vostell o Martha Rosler d'apropiar-se imatges de premsa per manipular-les amb fines crítiques. Canogar ho fa també amb les de contingut polític de la web fusionant-les i manipulant-les amb efectes digitals que evoquen tècniques modernes, encara que sense que puguem veure la fi del procés, en una crítica el seu incessant. Dades pràctiques 'Una veu / una imatge' i 'Turbulències' 'Una veu / Una imatge'. Col·lectiu. Comte Duc. Madrid. C/ Comte Duc, 10. Comissària: Mª Virginia Jaua. Coproductor: EACC. Fins al 20 de novembre. Daniel Canogar. 'Turbulències'. Gª Max Estrella. Madrid. C/ Sao Tomé, 6. Fins al 22 doctubre P Ambdues fórmules tenen el seu correlat analògic. El primer a un gran mural que ocupa tota una estada de la galeria. El segon, a 'stills' amb continguts tan recents com el volcà de la Palma, la russa invasió d'Ucraïna o el tartazo d'aquest estiu rebut la Gioconda.
