Entre els diferents escenaris que ocupa la Quinzena Musical Donostiarra, el Santuari d´Aránzazu té una identitat pròpia. El festival, que enguany celebra la 83a edició, inclou més de setanta concerts i espectacles a desenvolupar-se en quatre setmanes i, fidel a vells costums, ordena la seva programació en cicles molt diversos, des de la música contemporània, a la Quinzena errant, el cicle d'orgue o la música de cambra. El concert habitual a Aránzazu s'escapa a qualsevol classificació i sorgeix com a projecte independent demostrant l'exclusivitat d'un espai únic, reservat, commovedor: la trobada feliç entre la universalitat d'Oteiza, Lucio Muñoz, Chillida o Basterretxea, que a finals dels cinquanta van donar un nou significat al temple com a referent indiscutible de la cultura espiritual guipuscoana.
Aránzazu ha allotjat aquest any l'homenatge al compositor Pablo Sorozábal en el 125è aniversari. The music and the number of the author donostiarra xopa la Quinzena Musical amb presència en diversos concerts, incloent l'estrena de l'obra guanyadora al concurs de composició per a quartet de corda Pablo Sorozábal que promou l'associació basco-navarresa de compositors Musikagileak i que aquest any ha rebut al compositor turc Egemen Kurt (2002) i al seu 'Loquela Codex' que va interpretar el Quartetto Maurice. En una perspectiva més vistosa se situa la versió concertada de 'La tavernera del port', que ha suposat el retrocés de la sarsuela al festival, després de vint-i-cinc anys.
Sorozábal és una fortalesa de la ciutat i el seu aniversari es recorda també per altres institucions com l'associació Donostia Musika amb concerts, representació al desembre d''Adéu a la bohèmia' i l'edició d'un llibre on la perspectiva familiar es fon amb diversos comentaris sobre la seva obra. La música mereix una mínima anàlisi i més en casos tan immediats, cosa que xoca de ple amb l'espartà criteri amb què la Quinzena planta l'edició dels seus programes de mà.
Els homenatges a Sorozábal maintenen viu el repertori més obvi, com pugui ser la música escènica incloent-hi la sarsuela, però també indaguen en altres característics (l'obra camerística, la cançó o la coral) i necessaris a l'hora de perfilar el retrat d'un autor imprescindible davant les grandeses i profundes debilitats de la vida musical espanyola al primer segle XX. Sorozábal va ser un lluitador per la causa musical i el rigor creatiu: format a Alemanya, disposat a desenvolupar una obra amb personalitat pròpia i inevitablement limitada a la fama del divertiment escènic, com a forma d'èxit i fortuna. Però els seus molts encerts en aquest terreny no el van apartar dels seus, demostrant (potser molt a pesar seu) que darrere de l'home adust, determinat i sense dissimulació, hi havia algú d'enorme sensibilitat. Algú definitivament basc.
El concert a Aránzazu, barreja una mica hybride de diversos interessos, ha caminat per aquesta senta proposant amb sentit argumental i en un sol traç diverses cançons i d'altres veus en eusquera prologades i intercalades per dos 'intrusos': el molt d'hora 'one step ' titulat 'The Odoro', estrany en aquest context pel que suposa d'observació de l'horitzó internacional marcat per la fulgurant moda del ball americà, i el duo 'Em caso a la mar salada', extracte de les postres i superficial santé 'Entre Sevilla i Triana' va interpretar un sol del tenor Luken Munguira Santos, solista que va comparar la gosadia amb la soprano Lorea López Ederra.
La narració en euskera amb detalls de la vida de Sorozàbal, la dansa popular a càrrec de l'Axular Gero Dantza Taldea i en fusió amb el gest contemporani d'esquena de la DAB konpaïnia, el txistu (Zerizan Txistu taldea) i el suport del piano (en ocasions a quatre mans) van portar l'espectacle des d'una selecció dels set lieder bascos i les molt evocadores cançons a dues veus fins a diverses obres corals, amb harmonitzacions de fonts folklòriques. En aquestes obres s'inscrivia la base de tota la ciència musical de Sorozàbal i van donar forma a una manera de ser perseverant en la defensa de la cultura sentimental basca.
Que aquestes obres es poden cantar més exacta i refinadament, amb un punt de distinció més aristocràtic, no nega que a la feina de l'Easo Abesbatza Mistoa i l'Oñatiko Ganbara Abesbatza romanen incòlum l'orgull del moviment coral que, si al seu dia (i això és el que va aprendre el jove Sorozàbal), va ser projecció cap a un ideal col·lectiu, avui se sosté com a element identitari. La Quinzena Musical, tan internacional als seus cicles més aparents, s'ha reafirmat en la idea de convocar l'homenatge a Pablo Sorozábal, autor de veu inconfusible (i així s'ha comprovat) i música obstinadament emocionant.
