'Safo', erotisme i exuberància amb la veu de Christina Rosenvinge

La figura de Safo de Mitilene (o Safo de Lesbos), poeta grega que va viure al segle VII a. C. és on Plató, batejat com 'el delmat Musa', es troba embolicada en misteri. Era, segons com se'n sap poc, també música, i va cantar Afrodita i les Muses. Es diu que va inventar l'estrofa sàfica i el plectre. Dels 10.000 versos que va escriure, només se'n conserven 192. A la 'Casa de les servidores de les Muses' educava els joves de Lesbos i aprenia aquesta relació amb els seus antics alumnes. La llegenda, recollida pel poeta Ovidi, també assenyala que es va suïcidar per l'amor de Faó, i que ho va fer llançant-se al mar des de dalt d'una roca.

No hi ha dubte que Safo i la seva història van resultar promeses dorament teatrals, i el Festival de Mèrida ha volgut portar aquest personatge al seu escenari. Ho ha fet de la mà de la dramaturga Maria Folguera, la directora Marta Pazos i la cantant i compositora Christina Rosenvinge. Una rèplica del majestuós frontal del mateix teatre coberta com si hagués estat embolicada amb rosa xiclet per Christo, l'artista búlgar, rep els espectadors. “Safo és un monument, que ha estat amagat i enterrat, pendent de molt de temps, igual que el teatre romà de Mèrida. Per això l?analogia”, va explicar Marta Pazos.

La directora gallega, amb una de les personalitats més reconeixibles de la nostra escena actual, ha concebut un espectacle trevit, desacomplexat, amb la pedra angular de les cançons compilades i interpretades per la mateixa Christina Rosenvinge, que més que Safo, podria ser Faust, perquè els anys no han fet efecte en la seva fràgil i juvenil figura que ja lluïa quan, juntament amb Álex, va saltar al panorama musical amb el llavors popularíssim 'Chas y aparezco al lado teu'.

Vuit actrius, cantants i ballarines encarnen les parces, les muses, Ovidi, Faó i la resta de personatges i brinden una disciplinada entrega a la demanda proposada de Marta Pazos, que envolta ella mateix l'espectacle amb erotisme i exuberància, amb colors restallants i una cataracta d'imatges -al que col·labora el per moments enlluernador vestuari de Pier Paolo Álvaro-. No hi ha una dramatúrgia, i la història de Safo es va desvetllant a retalls (amb algunes repeticions prescindibles) per part de les actrius, entre les quals cal destacar Natalia Huarte (sorgida de la Jove Companyia Nacional de Teatre Clàssic), una intèrpret de lluminosa expressivitat tant amb la paraula com amb el gest, i fins i tot amb el seu característic somriure -fins i tot quan ha de recitar un monòleg completament despullat-. La música de Christina Rosenvinge -destaca la contagiosa 'Cançó del casament'- contribueix a fer d'aquest espectacle una experiència sensorial que ja està en segon pla el que és dramatúrgic.