Joan Laporta i Gerard Piqué no han arribat al Cafè Europa del carrer Villarroel de Barcelona per negociar que la fase final de la Lliga de Reis se celebri al Camp Nou. Entre la situació impossible en què el president va posar el central perquè abandonés el club i alliberés massa salari, i el dinar d'ahir, no hi ha hàbit cap altra intermediació ni desgreuge que la possibilitat que tots dos han vist de fer un bon negoci.
La tensa i fins i tot mala relació que va arribar a haver-hi entre tots dos ha empal·lidit quan els dos oportunistes han fet olor de diners. Piqué vol donar una presència definitiva a l'èxit d'audiència i de repercussió que està tenint la seva nova competència. Laporta, aclaparat pels deutes, per l'amenaça de la fallida, i va decidir a privatitzar el club, no vol que se li escapi, en cap sentit, ni en cap vessant, qualsevol ingrés possible.
El Barcelona encara no té permís d?obra per construir el nou estadi, però Piqué ja sap on vol que la seva flamant Lliga es coroni. És una metàfora d'aquest Barça que té un estadi que ja no serveix per al futbol de primer nivell internacional, i que una competició que amb prou feines té mig mes de vida, vol proclamar el seu poder emergent al vell abans escenari que deixi d'existir tal com sempre ho vam conèixer, i es veu capaç d'omplir-ho.
Queden enrere els retrets mutus de deslleialtat, les indirectes feridores, els abusos d'un i les travetes de l'altre. El que uns diners van separar, uns altres diners els tornen a unifier en un club en décadència en què ja no queden ni grans projectes, ni grans ambicions ni grans idees. La Supercopa se celebra com una Champions, i davant de qualsevol negoci -mai transparent, mai detallada- no hi ha res més que import, i quan dic res, vull dir res absolutament.
