Es va confirmar que el gener i el febrer seran un petit calvari per al Madrid. Ha de salvar el Mundial de Clubs i reformar-se abans que arribi el Liverpool. Convindria tornar al replegament, acular enrere, a buscar una nova humilitat perquè el Madrid és un campió amb problemes. Tornem a veure traços d?un equip mal cosit. Ho va tornar a revelar el Barcelona de Xavi, que aquesta vegada no se'n va anar com un kamikaze cruyffista cap al rival sinó com un altre de futbol control, esperant que el mateix Madrid li regalés les ocasions com a fruita madura caient dels arbres de la seva defensa.
El Madrid va començar espavilat, amb ganes. Camavinga estava airós a la retallada i Vinicius va rebre, amb beneplàcit arbitral, la sacsejada d'Araújo a manera de salutació.
Aquesta empenta inicial del Madrid, que va guanyar la primera batalla del nervi, va tenir com a resposta l'aparició de Lewandowski, autèntic nou i, per tant, autèntic far de l'equip. Va disparar un violent xut des de la vora de l'àrea que Courtois va parar de forma inversemblant, arribant a baix amb la mà mentre les cames s'elevaven pels aires, com fent palanca de si mateix.
EL Barça va intentar fer valer el seu lent garbuix de tocs, i el Madrid, en posició ja clàssica, va respondre amb algunes fuetades, com la cursa gordillesca de Mendy, amb centre que va rematar Benzema, fos per poc.
Un regat de Vini, vainica doble sobre Koundé i Araújo, va aixecar els oh! de Riad i va treure diumenge de la seva depressió estructural… Però Vinicius ja juga envoltat de dos i fins i tot de tres per sistema, com si necessités una salvació tàctica que no arriba.
Xavi, amb el trenca, semblava un Harry Potter de La Masia, el toc era acadèmic, estava feliç; Ancelotti mastegava amb confiança ianqui el seu chewing gum perquè el lent vals culer encara tenia menys aspectes de perill que el possible contraatac madridista.
Però aquest balanç que tenia contents tots dos va ser trencat per una acció de Rudiger: va regalar la pilota a la sortida i l'error el va aprofitar el Barcelona (Busquets damunt Camavinga molt amunt) amb rapidesa mecanitzada. Gavi va marcar i la seva celebració descarregava una ràbia que era alhora generacional i de tota la vida.
El Madrid va rebre un altre gol per un error defensiu a l'entrega. Això parla malament de res. La sortida de la pilota és bruta, defectuosa. Es pot atribuir a la concentració, però quan es repeteix diverses vegades sembla revelar una fallada més profunda.
No fou l'únic. El Barça va encoratjar. El seu centre del camp estava format per l'oxitocina, l'endorfina, la serotonina i la dopamina i el 45 va marcar el segon en una lamentable pressió del Madrid, que es va anar descomponent només amb els moviments suïcides de les defenses. El gol el va rematar Lewandowski, però s'havia fet instants abans, quan el Madrid es va desfer pressionant.
El Madrid va caure a la sortida de la pilota, va caure personalitzable a Rudiger, i va caure en una pressió col·lectiva imprecisa i desparella. Se'n va anar al descans empetitit i va sortir amb Rodrygo per Camavinga, la psicologia del qual sembla no importar, com si no tingués estat d'ànim.
Courtois va salvar un altre gol a Dembélé en una jugada en què Balde havia superat Carvajal com un tren bala a Sis-cents. La jugada serà eloqüent; el Madrid no podia anar a pressionar a dalt, la pilota era del Barça i Modric i companyia transmetien un cansament infinit.
El partit estava molt més a prop d'un altre 0-4 que no pas d'una remuntada. Impotència col·lectiva, madridista col·lapse al gener. Ancelotti hauria d'usar la Copa per donar entrada als millors jugadors del planter i intentar un canvi al 'llibreto' de la temporada passada, que ja va passar a la història: resposta intensiva i nova defensa defensa de l'equip.
El Madrid va entonar una mica aguantant la seva pressió, tot i que va seguir al seu camp la major part del temps, però ¿qui pot demanar ja humanament a Modric que pressioni? Que algú llenci la tovallola, que algú digui prou ja i acabi amb aquest patiment!
Va sortir per Ceballos per é i amb el seu joc gelatinós va regalar una altra pilota al Barcelona, que en semicontra electritzant va marcar el 0-3, amb passada de Gavi a Pedri. El gol darrere de Benzema va ser simple maquillatge de l'honrilla i punyeta als cronistes.
Fatiga de materials i fatiga d'idees al Madrid, que ara mateix té Courtois, al voltant del qual s'hauria d'arremolinar, ia Vinicius, només davant del món, envoltat ja o ionitzat sempre per tres rivals, com si ja fos ell un àtom embolicat per un protó (el lateral), un neutró (el central) i un electró (el migcampista de suport) que donen voltes a cada cursa que intenta.
L'energia de Valverde claudicava davant la de Gavi, com en un simbòlic i diminut, transitori, traspàs d'hegemonia i el Madrid, incapaç de pressió, panteixant darrere la pilota, inclinat la testa coronada davant el Barcelona. Una altra victòria doctrinal de Xavi abans de la primavera de la qual el Madrid en podria treure profit. Ancelotti ha de prendre mesures des de ja.
