Barcelona és un conjunt de capes arqueològiques, urbanístiques, econòmiques o ideològiques. I cada estrat, la branca familiar d?un arbre genealògic mil·lenari. El Martín de Riquer va indagar a l'arxiu familiar per documentar les gairebé mil cinc-centes pàgines de 'Quinze generacions d'una família catalana' (Planeta, 1979). Vint anys després, el 1998, l'enyorat Jaume Vallcorba va reimprimir aquella magna obra a Quaderns Crema.
Escriptures notarials, censos, contractes d'arrendaments, minutes de procuradors, seients comptables, salconduits… I cartes d'amor, entrades de teatre, dietaris i poesies. “Per sort, els meus avantpassats guardaven tot allò escrit, per humil que fos, i creien sagrat conservar fins i tot aquestes cartes i notes que els deixaven en mal lloc”, va subratllar Riquer.
Ciutat Comtal, frondosa genealogia: cada edifici, com cada tomba, remet a l'arquitectura del seu temps; les plaques i monuments, personatges hegemònics –llums i ombres– a cada etapa històrica.
Atenats pel monoteisme del dogma, el comunisme municipal i el nacionalisme autonòmic ajusten la memòria la seva visió unidimensional de la Història. Hi ha moltes 'barcelones', però només volen la seva. Amb cada branca arrencada de l?arbre memorial, va un retall de l?ànima barcelonina.
Acabo de llegir 'El combat interminable' (Navona) de Juan José Flores que presentava aquesta lluna al llibre Byron. L'autor evoca l'estada barcelonina de Jorge Luis Borges l'abril del 1980. L'escriptor cec acaba de rebre el premi Cervantes i deixa al darrere una llegenda: Borges va concebre un conte que mai no va veure la llum i que va gravar en una cinta magnetofònica. La llegenda va sorgir d?una xerrada entre Adolfo Bioy Casares i un periodista. Bioy va aventurar que la cinta va quedar en poder d'algú que va conèixer el seu amic a Barcelona i el va auxiliar en una crisi de la seva trencadora salut.
En un dels seus profitosos 'Llatidos' Sergio Vila-Sanjuán recorda quan Borges va parlar davant de les dues mil persones que abarrotaven el paranimf de la Universitat de Barcelona: només va faltar el rector Badia i Margarit, incòmode per les posicions polítiques de l'escriptor.
El 4 de juny de 1985 l'escriptor i poeta va tornar a la Ciutat Comtal per presentar 'Los conjurados', la seva darrera obra: va morir un any després. A l'aeroport esperava Joan Rigol, conseller de Cultura de la Generalitat: el nacionalisme encara va respectar la llengua de Cervantes. A la presentació de 'Los conjurados', saló de Sant Jordi, Gil de Biedma va afirmar que «tots hem estat Borges, encara que no sabem quan».
Flores baralla a la seva novel·la la segona mort de l'oblit. El seu protagonista és un ex boxejador reciclat amb xofer que condueix Borges per Barcelona. En el trajecte fa referència a l'escriptor la trista peripècia del campió Josep Gironès. Anomenat 'el Canari', va acabar a l'exili acusat d'aplicar la seva força pugilística a la tortura a les txeques.
Víctima d'un suplantador, l'autèntic torturador, també de cognom Gironès, va ser desemmascarat pel periodista Morera Falcó, Gironès, 'el crac de Gràcia' no tornaria mai a Barcelona: va morir el 1982 en l'oblit…
La memòria de la nostra ciutat és ingrata i ignara. No hi ha plaques per a Montserrat Caballé, Salvador Dalí, Ignasi Agustí o Carmen Barcells: el superagent editorial inspira una altra novel·la, molt borgeana per cert, de l'argentí Guillermo Martínez: 'La última vez' (Destino).
El sectarisme ideològic d'Ada Colau es desintegra com a la lava volcànica i arrasa la memòria de Barcelona.
El fotògraf Jorge Ribalta va demanar el 18 de juny al 'Quadern' d''El País' la restitució del monument a Antonio López: un monument no només representa un personatge xinès a la societat que va decidir erigir-lo. I la societat que el va erigir era la burgesia colonialista catalana que va propiciar el pla Cerdà i l'Exposició del 1888. Els strats: modernisme, noucentisme, racionalisme, franquisme, Jocs del 92… La inquisició populista denunciada a l'Antonio López esclavista i oblida l' ocupador i patrocinador cultural. El seu bressol cantabra va facilitar el sacrifici ritual anticolonialista: la resta de negrers, per catalans, es deslliura de la interlocutòria de fe. El revisionisme populista sembla emular la iconoclàstia talibana, conclou Ribalta.
La bugada avança: amb la memòria saquejada i l'urbanisme tàctic que déarbola el Pla Cerdà. La plataforma Salvem Barcelona de l?advocat Jacint Soler Padró i l?economista Francesc Granell criden la societat civil no silenciada pel pessebrisme polític a evitar que la ciutat sigui terra cremada i demanen que l?Eixample es declari per la Unesco patrimoni de la Humanitat. Una altra plataforma, Salvem la Diagonal, s'oposa, com a la consulteu de l'alcalde Hereu que Colau va ignorar, que l'invasiu tramvia acapari l'avinguda.
Escriu Flores a 'El combat interminable' que a la boxa, com a la vida, cal saber caure: «Per una mala caiguda es pot quedar besant la lona la resta de la seva vida». Els barcelonins s'han d'aixecar abans que la bugada i el tòxic baf col·lectivista els impedeixi recordar qui són.
